Antonio Andrés Pueyo: «Un assassinat masclista no es pot predir, però sí que es pot calcular el risc»

Els psicòlegs de les presons el citen com a referència. A mig camí entre la psicologia i la criminologia, des del Grup d’Estudis Avançats en Violència que va fundar a la Universitat de Barcelona, Antonio Andrés Pueyo, catedràtic expert en la ment del delinqüent violent, ha influït decisivament des dels primers anys 2000 en els programes de tractament penitenciari per als agressors condemnats, també els masclistes, que s’apliquen a les presons espanyoles. Ara el seu equip d’investigació se centra en la prevenció, a reunir indicadors psicològics perceptibles per determinar si un agressor tornarà a atacar. «No es tracta de predir amb una bola de vidre, sinó d’avaluar el risc. Com si fóssim meteoròlegs: no direm si plourà, però sí, segons les variables, que hi ha un risc alt, baix o mitjà que plogui; i vostè decideix si agafa el paraigua». ¿Però pot saber, d’un grup de presos, qui és més probable que torni a delinquir? Per saber això és pel que el nostre equip desenvolupa des del 2003 tècniques d’avaluació forense del risc. Amb l’estadística i les matemàtiques es pot avaluar si algú després d’haver sigut a la presó tornarà a delinquir. La valoració del risc funciona bé amb els maltractadors no letals, però és pràcticament impossible pronosticar un assassinat. Tot i que els assassinats són el més visible socialment, són el fenomen més escàs; especialment a Espanya, que és un dels països amb menys casos del món. Per cada assassinat que es produeix hi ha entre 20 i 50 dones amb ferides que les incapaciten de per vida. En aquest segon nivell, menys visible però que té milers de casos, sí que funciona bé la valoració del risc. ¿De què depèn que un agressor masclista torni a atacar? Ningú pot predir una reiteració delictiva; el nostre paper no és el de l’horòscop; el que podem fer és calcular el risc que passi. I el risc és la possibilitat que una persona que va cometre un delicte prengui la mateixa decisió en el futur. Per exemple: fa mesos una parella va tenir una discussió en què el maltractador va pegar la dona. Calculem els factors de risc que eren presents en el passat i poden estar-ho en el futur. Si va pegar la seva parella perquè és molt gelós i sabem que d’aquí vuit mesos continuarà sent molt gelós, se li anota un punt de risc. Si a més aquell dia havia begut molt, però de forma circumstancial, se li anota mig punt... Se sumen factors de risc; aquesta és la lògica de la predicció. ¿La gelosia és un bon indicador? En altres violències contra la dona, com l’agressió sexual, la gelosia no és important, però si parlem de violència en la parella la gelosia és un gran factor de risc. Les actituds masclistes també. I tenir armes a casa. No és el més freqüent, perquè a Espanya els assassins de parella solen matar amb ganivets, no amb armes de foc, però sí que hi ha un plus de risc de letalitat a casa de qui per la seva professió utilitzi armes. Per apuntar el risc d’assassinat en la parella hi ha elements diferents del maltractament crònic que són importants. Per exemple, la gran obcecació que els assassins tenen amb la separació. Que la dona els abandoni els resulta insuportable. Per això acaben matant i matant-se ells. El suïcidi té lloc només en aquest tipus d’assassinat. ¿Són igual de tractables, de rehabilitables, un maltractador lleu o moderat i un home que ha matat la seva dona? És que l’assassí ja té més d’assassí que de maltractador... Els maltractadors tenen diferents nivells de risc de reincidir. Els maltractadors que assassinen la seva dona, o els que gairebé la maten, poden anar a les sessions dels programes, però aquests programes tenen efectes diferents en cada grup: el dels assassins, el dels maltractadors greus no letals i el dels lleus que no estan empresonats, però sí condemnats a mesures alternatives. A Espanya, per cert, el tercer col·lectiu de presos és el dels maltractadors. Fa 25 anys no era així, però ara hi ha una acció intensa de la justícia i més consciència social. Però li deia que és més fàcil que no reincideixi una persona que té un delicte menor que una persona que té una història crònica de maltractament d’anys. Als crònics és molt difícil tractar-los. La casuística de la violència masclista és molt complexa... A Catalunya hem estudiat diferències i elements en comú dels assassins de dones i els assassins de parella, que no són el mateix. Aquí el perfil d’assassí preval més que el de gènere. La violència de parella, que és com s’anomena tècnicament, té les seves peculiaritats. Avui estem treballant en la comparació del feminicida de parella amb el terrorista solitari: tots dos tenen clar el seu objectiu. Anem per aquí, perquè el gran problema de l’assassinat és que és pràcticament impredictible. Hi ha un arsenal de distorsions i creences irracionals que encenen la violència masclista. ¿Quina li sembla la més tòxica? La creença que és legítim dominar la parella, i per tant se la pot castigar. La legitimació és el gran cavall de batalla del tractament. És anar contra el que diu la cançó del pres número 9: li és igual el que digui Déu o la llei, perquè és la seva dona i amb ella pot fer el que vulgui. Una altra creença és la minimització de les conseqüències de la violència. Quan el maltractador diu, per exemple, «només li he prohibit sortir de casa 15 dies perquè anava vestida molt provocativa». «Només». ¿Un agressor masclista es pot curar? I aquest verb l’hi dic expressament, perquè el comenti Ja ho he notat. Durant temps en el món criminològic s’ha entès que les persones que recorren a la violència són anàlogues a les persones malaltes. Però aquesta analogia que «es curen» és incompleta, no val, perquè les persones no emmalalteixen i delinqueixen. No hi ha una pastilla per donar-los. Els tractaments tenen efectes limitats i amb una durada limitada. Hi ha qui fa el programa, per exemple, i en 5 anys no delinqueix però al cap de 10 sí. Últimament, en molts països tenim el problema de gent gran que reincideix en delictes que va cometre quan tenia 20 anys i pels quals van anar a la presó. Surten amb 32 anys, dels 32 als 65 fan vida normal, i... tornen a delinquir. Abans no detectàvem aquest fenomen de persones de la tercera edat que tornen a la presó. No se sap ben bé què està passant. En aquest camp, la idea de la «cura» és fantasia, no existeix. Hi ha qui té una autèntica conversió personal, sí, però també qui segueix amb la seva violència a un altre nivell. No hi ha un virus de la violència masclista que puguem eliminar. Més aviat el maltractament habitual de parella s’ha de veure com una malaltia crònica o l’alcoholisme.

Antonio Andrés Pueyo: «Un assassinat masclista no es pot predir, però sí que es pot calcular el risc»

«No hi ha un virus de la violència de gènere que puguem eliminar; la cura de l’agressor és una fantasia, perquè no és un malalt»

El més llegit