El trauma dels joves i la vivenda: «Els preus llasten els nostres projectes vitals»

Hi ha un tema generacional que copa les converses, els esforços i les inseguretats entre les persones de menys de 35 anys: l’accés a la vivenda. El 62% dels joves espanyols tenen seriosos problemes econòmics per pagar-se un sostre a les grans ciutats, on els lloguers inassequibles col·lideixen amb les feines precàries en un còctel endimoniat que afecta amb especial acarnissament els treballadors de menys edat. El lloguer mitjà a Barcelona ha augmentat el 30% en els últims 10 anys i ja voreja els 1.342 euros (segons el portal Housfy), mentre que el salari mitjà en aquest tram d’edat no supera els 1.500 euros bruts al mes. El resultat de l’equació és clara. «Estem obsessionats a produir i treballar simplement per poder pagar-nos un sostre; no vivim, sinó que sobrevivim –afirma Àlex Martínez, de 23 anys–. El preu del lloguer llasta els nostres projectes vitals i ja no podem més». És clar que l’impacte de la bombolla immobiliària a Espanya asfixia franges de totes les edats de classes populars i mitjanes. La inflació i l’encariment del preu de la vivenda pesen a totes les butxaques, però el seu impacte és especialment dramàtic en els joves adults a causa de l’elevat atur juvenil (32,3% en persones de menys de 25 anys enfront el 12,4% del general) i de la bretxa salarial, que s’ha anat engrandint des de la crisi del 2008. De fet, els de menys de 35 anys guanyen el 35% menys que els de més de 45. Mentre els primers no arriben als 1.500 euros bruts al mes, els segons superen els 2.200. I molt sovint també es dona la circumstància que en aquestes franges d’edat molts van poder accedir a una vivenda de propietat abans de l’escalada de preus. «Aquestes condicions limiten i coarten els nostres plans de futur; vivim sumits en la incertesa. Estem pendents de quant ens pujarà el lloguer i si haurem de començar de nou l’infern de buscar un altre lloc on viure», afirma Martínez. El càsting de buscar pis El malson no només és quadrar comptes, sinó, en el millor dels casos, assumir que l’emancipació passa per compartir pis fins a edats en les quals la convivència ja suposa un llast (per exemple, si es vol formar una família). El consens general és que l’infern comença amb la recerca de pis, quan cada visita es converteix en una espècie de càsting hipercompetitiu en el qual els més joves, per qüestió salarial, solen partir sempre en clar desavantatge. Així que l’opció de compartir s’acaba convertint en l’única alternativa. Millor si és amb amics. Però això no sempre és possible i molts cops s’acaba convivint amb persones desconegudes sense més vincle que la imperiosa necessitat. «Viure sol a Barcelona és inviable», certifica Álvaro Iserte, de 31 anys. Ell cobra 1.250 euros mensuals i ha d’abonar un lloguer de 900. El resultat és que, després de vuit anys compartint pis, ara comença a viure, al barri del Clot (Barcelona), amb dues noies madrilenyes que no coneix de res. Treballa en atenció al client i critica que no es facin més esforços per apujar els sous a persones en la seva franja d’edat. «Malgrat que tot és més car, els salaris continuen igual, cosa que als joves ens penalitza encara més –afirma–. És una bretxa injusta». Sobre la congelació dels lloguers aprovada pel Govern central opina que va en la bona direcció tot i que és «clarament insuficient». «El que s’hauria de fer és abaixar el preu del lloguer», afirma. L’Álvaro no es preocupa ara per una possible pujada del lloguer (té dos anys de contracte), però sí que el té preocupat una possible pujada de preus quan s’hagi de mudar, una vegada expirat el contracte. «Si continuo a Barcelona probablement hagi de buscar pis de nou i pagar el que estic pagant ara serà molt complicat» conclou. Habitacions per 400 euros De vegades, l’odissea ja no és trobar un lloguer accessible, sinó una habitació mínimament acceptable. «A Barcelona, per un espai individual on amb prou feines hi cap un llit i un armari pots pagar 400 euros», comenta Andrea Buedo, de 26 anys, que assegura que l’oferta immobiliària actual llasta una emancipació cada vegada més posposada. «Sovint, l’única opció que ens queda és viure a rateres», afirma. Esther Cortinas, una noia de 27 anys que treballa en màrqueting i ha cursat un màster, sap bé de què parla Buedo. Ha hagut de posposar diverses vegades els seus plans d’independència. Buscava un pis per a ella sola, però, tal com està el mercat, ja s’ha fet a la idea de compartir vivenda amb una amiga. «Haver de posposar així l’etapa adulta m’ha afectat emocionalment; sento molta frustració, angoixa i impotència». En aquest sentit, Àlex Martínez, que treballa com a teleoperador del servei d’emergències mèdiques 061, explica que molts joves es troben atrapats entre un mercat laboral que els llança a llocs de treball precaris i temporals i uns lloguers que, al seu torn, els aboquen a feines que suposen «una llosa» per al seu desenvolupament personal. Emancipació tardana L’Álvaro, l’Àlex, l’Esther i l’Andrea no en són en absolut una excepció. A Espanya, l’edat mitjana d’emancipació és de 29,8 anys, que resulta bastant superior respecte als 26,5 anys que es registren a la UE, i que queda molt lluny si la comparació és amb països nòrdics com Suècia (19) o Finlàndia i Dinamarca (21). A més de tardana, la mitjana ha anat augmentant gradualment l’última dècada: avui dia, més del 65% dels joves d’entre 16 i 34 anys viuen a la llar familiar, 7 punts més que el 2009, quan es va registrar la mitjana d’emancipació més baixa del segle. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, prop de la meitat de les persones d’entre 25 i 29 anys continuen vivint amb els seus progenitors.

El trauma dels joves i la vivenda: «Els preus llasten els nostres projectes vitals»

Lloguers inassequibles i llocs de treball precaris frustren els plans d’emancipació de les persones de menys de 35 anys

El més llegit