¿És contradictori parlar de racisme si només existeix la raça humana?

En aquestes dates de cavalcades de Reis, torna a aflorar al debat públic l’anglicisme blackface, una pràctica que consisteix que una persona blanca es pinti la cara per semblar una persona negra. Això és considerat per col·lectius migrants, i també per anàlisis acadèmiques, com una forma de racisme, ja que manté estereotips i promou la burla cap a les persones negres. Però, més enllà del blackface, ¿no és contradictori parlar de racisme si només existeix una raça humana? No és una pregunta banal tenint en compte que altres formes de discriminació, com la LGTBI-fòbia i la xenofòbia, discriminen les persones que formen part del col·lectiu LGTBI i les persones estrangeres, respectivament. Segons això, el racisme hauria de discriminar els que pertanyen a altres races diferents de la pròpia. Però això científicament no és possible perquè tots pertanyem a una mateixa raça: la humana. Tanmateix, el fet d’haver continuat categoritzant les persones segons «les seves característiques racials» fa que no sigui contradictori parlar de racisme, tal com explica a Verificat Zenia Hellgren, doctora en Sociologia i investigadora en migració i diversitat de la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Per exemple, el color de pell, els trets físics, la vestimenta o el mot estranger són formes de diferenciació d’un grup social respecte a un altre i sovint s’utilitzen per estereotipar i discriminar les persones. No som tan diferents per parlar de races humanes. No som tan diferents per parlar de races humanes.Parlem de raça quan existeix «un grup d’individus que genèticament presenten una sèrie de diferències que són iguals per als individus d’una mateixa raça i clarament diferents als d’una altra», detalla a Verificat David Bueno, doctor en Biologia i professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona (UB). En el cas de l’espècie humana, Bueno comenta que, «lògicament, hi ha diferències, però no se n’acumulen tantes» per parlar de diferents races. En el passat, la diferenciació entre suposades races es justificava amb disciplines que ara considerem pseudocientífiques, com la frenologia, nascuda al voltant del 1820. Els frenòlegs defensaven que, a partir dels cranis, es podien determinar les capacitats intel·lectuals de les persones i establir una jerarquia racial. Per tant, la pregunta de si hi ha més d’una raça humana és «del segle XIX», afirma a Verificat el catedràtic Daniel Turbón, professor emèrit de Biologia Evolutiva de la UB. Diferències per l’adaptació a l’entorn Diferències per l’adaptació a l’entorn Antigament sí que es dividia la humanitat en aquestes suposades races utilitzant paràmetres com la fisonomia, tot i que tampoc hi havia una forma científica clara per diferenciar les unes de les altres. Per això, quan finalment es va poder conèixer quines eren les diferències genètiques entre humans, es va poder establir que aquestes no eren concloents i es va deixar d’utilitzar el terme ‘raça’, explica Bueno. De fet, la majoria de les variacions en l’aparença de les persones «són el resultat d’adaptacions a ambients diferents», fet que demostra que «la raça té poca o cap validesa com a concepte biològic», segons una publicació en què va participar Turbón. Tot i així, l’aparença externa diferent entre humans sí que «té conseqüències sociològiques», és a dir, en la manera de pensar de les persones. Parlar de racialització Parlar de racialitzacióPer això, més que parlar de races, en l’actualitat els sociòlegs utilitzen expressions com «grups racialitzats», tal com expressa la doctora en Sociologia Hellgren, perquè pateixen una diferenciació per criteris «racials», com l’aparença i el color de pell, si bé no hi ha diferències biològiques com a tals. Això és important per poder entendre que sí que existeix el racisme, ja que a les persones racialitzades com a no blanques se’ls atorga sovint una connotació negativa, segons comenta Hellgren. «Els blancs també s’entenen com a racialitzats, però d’una manera que sol significar disfrutar de certs privilegis», afirma. O sigui que la connotació que es dona a un grup racialitzat depèn, entre altres aspectes, de l’evolució històrica i de la «pigmentocràcia», és a dir, la jerarquia social de «blanquitud» que té cada país, explica la sociòloga. El racisme en societats «antiracistes» El racisme en societats «antiracistes» A diferència del racisme biològic que es va utilitzar durant el nazisme o l’apartheid, Zellgren comenta que als estats europeus actuals «oficialment antiracistes» i que «reconeixen la seva diversitat cultural» ni «l’extrema dreta parla gaire de ‘races inferiors’ des d’un punt de vista biològic», sinó d’«incompatibilitats culturals» o «migracions insostenibles». Això fa que sigui molt més difícil detectar el racisme subtil que hi ha a societats que es presenten com antiracistes.

¿És contradictori parlar de racisme si només existeix la raça humana?

Els experts consideren que el racisme existeix quan s’estereotipa i discrimina les persones per les seves característiques racials

El més llegit