Víctor Amat, psicòleg: «Vivim en un sistema que està encantat que et rebentis treballant»

Llicenciat en Psicologia, divulgador i professor col·laborador universitari, Víctor Amat declara la guerra a la pseudopsicologia positiva i a la dictadura Mr Wonderful a ‘Psicología Punk’ (editorial Vergara), un didàctic i revelador assaig en el qual ofereix claus per no barallar-se amb les emocions, sinó acceptar-les. Exesportista professional, el psicoterapeuta anima a lluitar contra el pensament dominant que ens obliga a ser feliços tota l’estona. El pensament dominant ens diu: ‘¿Et sents malament? No hi ha motiu. ¿Tens por? Tranquil·litza’t, no passarà res dolent. ¿Pateixes per alguna cosa del passat? Oblida-ho, és el passat’. Que un amic, amb tota la bona intenció, ens digui aquestes frases no em sembla malament. El que sí que em sembla horrible és que les digui un professional de la salut mental. Quan diu això està anul·lant l’experiència que tu estàs vivint. «El meu treball com a psicòleg és compartir el dolor del pacient per transformar-lo en una altra cosa» Els psicòlegs no són mags amb vareta màgica, ni xamans, ni millors amics amb qui desfogar-se. ¿Què fa, de debò, un psicòleg? Cada dia m’assec davant de persones que es lamenten del que els passa. En el fons, el meu treball és compartir aquest dolor per transformar-lo en una altra cosa. El treball del terapeuta consisteix a conèixer el pacient i ajudar-lo a sostenir les dificultats que està passant amb els seus propis recursos, no amb els meus. Aquesta és la clau. No es fa de manera immediata i requereix habilitats. Afirma al llibre que hi ha una patologia més perillosa que un infart: el desig de ser un altre. I ofereix un exemple: ser un Android i voler ser un iPhone. ¿Per què som així? Des de petits ens comparaven amb la cosina, que treia més bones notes. O amb la que tenia un nòvio que treballava en un banc. Hauríem de deixar d’enganyar-nos: les nostres misèries formen part de nosaltres i són tan fortes com nosaltres. Els psicòlegs ens quedaríem sense feina si la gent pogués acceptar-se i treure’n partit. Passa el mateix amb les xarxes socials. Veiem noies meravelloses que mengen molt sa i fan esport, però el que no ens expliquen és que pateixen vaginisme. Fins que s’inventi Mierdagram, com demana vostè amb sorna. Ja m’han copiat la idea. Els meus fills tenen una aplicació al mòbil que es diu Be Real i que mostra, precisament, el món real. La pseudopsicologia Mr Wonderful ens diu que si volem, podem. ¿Per què el qualifica de pervers? Perquè confonem potencialitat amb possibilitat. Un exemple. Jo faig exercici moderat. ¿Puc córrer una marató? Potencialment puc, però ara mateix no tinc la possibilitat real de fer-ho perquè hauria de passar-me tot el dia entrenant. Tu tens la potencialitat d’estar bé, però no és el mateix que tenir la capacitat d’estar bé en un moment determinat. «La gent es xuta pastilles i busca una vida sense pors. No vulguis una vida sense pors, desitja tenir el coratge per apanyar-te amb elles» Parlem de por. Explica que sentir-la és tan desagradable que una altra de les estratègies més usuals és intentar distreure aquesta sensació amb psicofàrmacs, per exemple. «La por és una dels causants de la veritable pandèmia a la qual ens enfrontem. Mai hi ha hagut tants problemes relacionats amb l’ansietat i la depressió, trastorns que tenen molt a veure amb la por i la incertesa.» ¿Com la combatem? El problema és no voler tenir por. Hi ha gent que ha escrit llibres de com viure sense por. Això no ho pot dir un psicòleg. Vivim en una societat que et diu que no hauries de sentir por i que si la sents ets imbècil. A més, et diuen que un fàrmac et treu la por. Res d’això és veritat. Ni la pastilla et treu la por ni ets imbècil per sentir-la. La gent es xuta pastilles i busca una vida sense pors. Fan ioga, meditació, escalada o orgies... Però el cert és que la vida cal suportar-la amb certa por. La por és una merda, però la societat ha avançat intentant espavilar-se amb ella. No vulguis una vida sense pors, desitja tenir el coratge per apanyar-te amb elles. La psicologia científica ens diu que no ens hem de barallar amb les nostres emocions: abatiment, ràbia, tristesa... Imagini que una persona té una decepció laboral. ¿Com aconsegueix no lluitar amb el que sent? Aquesta persona, per exemple, pensava en un ascens. I al seu lloc han posat, diguem, un cretí. Això és el dol d’una expectativa. Cal acceptar i passar aquest dol. No pots estar contenta. Perquè la ràbia et duri poc has d’estar rabiosa un temps. Has de deixar-te sentir això. I quan la gent et pregunti què tal l’any nou, li dius que estàs malament i molt enfadada. Una altra de les perversions de les quals parla és la creença que hem de ser feliços a la feina i avenir-nos amb els companys. Vivim en un sistema que està encantat que et rebentis treballant. En realitat, ¿quants disfrutem de la nostra feina? ¿El 15%? La gent treballa per menjar, però li diuen que entrarà en una família, un equip... No és veritat. Un equip comparteix un objectiu comú, una empresa comparteix l’objectiu dels seus amos. La família són uns pares i uns fills. Llavors, ¿què passa, que el meu cap és el meu pare? La metàfora és perversa.

Víctor Amat, psicòleg: «Vivim en un sistema que està encantat que et rebentis treballant»

Autor de ‘Psicología punk’, malparla del pensament positiu que ens obliga a ser feliços tota l’estona

El més llegit