El mite de l’instint maternal: «El van inventar els homes com a forma de control»

La Raquel recorda els dies posteriors al naixement del seu primer fill com un malson del qual no podia despertar. No dormia, era incapaç de connectar amb el nadó i els mugrons, esquerdats, li feien mal amb cada presa, com si tingués vidres sota la pell. Mai ha sigut de dramatitzar, però en aquells dies d’angoixa insomne una idea la turmentava. «¿On és el meu instint maternal?», es repetia. ¿Potser era ella l’única dona que no sentia aquesta espècie de GPS interior que havia de guiar els seus pasos?¿Per què s’havia quedat sola a casa encomanada a una cosa que no tenia? Precisament l’instint maternal s’ha convertit, d’un temps ençà, en objecte d’investigació científica i, sobretot, en un majúscul parallamps en el qual descarreguen evidències, opinions i debats de tot signe. ¿De què es tracta exactament? ¿El tenen totes les dones? ¿És «una cosa», «una ajuda» que s’activa durant l’embaràs o una trucada biològica que empeny les dones a la procreació? És més: ¿aquesta intuïció per a la cura només la tenen les mares? ¿I en quina mesura totes aquestes idees acaben circumscrivint la criança a «un tema de dones»? «Dispositiu barat» Doncs bé. La periodista Chelsea Conaboy, especialitzada en salut i ciència, arriba al debat amb un assaig –‘Cerebro materno: cómo la neurociencia está reescribiendo la historia de la crianza’– i un grapat de respostes. No, l’instint maternal no és un destí ineludible ni fa que les dones sentin violins quan crien. «No m’agrada la paraula ‘instint’ –explica a aquest diari–. Un instint és una idea rígida, un patró fix de comportament, i la criança no és automàtica, és una agitació del cervell i una transició esgotadora. Pot estar plena de sorpresa i amor, però en realitat no conec ningú que no hagi arribat a la paternitat amb alguna mena d’angoixa psicològica». De fet, apunta Conaboy, el concepte d’«instint maternal» va ser un invent masculí que buscava el «control de les dones». Explica que va ser encunyat en la teoria científica a principis del segle XX per senyors religiosos que –amb el mateix afany amb què escrivien deliris sobre la suposada histèria femenina– tenien un interès declarat a fer que les dones blanques benestants tinguessin més nadons en nom de l’«engrandiment nacional». No obstant, sempre que s’implanta un mite fals femení sol aparèixer una dona disposada a assenyalar-lo. En aquest cas, el paper d’assenyaladora va anar a càrrec de la psicòloga pionera Leta Hollingworth, que el 1916 va definir l’instint maternal com «un dispositiu barat» que serveix perquè «les dones es vegin obligades» a tenir nens per mètodes semblants als que empenyien els homes a anar a la guerra: glorificant una part de l’experiència i enfosquint la més dura. El fet és que la taxa de mortalitat materna era 60 vegades més alta a principis del segle XX que a finals. Ni automàtic ni innat Llavors, ¿què hi ha de cert en l’instint maternal? «Sí que existeixen processos hormonals, experiencials i neurobiològics que s’activen en la gestació –afirma Conaboy–, però no són automàtics ni innats que tenen les dones des que neixen i que només els passa a elles». En aquest sentit, la psicòloga Patricia Fernández, autora de ‘Psicología del embarazo’, arriba a la conversa apuntant en una direcció interessant. La neurociència, gràcies a l’aportació de les neuroimatges, sí que valida l’existència de l’instint matern. Però no ho entén com un desig universal i irrefrenable de ser mare –qüestió en la qual pesa la cultura–, sinó com «una connexió, una intuïció per detectar i reaccionar davant les necessitats de la criatura». Segons l’especialista, els canvis, que en les dones es posen en marxa durant l’embaràs, activen aquest «instint que es posa al nostre servei i al de la supervivència de l’espècie». No sempre aquesta connexió és automàtica ni «està afinada», ja que hi poden influir l’estrès, l’adaptació i fins i tot l’historial d’afecció de la mare. ¿Volen dues curiositats? La neurociència –que també detecta diferències al cervell entre les rates verges i les que s’han reproduït– registra igualment alteracions al cervell dels homes després d’un primer període de criança corresponsable. Temps i seguretat financera Una cosa és que s’activi aquest espècie de radar intuïtiu i una altra de molt diferent és aquesta idea que, gràcies a l’instint maternal, les dones venen equipades amb el que requereix un nadó. «En realitat, els nous pares necessiten suport per fer una transició saludable a aquesta nova etapa vital en què un nadó vulnerable depèn d’ells», afirma Conaboy, qui afegeix que «aquest suport ha d’incloure temps, seguretat financera bàsica i mans amigues». Per descomptat, les mares sempre han sigut importants en la cura dels nadó, però mai suficients. «És una de les coses que distingeixen els humans d’altres primats. I encara és necessari avui». Per aquest motiu, explica, la falta d’ajudes a la maternitat i a la criança és «un fracàs que en gran part té arrels en la creença que les mares tenen adjudicat aquest paper de cuidadora i una capacitat biològica innata per complir-lo». Abandó de funcions La periodista Begoña Gómez Urzaiz, autora de l’assaig ‘Las abandonadoras’, en el qual parla de dones que van deixar als seus fills, s’endinsa en aquest boscatge amb algunes suspicàcies. «Davant una idea com la de l’instint maternal, em faria una pregunta pròpia d’una investigació criminal: ‘¿Cui bono?’, ¿a qui beneficia que perpetuem aquesta idea que només les mares estan màgicament i ancestralment dotades per a la cura? La resposta està bastant clara». La periodista, a més, entén que el mite de l’instint maternal té tota mena de conseqüències nefastes: des de considerar «defectuoses» (perquè alguna cosa els falta) les dones que no volen ser mares o que, malgrat ser-ho, creuen que no tenen aquest instint del qual tant han sentit parlar i fins i tot abandonen aquesta funció. «Aplicat a gran escala, l’Estat té una coartada perfecta per no aplicar polítiques de benestar, ja que per cada nen, se suposa, hi ha una mare que se n’ocupa», coincideix amb Conaboy. Guerres culturals A part d’això, la maternitat també s’ha convertit en terreny fèrtil per a les guerres culturals. Conaboy, per exemple, rep crítiques perquè manté que l’instint maternal és un mite creat com a forma de control. «Es tracta d’una idea poderosa que desmantella idees molt arrelades», afirma l’especialista, qui, controvèrsies a part, és optimista amb el fet que la nova ciència estigui brindant un nou llenguatge amb què descriure la criança i les necessitats de les famílies. Amb ull clínic per a les batalles culturals de tot signe, Gómez Urzaiz també percep que la idea de l’instint matern ha passat a ocupar un lloc central en el debat polític. «Caricaturitzant, es podria dir que el món es divideix entre partidaris de la mare-mamífer (que no creu, per exemple, que les baixes de paternitat hagin de ser intransferibles ni que beneficiïn el conjunt de la societat) i els de la mare deslligada o independitzadora». I tot i que les «guerres maternes» sovint només interessen les mares, en aquests debats, afegeix, també es reprodueixen moltes batalles ideològiques actuals. «Per exemple, hi ha una fusió gairebé natural del feminisme transexclusionari amb les posicions més biologicistes i neotradicionals sobre la maternitat. I té tot el sentit: les dues postures donen molta importància a la configuració biològica de les dones, al fet de tenir úter.» Segons la periodista, una part de l’esquerra també manté que «el sistema ens vol treballant i no criant» per defensar el natalisme i qualificar d’egoistes aquells qui posterguen o no exerceixen la maternitat. Així que la lluita de l’instint matern té corda per estona.

El mite de l’instint maternal: «El van inventar els homes com a forma de control»

Les noves investigacions descarten que es tracti d’una intuïció o connexió que només tenen les dones

El més llegit