El forat de l’escola catalana: urgeixen professors d’origen migrant

Catalunya és una societat cada vegada més plural. Segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), del 2022, un 16,2% de la població és d’origen migrant. Un 15,1% està en edat escolar, entenent-la des de l’etapa d’infantil a la postobligatòria (batxillerat i FP). Però aquesta diversitat no es reprodueix entre el professorat. La immensa majoria de mares i pares a qui es pregunti contestaran que els seus fills no han tingut mestres, per exemple, d’origen àrab, africà o llatinoamericà. És un factor molt poc visibilitzat, fins al punt que ni el Departament d’Educació ni els mateixos sindicats de docents en tenen dades. Però el cert és que aquesta falta de diversitat existeix i repercuteix a l’escola i fora. «Deixa l’alumnat migrant sense referents educatius i suposa reproduir desigualtats socioeducatives», remarquen des de laFundació Bofill que, tot i que tampoc té xifres, sí que ha reflexionat sobre l’assumpte. El director, Ismael Palacín, apunta també a una qüestió generacional, en el sentit que és encara baix el percentatge de persones d’origen migrant –s'acosta al 5%– que accedeixen a estudis universitaris. «No en són gaires perquè la situació de la població migrant és encara precària», remarca. Aquestes barreres, però, en molts casos se situen molt abans d’arribar a les portes de la universitat. Els alumnes estrangers dupliquen el percentatge d’abandonament escolar prematur respecte als autòctons. Segons un estudi recent (2021) de la investigadora del Centre d’Estudis de Migracions de la UAB, Silvia Carrasco, l’abandonament entre els primers és del 38% i entre els segons, de l’11,8%. Com un peix que es mossega la cua, hi ha tan pocs mestres d’origen migrant perquè els costa més arribar a la universitat, i els costa més arribar a la universitat, en part, per aquesta falta de referents dins de l’aula, que al seu torn repercuteix en el seu èxit educatiu. Belén Tascón, presidenta de l’associació de famílies de l’escola pública, l’Affac, reivindica polítiques públiques per revertir aquesta situació i «trencar aquest sostre». «L’accés al màster de Professorat és una barrera d’entrada clara per l’elevat preu», posa com a exemple Tascón, que apunta també l’«oportunitat perduda» per anar cap a un cos docent públic «veritablement divers», aplicant aquestes reivindicades mesures de discriminació positiva, la recent contractació de més de 3.500 mestres. «Ens trobem amb un gran desencaixament entre la composició de l’alumnat i la del professorat, i que la qüestió no és a l’agenda. El primer que necessitem és que el Departament reconegui que existeixen barreres d’entrada i busqui fórmules imaginatives per revertir-les. És inadmissible que la diversitat als centres sigui només en el personal de neteja», reflexiona la presidenta de l’Affac. En la mateixa línia que Tascón es posiciona la mare i activista per l’educació pública Cecilia Bayo. En un article recollit al llibre ‘Educació feminista’, Bayo cita les investigadores Cheima al-Jebary Amisnaou i Cristina Zhang Yu, que apunten que la falta de la nacionalitat espanyola entre els estudiants de Magisteri d’origen migrant provoca que no puguin accedir a la tasca docent dins del sistema educatiu públic. Nascuda fa 43 anys a Guinea Equatorial, Raquel Elá, va arribar a Catalunya a sisè de primària. «Si jo soc negra i parlo en català i soc mestra, vosaltres també podeu», els respon als seus alumnes (treballa en un centre de màxima complexitat) quan els diuen que «ells no poden». En els 16 anys que fa que exerceix la docència ha viscut de tot, però hi ha una cosa que es repeteix pràcticament sempre quan arriba nova a un centre. «El primer que em pregunten és a qui vaig a buscar o de qui soc mare. No els passa pel cap que una dona negra sigui mestra. La nostra situació és una justificació constant. No només a l’escola, sempre», explica Elá, que de vegades s’estima més menjar sola a l’aula «per no escoltar certs comentaris dels companys». «Tot el dia demostrant» ¿Com impacta aquesta anomalia en els nens amb bagatge migratori? Nens obligats a fer de traductors en assumptes que, per edat, els haurien de resultar completament aliens. Nanos sentint que han d’estar tot el dia demostrant que són més; que són capaços. Trencant estereotips una vegada i una altra mentre veuen –o com a mínim senten– que els adults que haurien de vetllar pel seu benestar, els seus referents a l’aula, els obliguen permanentment a triar entre dos mons, la majoria d’ocasions amb la millor de les intencions, però incapaços de comprendre el seu dol migratori o el racisme que experimenten. Aquestes són algunes de les situacions amb què creixen els milers de nens i nenes catalans amb famílies d’origen migrant –gairebé 200.000 el gener del 2022, segons dades de l’Idescat–; els fills de «les altres famílies», com les anomena Yasmin al-Mhassani, universitària de 19 anys, gairebé 20, estudiant de segon d’Educació Primària, citant la classificació del sociòleg Jordi Collet. Collet, diu Al-Mhassani, planteja la divisió entre «les famílies» («de classe mitjana, autòctones i estructurades») i «les altres famílies» («de classe treballadora, origen migrant i disfuncionals o desestructurades»). La futura mestra ha viscut tota la vida a Viladecans (el Baix Llobregat), al barri obrer de la Montserratina, i fa 18 anys que està en el sistema públic, amb què sempre ha estat molt disconforme, cosa que la va empènyer a estudiar per ser mestra, amb l’objectiu de canviar les coses «pels que vindran darrere». És la més gran de tres germans, a qui vol intentar estalviar moltes de les coses per les quals ella ha passat, en gran part per la falta de referents. «És molt dur per a un nen créixer sense ningú en qui identificar-se. Al final no ets capaç de projectar-te en altres escenaris que no siguin els que la ‘blanquitud’ t’ha assignat. Jo he arribat a tenir companys de classe que pensaven que les mares d’origen marroquí només podien treballar fregant escales perquè era l’únic que sabien fer. Perquè la petita representació que podem tenir és aquesta, i és sempre negativa. Som els que no podem optar a feines dignes o posicions de poder», explica Al-Mhassani, que va decidir plantar-se. «M’atreviria a dir que tots els fills de migrants hem passat en algun moment per una crisi d’identitat. Tinc la sensació que als nens de ‘les altres famílies’ sempre ens toca fer un paper de petits adults que per edat no ens tocaria. Sempre hem hagut de madurar abans que els nens de ‘les famílies’«, afegeix la jove, que, com a mestra en formació, considera que un mestre que necessita que un nen li faci d’intèrpret «el que està mostrant és una falta de competència comunicativa». De manera molt similar s’expressa l’antropòloga Sanae Al-Kamlichi, que també té pròxima l’experiència de ser alumna, filla de «les altres famílies». «La falta de diversitat entre el professorat no només afecta els alumnes d’origen migrant; la resta, també. Els estàs privant d’una realitat amb la qual conviuen i això provoca que la desconeguin», argumenta. Canviar rols Des de la seva experiència més personal, però amb les ulleres d’antropòloga de les quals no es pot desprendre, Al-Kamlichi destaca que els alumnes, tots, noten molt i viuen d’una manera molt especial el fet de tenir professors amb diferents bagatges. «La falta de diversitat és tan evident que els alumnes, a la mínima que arriba un ‘profe’ diferent el reben amb il·lusió encara que no comparteixin aquest origen», prossegueix Al-Kamlichi, que, a més, assenyala que l’entrada d’aquests professors també serveix per a una cosa molt necessària: trencar estereotips. Tant per part dels alumnes blancs, com per part de la resta de professors, també blancs. Tenir persones ‘racialitzades’ dins dels claustres ajuda a fer que el conjunt de docents es replantegi certs prejudicis encara molt arrelats [l’anècdota d’Elá]i poder portar certes qüestions teòriques a la pràctica. «Molts professors no veuen les possibilitats acadèmiques dels xavals ‘racialitzats’; tenir col·legues d’altres orígens ajuda a combatre el conegut com a ’efecte Pigmalió’,el pensament que encara existeix entre una part del professorat de ’total, per què esforçar-se amb ell si aquest noi al final acabarà venent aquí a la cantonada del carrer’», reflexiona. Malgrat tot el que exposen, tant Al-Mhassani com Al-Kamlichi són optimistes i creuen en la seva generació i en les que vindran: «Noto un canvi; els alumnes tenen molta més consciència crítica i saben desxifrar la realitat. El punt al final és aquí, en el fet que els mateixos alumnes puguin ser capaços de canviar les coses», conclouen. Mawa Ndiaye, president de la Coordinadora d’Associacions Senegaleses a Catalunya (CASC), posava en una xerrada el mes d’abril passat algunes xifres i objectius sobre la taula: «D’aquí al 2025 hem de passar de l’actual 0,001% d’estudiants d’origen senegalès a la universitat a un 0,1%. A primària som més de 2.400 nens, no pot ser que a la universitat desapareguem», assegurava.

El forat de l’escola catalana: urgeixen professors d’origen migrant

El fenomen, del qual Educació no té dades, perjudica l’èxit educatiu de l’alumnat d’origen estranger i perpetua la desigualtat sociocultural

Una barrera important són els baixos nivells d’accés a la universitat, que s'acosten al 5%, que hi ha entre el col·lectiu

El més llegit