L’única escola catalana en llengua de signes tindrà continuïtat en un institut

Hanan Boutasmit ho veu cada tarda. El seu fill entra a l’escola somrient, jugant amb els seus amics, content. En canvi, al parc, lluny del seu cercle, li costa molt més trobar el seu espai. El petit Hamza estudia quart de primària a l’escola Tres Pins de Barcelona, l’únic centre a Catalunya que ofereix educació bilingüe en català i en llengua de signes català. El fill de la Hanan és sord, igual que 16 alumnes més del centre. La preocupació del Hanan és compartida amb la resta de mares i pares d’alumnes sords del centre: ¿què passarà amb els seus fills quan hagin de fer el salt a l’institut? «Jo vaig patir molt de nena i no vull que els meus fills passin per allò», explica Mònica Fernàndez, en altre temps una nena sorda en un entorn hostil i avui mare de dos nens de segon i quart de primària que es comuniquen, com ella, en llengua de signes. Els fills d’Imen Krineh tenen les mateixes edats que els de la Mònica. Segon i quart. Com la Mònica, l’Imen també va ser al seu dia una nena sorda. «Volem que els nostres fills segueixin la seva educació contents. Aquest és el seu lloc, hi ha els seus amics. Aquí són un més. Començar de zero per a ells és molt més difícil», explica la Mònica. La Hanan, l’única oient de les tres mares, els fa d’intèrprets. La intèrpret amb qui havien contactat per poder fer aquesta entrevista ha fallat en l’últim moment, però per a aquestes mares era molt important mantenir l’entrevista i explicar-se. No estan soles. Aquest plujós i hostil matí de gener també han fet l’esforç de trobar un buit per fer pública la seva situació la Maria, padrina d’una nena sorda de segon de primària, i el Carles, pare de l’Aniol, un nen de cinquè. El Carles, de Vic, va llogar un pis a Barcelona expressament perquè el seu fill pogués anar a aquesta escola. «És l’única escola ordinària en llengua de signes, cosa que no s’ha de perdre», apunta el Carles (i tradueix la Hanan). La petició de les famílies és clara: que el Tres Pins passi a ser institut escola perquè els seus fills allarguin l’etapa educativa al centre fins als 16. «L’autoestima dels petits baixa en picat quan els canvies d’entorn i veuen que no hi encaixen, que no poden seguir», assenyala la Mònica. El Tres Pins ha tingut alumnes sords de tot Catalunya. «Hi han vingut nens fins i tot de la Seu d’Urgell», apunta la Maria, també sorda, avui jubilada, però que va treballar molts anys de monitora al centre, referent en llengua de signes i les famílies. La riquesa de la llengua La riquesa de la llenguaA ulls de la Maria, «s’està deixant morir la llengua de signes», cosa que l’afligeix i entristeix a parts iguals, i, lluitadora com ha sigut tota la seva vida, no s’hi vol resignar. Ella llegeix els llavis i és capaç de comunicar-se de manera oral, però insisteix que, per a ella, no té res a veure amb la llengua de signes. «M’expresso molt millor amb la llengua de signes i la meva fillola també. Els matisos que podem expressar, la profunditat del que podem dir... Els nens i nenes tenen dret a estudiar en la seva llengua i que no els separin dels seus amics», prossegueix. El Tres Pins és una escola petita quant a nombre d’alumnes –amb una sola línia–, però gran quant a espai. «És qüestió de voluntat política de fer-ho», indica Josep Maria Mateos, portaveu de l’AFA del centre. Històricament, la continuïtat dels alumnes sords del Tres Pins es feia a l’institut Consell de Cent del Poble-sec, centre que oferia llengua de signes, servei que aquest curs va ser desmantellat al no haver-hi cap nen matriculat amb aquesta necessitat. El problema de fons era que el Consell de Cent és un institut de màxima complexitat que, malgrat ser adscrit al Tres Pins, no era una opció prevista per moltes de les famílies oients d’aquest centre, de manera que, a la pràctica, suposava que els alumnes sords se separessin dels seus companys i una obligada segregació, amb tot el que comporta això per a un adolescent. Fonts del Consorci d’Educació de Barcelona consultades per aquest diari responen que no descarten l’opció de convertir el Tres Pins en institut escola, tot i que no és la seva prioritat, ja que l’aposta pels instituts escoles s’està fent prioritàriament a centres de dues línies per permetre que els alumnes puguin canviar de grup en una etapa educativa tan llarga. El consorci, que s’ha reunit en diverses ocasions amb aquestes famílies, es compromet que el curs vinent l’institut Bosc de Montjuïc, adscrit al Tres Pins i el més pròxim, sigui el que ofereixi l’ESO en llengua de signes perquè aquests nens no perdin els seus vincles. Aquesta no és la primera opció de les famílies, però és una bona opció, ja que permet als nens continuar aprenent en la seva llengua i no separar-se dels seus amics.

L’única escola catalana en llengua de signes tindrà continuïtat en un institut

La lluita de les famílies del Tres Pins de Barcelona aconsegueix que el consorci es comprometi que l’institut Bosc de Montjuïc, adscrit al centre i a pocs metres, ofereixi el curs vinent ESO en llengua de signes

El més llegit