Crònica d’un desnonament amb nens: «¿I ara on anem, mare?»

«Hi ha un paper que diu que els nens tenim de dret a tenir una casa, ¿oi? ¿Per què hem de marxar? ¿Per què no podem viure aquí?», es pregunta l’Ástrid Feliz Rojas, una nena de 12 anys que divendres al matí va ser desnonada del pis de Barcelona on vivia amb la seva mare i els seus tres germans de 13, 11 i 10 anys. Els han desallotjat els Mossos d’Esquadra. El pis, ocupat, és propietat de Global Licata SA, el fons d’inversió que gestiona les vivendes del Banco Santander. Malgrat les propostes dels Serveis Socials, els nens han sortit de casa entre plors i carregant dues motxilles. «Una per a les coses del col·le. L’altra amb la roba i les nostres coses. Però no sé on anirem. ¿Mare, què farem?», diu la nena. Sobren les paraules. Aquí només hi ha plors. La Rosaura i la Nickol, d’11 i 10 anys, tenen les galtes plenes de llàgrimes. Miren a terra, agafen unes maletes de color rosa i blau amb dibuixos animats i princeses i surten, capbaixes, per la porta de casa seva, on dos agents dels Mossos els demanen que abandonin la seva llar. L’última a deixar la casa és l’Ástrid, que demana a algun adult que despengi una foto antiga a la paret on apareixen els quatre germans. Amb les presses, l’estrès i l’aparent estat d’ansietat de la seva mare, la foto es queda allà. La nena agafa les seves dues motxilles i surt amb la resta de la família. Al carrer, de res han servit les proclames dels veïns. Tots tenen l’ai al cor i els ulls entelats. «Aquests nens han perdut el curs». És l’una del migdia i ningú ha pogut evitar que quatre menors es quedin sense casa. Estan en llista d’espera per a un pis de lloguer social. Un altre desallotjament al barri La seva història és una de moltes. Només aquest divendres, al barri de Ciutat Meridiana, un total de sis menors han sigut desnonats. Els seus pares, víctimes de la pobresa i els elevats preus del lloguer, no poden donar-los un sostre. Ho explica Rakelvis Rojas, mare d’aquests quatre nens. Fa anys que està a l’atur i sobreviu amb les ajudes socials. La família vivia en una habitació a Santa Coloma de Gramanet fins el 2019. «Ens va sortir aquest pis i vaig venir, allò era impossible», diu. La mare es va pensar que la vivenda era de lloguer. Però no, l’estaven ocupant. Els nens encara recorden aquell juny. «El pis estava fastigós, ple de pèls de gos, escarabats...», explica l’Ástrid. «Ens vam posar a netejar i a pintar-lo entre tots», afegeix Nickol. Por i tristesa A les nou del matí, els nens esperen asseguts al sofà, mirant la tele. «No hem anat al col·le perquè ens desnonaran. Venen els policies i et treuen per força», descriu l’Ástrid amb una claredat que espanta. Les més petites, la Nickol i la Rosaura, diuen que tenen por. «No tindrem on dormir», afegeix la Rosaura. Aquest és el seu tercer desnonament. El Francis, de 13 anys, és el germà gran. «De por no en tinc, no ens mataran. Però em poso molt trist. No vull pensar-ho», afirma. Els nens prefereixen parlar del que els agrada. A l’adolescent, els videojocs i la música. A la mitjana, les extraescolars de música i el teatre. A les seves habitacions guarden diverses motxilles i maletes. En unes hi ha els llibres de text i llibretes de l’escola. A les altres, tot del que no volen desprendre’s. «Mitjons, calces, vambes, samarretes, xandalls... I coses que ens agraden», explica l’Ástrid. El Francis vol conservar una colònia i una gorra. L’Ástrid, un rellotge del Reial Madrid. Poc abans de les deu del matí, la casa s’omple de dones. Són les educadores de l’associació Ubuntu, on els nens acudeixen per realitzar activitats socioeducatives. «Som aquí per ajudar la Rakelvis i els nens. Donar-los supòrt. Això és indecent, que aquests nens hagin de passar per això... ¡¿Així es protegeixen els drets dels menors?!», implora Vanesa Españó, coordinadora de l’entitat. Les educadores omplen el menjador de rialles. Munten un bingo improvisat per distreure els nens. A les onze del matí arriba un equip de mediadors dels Mossos d’Esquadra. Demanen que baixin els nens. «Els he dit: ‘Hola, no ens feu fora’», diu la Nickol. La porta de l’edifici es va omplint de veïns que volen donar el seu suport per evitar el desallotjament. Entre ells hi ha Santiago Jiménez, president de la comunitat. «Aquesta família no ens ha donat ni un sol problema. A mi m’ajuden amb la meva mare i jo els ajudo amb els deures. Especialment el Francis, que és un nen molt especial», explica. També s’hi presenten diversos polítics i un diputat d’ERC. Negociacions Mitja hora més tard arriben els treballadors socials de l’ajuntament. Al carrer comencen unes negociacions que demostren que ni les lleis ni els serveis públics són capaços de garantir un sostre per a aquests nens. De banda sonora, els crits de les veïnes. «Aquest desnonament, el pararem». Les treballadores socials proposen una alternativa. «Ella pagarà 350 euros de lloguer i l’Agència de l’Habitatge en posarà la resta». El procurador, representant de la propietat, s’enfada. «Heu tingut mesos per fer-nos alguna proposta i la feu així, a última hora», es queixa. El diputat esmenta un parell de lleis parlamentàries que podrien impedir aquest desnonament. «¿I vostè qui és? El jutge ha dit que el desnonament s’ha de fer; això digui-ho al jutge», li respon el representant de l’empresa. Finalment, no accedeix al pacte. «Farem el desnonament sí o sí». Dins de la casa, els nens es van posant nerviosos. El Francis es distreu amb la consola però no sap què fer. «Han deixat de cridar, això és dolent», diu. Les nenes es recolzen a les finestres del balcó i de la cuina. Quan veuen arribar les vuit furgonetes dels antiavalots, s’espanten i comencen els sanglots. Poc després apareix la mare. «Ens n’hem d’anar, no volen negociar». Li tremolen les cames i la veu. «¡¿Com pot ser?! ¡Sembla que els meus fills no es mereixin res!», crida, desesperada, entre llàgrimes. «Nens, ens n’anem» «Nens, ens n’anem»Els nens abracen la mare, espantats. Ploren. Criden. Obren les motxilles i les tanquen. S’abracen. Busquen i rebusquen coses que no volen perdre. «¿T’han fet mal?¿Què farem, mare?, ¿què farem?», diu l’Ástrid. El Francis acompanya la seva mare i intenta calmar els ànims. Les nenes no poden parar de plorar. A la desesperada, col·loquen una fusta davant la porta. A la una menys cinc, un agent dels Mossos els demana que se’n vagin. «No ens n’anirem», respon la mare. Deu minuts després, assumeix que no vol que els seus fills vegin violència. «Nens, ens n’anem». Els quatre germans trepitgen el carrer i no saben on anar. Les educadores d’Ubuntu els porten fins al seu local mentre la mare es queda negociant amb els serveis socials què ha de fer amb els mobles. «El Francis ha perdut el curs», pronostica el veí, molt afectat. Els nens passaran la nit a casa d’una amiga. La mare no vol portar-los a una pensió, com proposen els serveis socials. «Segurament tornaré a ocupar. Si fa falta pago un pis de 800 euros, però és que demanen unes fiances que no tinc», explica. Just en aquell moment, a pocs metres d’aquesta vivenda, s’executa un altre desnonament. «Dos nens: un de 2 anys i un altre de 10. Al carrer. I a tothom li és igual. S’acaba el Nadal i tornen els plors. És desesperant», es queixa Filiberto Bravo, president de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana. Els germans arriben al centre social i es posen a jugar. A la sala, on deixen les vuit motxilles, ja hi ha diverses caixes d’un desnonament similar que es va executar dimecres. Els ofereixen alguna cosa per menjar, són ja les dues del migdia. Amb unes lletres de plàstic, escriuen el lema de l’associació. «Jo soc perquè tu ets». I l’Ástrid els diu: «Vosaltres sou les meves companyes de batalles que mai hàgiu pogut imaginar». La sala emmudeix. Han perdut la batalla d’aquest divendres.

Crònica d’un desnonament amb nens: «¿I ara on anem, mare?»

EL PERIÓDICO assisteix a un desnonament en el qual una mare i quatre nens han sigut expulsats de la seva vivenda a Barcelona

El més llegit