¿Què és la síndrome del ‘burn out’ o desgast professional que pateix Jacinda Ardern?

La primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, ha anunciat la seva dimissió, al febrer, i no ho ha fet apel·lant als clàssics «motius personals». Al seu lloc, la política ha admès que ja no té «el dipòsit ple i alguna cosa més en la reserva per afrontar els reptes inesperats». «No ho deixo perquè sigui dur. Ho deixo perquè no tinc prou energia per fer-li justícia». Aquest «dipòsit buit» al·ludeix a la síndrome del ‘burn out’ o de desgast professional que, després de l’epidèmia de la covid, s’ha convertit en un fenomen que, a gran escala, ha rebut el nom de gran renúncia o gran dimissió. ¿En què consisteix aquest quadro clínic? ¿Quins símptomes té? ¿A quins col·lectius afecta més? ¿Les dones el pateixen en gran manera? ¿En què consisteix? La síndrome del desgast professional pot manifestar-se com una resposta prolongada a l’estrès davant les tensions laborals, emocionals i interpersonals a la feina. El quadro inclou fatiga crònica, ineficàcia i negació de l’ocorregut. No està reconegut al canònic Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM), tot i que sí que és esmentat breument en la Classificació Internacional de Malalties dins de l’apartat relatiu a «problemes relacionats amb l’abordatge de les dificultats de la vida». Cal dir, però, que en alguns països europeus als pacients amb desgast professional se’ls diagnostica amb la síndrome de neurastènia sempre que els símptomes estiguin associats al treball. ¿Quan va ser descrita per primera vegada? Aquesta síndrome la va descriure per primera vegada el psicòleg H. B. Bradley el 1960 com a metàfora d’un fenomen psicosocial present en agents de policia de llibertat condicional utilitzant el terme ‘staff burnout’. Després, el 1974, el també psicòleg Herbert Freudenberger va encunyar el concepte de ‘burn out’ i el va relacionar amb sentiments d’esgotament, frustració i cansament que es generen per una sobrecàrrega de treball. Va fer també dues contribucions clau: va incloure en la descripció l’addicció al treball i un cert desequilibri productiu i el 1980 va afegir que aquest desgast es deu a càrregues irracionals de treball que s’imposen a si mateixos o que els imposen els qui els envolten. ¿A quines professions afecta? ¿El pateixen més les dones? El desgast professional –resposta, com hem vist, a l’estrès constant i a la sobrecàrrega laboral– està descrit sobretot en personal sanitari, teleoperadors, docents i professions liberals. Pel que fa al gènere, diverses investigacions apunten que les dones presenten més prevalença que els homes, ja que en elles també sol confluir en més grau la càrrega mental i els treballs derivats de l’entorn domèstic. ¿Quins símptomes pot provocar? La síndrome del desgast professional presenta símptomes psicosomàtics –cefalees, molèsties gastrointestinals o insomni–, conductuals –problemes relacionals o absentisme laboral–, emocionals –distanciament afectiu, ansietat i disminució del rendiment laboral– i defensius –negació dels símptomes anteriors i desplaçament dels sentiments cap a altres àmbits–. Però el principal de tots és un fort sentiment d’impotència, ja que des del moment de llevar-se ja se sent cansat. El treball no té final i, malgrat que es fa tot el possible per complir els compromisos, mai s’acaba. ¿Quina diferència hi ha entre l’estrès i el desgast professional? Són conceptes molt diferents. Mentre que els quadros d’estrès descriuen un compromís excessiu amb els problemes, hiperactivitat emocional i que pot tenir efectes positius en exposicions moderades, el desgast professional es manifesta en forma de falta d’implicació, d’esmussament emocional i esgotament que inhibeix la motivació. Només té efectes negatius. ¿Està relacionat amb el fenomen de la «gran dimissió»? Després de les primeres onades de la pandèmia, als Estats Units, 47 milions de persones van abandonar el seu lloc de treball per esgotament entre 2020 i 2021. Una xifra mai abans vista que en els mitjans es va encunyar amb el nom de «la gran renúncia». A Itàlia, la metxa de la renúncia va prendre també entre els sanitaris a Itàlia. Segons el diari ‘La Repubblica’, en els nou primers mesos de l’any 2021, 1,3 milions d’empleats van abandonar voluntàriament el seu lloc de treball. A Espanya el fenomen no ha sigut significatiu, tot i que, segons la Guia Hays del Mercat Laboral 2022, el 77% dels espanyols canviaria de feina si pogués i el 68% confessa que està buscant una altra feina de forma activa. ¿Quins llibres parlen d’aquesta síndrome? A l’estar íntimament relacionada amb el món laboral contemporani, diferents assajos i novel·les han abordat el fenomen d’aquesta «coïssor» laboral i també vital. La periodista nord-americana Anne H. Petersen ha publicat ‘No puedo más. Cómo se convirtieron los millennials en la generación quemada’ (Capitán Swing). El filòsof català Eudald Espluga també pren el pols a la qüestió a ‘No seas tú mismo’, mentre que la novel·lista Otessa Moshfegh va convertir aquest curtcircuit vital en la novel·la de capçalera ‘Mi año de descanso y relajación’.

El més llegit