Gairebé 10.000 agressors masclistes han sigut reeducats a la presó

«¿Mai es va plantejar treure-li la vida a algú?». «Després d’atacar la seva dona, ¿què va pensar fer: fugir, amagar proves, entregar-se a la policia?». En el pas per la presó d’un condemnat per violència masclista arribarà un dia que un psicòleg penitenciari li farà preguntes com aquesta... si accepta que l’ajudin. Aquestes qüestions formen part de l’avaluació d’un reu per atacar una dona, la primera fase del PRIA, un itinerari de tractament penitenciari amb prou feines conegut extramurs de la presó, potser perquè un dels seus lubricants és la discreció: el terapeuta i els presos prometen no explicar el contingut personal, sense rellevància jurídica, de les converses. «Abans d’atacar la seva parella, ¿mai la va humiliar en públic?». «¿Li va prohibir veure les seves amigues?». «¿La va amenaçar de matar els fills i suïcidar-se?». «¿Va matar la seva mascota?». El PRIA i els seus qüestionaris fiquen el terapeuta i el pres en un viatge sovint terrorífic per foscos paisatges mentals, plens de creences irracionals sobre la dona i l’amor. Si tot va bé, a meitat de tractament el pres veurà el que ha fet, sense excuses ni pal·liatius; se n’adonarà del dolor causat. Serà en aquesta catarsi quan comenci a sortir del seu cercle de violència. 9.843 homes reformats 9.843 homes reformatsEl PRIA és l’eina amb què l’Estat reeduca aquest tipus de delinqüent, prop de 7.000 dels 47.000 interns de les presons espanyoles. Les sigles es refereixen al Programa d’Intervenció per als Agressors, desenvolupat per Interior per a la seva aplicació entre reixes o fora, amb mesures penals alternatives. Una quarta part dels condemnats sol acollir-s’hi. El programa ha arribat als 20 anys, durant els quals, segons dades de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries, l’han seguit 10.944 reclusos. El 2022 han sigut 866; el 2021 van ser 1.003. Avui el programa està en marxa en 49 de les 66 presons regides per Interior. Seguir el PRIA no és obligatori –tret de quan la condemna ho comporti– tot i que les autoritats acadèmiques i els professionals penitenciaris coincideixen que té èxit i modifica creences masclistes de l’agressor, que no torna a atacar: el 89,94% dels que han completat el programa no han tornat a la presó per violència de gènere. Moments clau Moments clauEl tractament penitenciari d’un agressor de gènere té 3 fases (avaluació, desenvolupament i seguiment posterior), 10 passos i 3 objectius: que el condemnat la seva culpa, que identifiqui les seves idees irracionals i que empatitzi amb la víctima. Hi ha un moment clau: «Que accepti participar en el programa», assenyala Meritxell Pérez, psicòloga i professora de Criminologia de la Universitat Pontifícia Comillas. Pérez va avaluar el PRIA per a l’Institut de Ciències Forenses de Madrid sobre 770 casos de condemnats per violència masclista. Avui té «evidència empírica que el programa funciona, i canvia distorsions cognitives sexistes i violentes de l’agressor», diu. En el primer esglaó, l’especialista avalua el cas entrevistant dues vegades el delinqüent. En la primera trobada serà descartat si és drogoaddicte sense tractament, pateix una psicopatologia, no coneix l’idioma o no té capacitat intel·lectual. En el segon arriben les preguntes delicades sobre l’agressió: com va ser, quantes vegades... I apareixen les primeres barreres de l’agressor: la negació («no va ser com ella ho ha explicat», «jo no hi era» ...) o la minimització («no va ser per tant», «ens barallem com qualsevol parella normal...»). No són malalts No són malaltsEl terapeuta decidirà si el pres pot seguir el programa en grup. El PRIA dura entre sis mesos i un any, amb entre 25 i 50 sessions de dues hores i mitja setmanals en grups d’un màxim de 12 persones. Però «depèn de la gent que hi hagi al centre, el seu perfil, la seva condemna, el moment de compliment...», expliquen des de Presons. Per incloure termes com a ‘terapèutic’ o ‘tractament’, el PRIA ha aixecat recels en sectors feministes, que veuen un risc que l’agressor masclista sigui vist com un malalt. La psicòloga Pérez, que utilitza la paraula ‘intervenció’ en comptes de ‘tractament’, nega aquest marc: «Que algú se sotmeti a una intervenció psicològica no significa que pateixi una malaltia mental». «No són malalts», corrobora Yadira Velasco, psicòloga penitenciària d’una presó del nord, que des del 2015 ja ha tractat 150 interns. En els seus grups de vegades han coincidit agressors moderats amb assassins. «Escoltant els assassins, els agressors menys violents poden veure en què podrien arribar a convertir-se», explica. Segons la seva opinió, qui ha matat veu abans i amb més claredat el mal que ha causat. «Jo el que vull és que et coneguis», sol dir-los Yadira al començar. «És clau que entenguin per què fan el que fan, per què es comporten així. A la majoria mai els han parlat de coses gaire bàsiques, tenen un fort dèficit emocional que treballen per primera vegada en la seva vida», diu. Una bona part dels empresonats per violència de gènere ho són per trencar una ordre d’allunyament. «Els costa entendre que està malament –explica Velasco–. Et diuen ‘jo només vaig anar a demanar-li perdó’, o ‘jo només vaig anar a parlar’ ...». Aquesta actitud té a veure amb la primera fase, en què l’agressor mostra «moltes barreres defensives». Són les excuses i justificacions: «Ella s’estava passant», «estava borratxo, no era realment jo». Una cadira buida Una cadira buidaEntre debats i exercicis de grup n’arribarà un de dur per al pres. Assegut davant una cadira buida, farà els papers d’ell com agressor i ella com a víctima. «Quan el condemnat arriba a l’assumpció de responsabilitat davant 11 homes més, quan ja pot explicar el delicte sense excuses, s’enfonsa», assenyala Velasco. No tothom arriba a aquesta fase d’empatia; sempre hi ha un 2% incapaç de sentir el que sent la víctima. Ni tothom pot ser reeducat des del primer dia. «Alguns condemnats a penes menors comencen de seguida; amb d’altres és millor esperar que l’estada a la presó faci abans el seu efecte educatiu –explica–. Jo n’he tingut algun que ja portava 13 anys a la presó». Moments de perill Seguir el programa donarà punts al pres perquè se li donin beneficis penitenciaris, fins i tot el tercer grau. Però el tractament perilla si, al sortir, no el pot continuar. És el moment en què l’agressor s’enfronta al fet que ha perdut la custòdia dels seus fills, «i se li realimenten les creences violentes», diu Yadira. Creences com «m’està provocant», «ja està ella amb les seves bogeries» o «la tracto així perquè l’estimo massa». Entre els mites que els terapeutes identifiquen com a més tòxics hi ha el de la mitja taronja, pensar que la parella que un té és la predestinada, l’única que ha de tenir. Un altre moment perillós serà la tornada a un entorn familiar tòxic, que justifica la seva violència. Yadira parla sovint amb exalumnes. Un la va trucar poc després de tornar al carrer i li va explicar: «Li he hagut de demanar a la meva mare: ‘Mama, no em res diguis més: el culpable vaig ser jo, no ella, només jo’». Violència virtual a Catalunya Violència virtual a CatalunyaEl sistema penitenciari català va ser pioner en programes d’intervenció sobre agressors masclistes, i avui compta amb un sistema molt similar al PRIA –de fet, la base teòrica del programa que aplica el Ministeri de l’Interior és catalana–, però amb una novetat tecnològica prometedora: la realitat virtual. El Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) va fer el 2021 i fins a començaments del 2022 una prova pilot amb vuit presos de Lledoners. Havien comès homicidi, maltractament o trencament de condemna, sempre amb la violència masclista com a epicentre. Al col·locar-se les ulleres de realitat virtual, el pres es veu en una prova semblant a la de la cadira buida: parlant del cas com a dona asseguda davant el seu maltractador i com agressor assegut davant la seva víctima. El CEJFE ha conclòs que aquest tipus de tractament millora l’empatia de l’agressor amb la víctima. També s’han provat les ulleres de realitat virtual per a maltractadors al Centre d’Inserció Social de Vigo (Pontevedra). Segons dades de la Generalitat, el 42% de qui acudeix a les oficines d’atenció a les víctimes de delictes han patit violència de gènere. El 2022 van ser ateses a Catalunya 11.952 víctimes de violència masclista (dades de l’1 d’octubre) i es van cursar 11.566 denúncies. D’11.630 «fets principals» anotats pels Mossos –dels quals 1.519 van ser violacions d’ordres d’allunyament– es van derivar 5.278 detencions. A Catalunya, l’avaluació pel CEJFE del programa formatiu en els delictes de violència de gènere assenyala que un 90% dels condemnats per atacs masclistes no reincideixen. La reincidència és més gran entre qui no segueix els programes i, paradoxalment, se’ls considera en «risc baix» de tornar a atacar: 25,1% Es creuen amb aquesta dada d’altres del CEJFE, com que el 44% dels condemnats van viure el maltractament en la seva família d’origen, o que un 40% es van drogar o emborratxar abans d’agredir la seva parella.

Gairebé 10.000 agressors masclistes han sigut reeducats a la presó

El 89,94% dels condemnats per atacar una dona no reincideix després de seguir el programa de reeducació

El més llegit