La custòdia compartida es dobla en l’última dècada a Espanya

Els divorcis que acaben amb la custòdia compartida dels fills s’han més que doblat en l’última dècada al passar de 9.032 l’any 2013 a 19.670 el 2021, segons l’última estadística de l’INE. Aquest fort increment ha motivat que la custòdia compartida s’hagi disparat des del 18% dels divorcis amb fills el 2013 fins a suposar el 43% l’any passat. ¿A què es deu el canvi de tendència? La presidenta de l’Associació Espanyola d’Advocats de Família (Aeafa), María Dolores Lozano, respon que les legislacions autonòmiques, per fi, consideren la custòdia compartida com un model desitjable perquè implica els dos progenitors en la cura dels fills. «La custòdia compartida és un èxit de les dones. «Ens situem en un pla d’igualtat, ens deslliguem del rol tradicional de mare cuidadora en exclusiva i ens consolidem en la nostra faceta laboral», explica. María Dolores Lozano, presidenta d’Associació Espanyola d’Advocats de Família L’especialista també posa èmfasi que el canvi de tendència és la conseqüència d’un èxit de les dones. «Ens situem en un pla d’igualtat, ens deslliguem del rol tradicional de mare cuidadora en exclusiva i ens consolidem en la nostra faceta laboral», explica. De fet, les estadístiques de l’INE destaquen que el 2010 la custòdia es va concedir a la mare en el 83% de les ruptures matrimonials mentre que el 2021 el percentatge va baixar al 53%. L’ascens de la custòdia compartida no significa, en cap cas, que sigui la millor opció en totes les ruptures. «Cal tenir en compte els drets dels nens i nenes, així que és millor anar cas per cas perquè cada família és un món i en algunes ocasions la millor via pot ser una altra», assegura Lozano. Interès dels menors La Societat Catalana d’Advocats de Família (SCAF) recorda que l’interès del menor ha de regir les sentències de divorci. I insisteix en la importància de «protegir el desenvolupament integral del nen de manera que pugui tenir una vida plena a nivell material i afectiu». Una de les principals reivindicacions dels lletrats catalans és l’especialització dels tribunals. També és una vella reclamació dels lletrats a nivell nacional. Segons les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Espanya només disposa de 128 jutjats de primera instància especialitzats en afers de família repartits entre els grans nuclis de població, de manera que la meitat de les persones queden sense accés a aquest servei públic qualificat per resoldre qüestions tan delicades com el divorci i la custòdia dels fills. Per àmplia majoria (75%), els advocats de família consideren que, en una custòdia compartida, el repartiment més adequat del temps de residència dels fills amb cada progenitor és el setmanal. Segons la seva opinió, és «el més favorable per a l’estabilitat i rutines dels fills a cada casa». A més, «no suposa molt temps sense mantenir contacte amb l’altre progenitor» i permet una mica més l’organització familiar i laboral. Al contrari del que diu la creença popular, la custòdia compartida no significa no tramitar pensió per als fills. La pensió no depèn de la modalitat de la ruptura, sinó de la capacitat econòmica de cada progenitor. Els nens i nenes tenen dret a mantenir –en la mesura de les possibilitats– el nivell de vida previ a la separació dels seus pares. Els lletrats recorden que la pensió no inclou només l’alimentació, sinó també la vivenda, els subministraments, la roba, l’educació i l’oci. El problema de la casa La normalització de la custòdia compartida genera, però, un problema: la vivenda. La casa és habitual font de conflictes en les separacions matrimonials. Tant que els lletrats recomanen vendre-la i repartir-se el patrimoni. El Codi Civil dictamina que el gaudi de la llar familiar respon al progenitor que té la custòdia. Si ara gairebé la meitat dels casos es resolen amb custòdia compartida, ¿què passa amb el pis? «En això tenim un problema», reconeix l’advocada de família. La legislació, a nivell nacional, continua sense avançar. Al contrari del que passa amb la legislació catalana, que està molt avançada pel que fa al dret de família. «És envejable», destaca Lozano. Una opció que es va començar a decretar en moltes sentències en el període 2010-2015 va ser la «casa niu». És a dir, els fills es queden «fixos» al domicili familiar mentre que els pares alternen el seu ús per setmanes o el temps que s’estipuli. La «casa niu» comporta evidents problemes i enfrontaments domèstics i, a més, implica que els progenitors han de tenir un alt nivell adquisitiu, ja que han de mantenir dues cases (la comuna i la seva pròpia). Els problemes que va implicar la posada en pràctica d’aquest model va fer que els jutges l’anessin descartant. En l’actualitat és molt poc freqüent. Lozano assegura que no hi ha més d’un de cada deu casos. Després de divorciar-se, Marta M. i la seva exparella van optar per la fórmula de «casa niu». El nivell econòmic de tots dos no és elevat però volien evitar que els seus fills patissin, així que van decidir mantenir durant un temps el domicili. «Quan no estic amb els meus fills, dormo a casa de la meva mare. No em puc permetre tenir un apartament per a mi», reconeix la Marta, que deixa clar que la mesura és temporal. Els advocats de família, segons l’estadística de l’Observatori de l’Aefa, opinen que en el 70% dels casos la «casa niu» és un sistema que no funciona. El 15% creu que funciona fins que es ven el domicili. El 12% admet que funciona de vegades. I només el 3% s’hi mostra obertament partidari.

La custòdia compartida es dobla en l’última dècada a Espanya

El model de corresponsabilitat ja s’estableix en el 43% dels divorcis amb fills

La «casa niu» –deixar els menors a la vivenda comuna i que els adults alternin– no acaba de quallar

El més llegit