Xavier Anzano: «Cal treure els joves de l’espiral de sous baixos i lloguers alts»

¿Per què ara als joves els costa més trobar un pis que als vuitanta o als noranta? Hi ha hagut una evolució clarament asimètrica entre els preus de lloguer i els sous, fet que ha desfavorit òbviament els interessos dels inquilins. Però pagar una vivenda no només els resulta més difícil als joves, sinó a moltes més persones. Això es deu al fet que l’encariment del preu de vivenda també ha sigut asimètric respecte a les rendes familiars, per la qual cosa moltes unitats familiars també s’han vist afectades per aquest problema. I s’han d’oblidar els pensionistes; els joves, a diferència d’aquest grup, tenen la possibilitat de canviar de feina o d’ascendir per millorar la seva situació econòmica, però les pensions no funcionen així. ¿Estem parlant d’un empobriment de la població? Sí, hi ha hagut un empobriment de la població en aquests últims anys que s’ha donat per aquesta evolució asimètrica entre el cost de vida i els ingressos que reben els ciutadans. Això fa que avui dia moltes persones no puguin fer més que llogar en condicions desfavorables i que no es puguin permetre comprometre’s i comprar. La precarització laboral no ha ajudat Els salaris dels joves són molt baixos i més de la meitat són precaris. El que és clar és la descompensació entre els preus altíssims de la vivenda i els sous precaris de molts joves. Una situació que els llasta, perquè gran part de la renda dels seus llocs de treball la gasten vivenda. És pervers i cal treure’ls d’aquesta espiral. ¿És per això que hi ha una emancipació tan tardana a Espanya? Sí. Ara els joves tenen tres opcions per emancipar-se. Una és estalviar durant molt temps vivint a casa dels seus pares mentre treballen, l’altra és heretar dels avis i la tercera és, simplement, tenir molts diners, cosa poc habitual. I això afecta no només l’emancipació, sinó també la natalitat, perquè tenim menys fills i els tenim més tard. Alguns, fins i tot, menys dels que els agradaria tenir. Perquè, és clar, tenir un fill és car. ¿No creu que haver de compartir pis per emancipar-se és una vulneració de drets? Sí, quan es pretén formar una família. Frena l’experiència vital dels ciutadans i això afecta la natalitat com hem comentat. També és una vulneració de drets el fet que els joves es vegin obligats a marxar del seu municipi per viure més barat. És antisocial i antiecològic. Anar a viure fora quan un té l’entorn, la família i la feina en un lloc és absurd. Anar-se’n a un municipi més barat no és en absolut la solució, només una excusa del sector que defensa la no regulació dels lloguers. ¿Per què els joves són davant aquesta situació ara? ¿Es pot deure al creixement demogràfic? És evident que el creixement de la població genera més demanda i això fa que els preus pugin, però la precarietat laboral ha fet que en les últimes dècades molts ciutadans hagin perdut la capacitat d’estalvi i la capacitat de compra. El que deia abans: no poden sortir del cercle del lloguer. A més, és una demanda forçada, no hi ha negociació entre inquilins i propietaris, és un «o ho agafes o ho deixes». Ara hi ha pràcticament càstings quan es lloga un pis. Allà és on tenen la responsabilitat els propietaris, no només els multipropietaris, sinó també els petits, que són els que representen prop d’un 70-80% dels propietaris a Espanya. ¿I per què no assumeixen aquesta responsabilitat? Pel tipus de sistema al qual som. L’economia liberal planteja la no regulació com a model per als propietaris. Això implica que poden posar els preus que vulguin i aprofitar-se de l’alta demanda. Això afecta clarament els inquilins. Però la no regulació és un tipus de regulació i ocasiona un sobreescalfament del mercat, especulació i preus desorbitats que no s’adeqüen ni al mercat ni a les condicions que ofereix. Es tracta d’una opció que concedeix moltes llibertats, però que, tanmateix, implica molt pocs deures. ¿Les vivendes socials són una solució? Això podria servir, però no és màgic. Siguem realistes: es tardarà dècades a construir un sistema de vivendes socials que funcioni i que permeti ajudar els que més ho necessitin. És un pas que s’hauria d’haver fet abans i si no han fet els deures ara és perquè en aquell moment no va interessar. ¿Quina mesura pot ser la ideal per solucionar-lo? La regulació de lloguers. És la que jo defenso. Va funcionar a Catalunya quan va estar vigent: els preus es van estabilitzar i alguns, fins i tot, van baixar. També és l’alternativa ideal al sobreescalfament del mercat i per evitar l’especulació a grans i petits propietaris. ¿Hi ha algun altre sistema que no s’hagi provat? N’hi ha alguns, però a Espanya són inviables. Per exemple, el Canadà prohibeix a estrangers comprar vivenda per evitar els preus desenraonats, però posar això en pràctica a Espanya és impossible. Però és important provar coses. L’Administració ha d’assumir responsabilitats per solucionar aquest problema i ha de tenir un paper important per arreglar les traves que els ciutadans es troben al mercat immobiliari.

Xavier Anzano: «Cal treure els joves de l’espiral de sous baixos i lloguers alts»

Xavier Anzano, professor del Màster d’Urbanisme i Vivenda de la UOC i durant 10 anys vinculat a l’Agència de l’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, analitza la problemàtica que genera l’accés difícil a la vivenda i defensa la regulació dels preus

El més llegit