Després de la mort de Benet XVI es podria fer perfectament una selecció de les «frases» més destacades pronunciades en discursos, homilies i, sobretot, documents. Però la seva finesa, subtilitat (i contradiccions) no permetrien que fossin mínimament reveladores del seu pensament, dubtes i errors. Seria potser millor, tot i que molt menys sintètic, fer una mostra de les seves opinions, idees i records a través de dos textos en els quals la personalitat de Joseph Ratzinger, abans i després de ser elegit papa, s’expressa més lliurement. Les entrevistes que va mantenir amb qui després seria el seu biògraf, Peter Seewald, en dos llibres, ‘La sal de la tierra’ (Ediciones Palabra, 1996, encara com a cardenal Ratzinger) i ‘Benedicto XVI. Últimas conversaciones’ (Ed. Mensajero, publicat el 2016, després de la seva renúncia).

Joseph Ratzinger, 1996

¿CANVIAR EL MÓN?

«Jo mai m’he imaginat fent un cop de timó a la història. Els camins de Déu mai condueixen a resultats ràpidament mesurables, i això es pot comprovar veient com Jesucrist va acabar a la Creu. […] No som un negoci que es comptabilitzi fent càlculs del tipus «estem venent molt», «tenim una bona política de vendes».

UNA ESGLÉSIA PETITA

«Potser hem d’abandonar les idees d’església nacional o de masses. És probable que siguem davant d’una nova època de la història de l’Església molt diferent, en la qual tornarem a veure una cristiandat semblant a aquell gra de mostassa, que ja està sorgint en grups petits, aparentment poc significatius, però que gasten la vida a lluitar intensament contra el Mal, i a mirar de tornar el Bé al món; estan donant entrada a Déu al món».

CRISI ESPIRITUAL

«El declivi de l’Església i del cristianisme que hem experimentat en els últims trenta o quaranta anys és en part responsable de tanta crisi espiritual, de tanta desorientació i de tant desemparament, com observem.»

EL PAPER CENTRAL DE DÉU

«L’home viu de relacionar-se, i la qualitat de la seva vida depèn que siguin justes les seves relacions essencials –amb el pare, la mare, el germà, la germana, etc.– o aquelles de fonamentals que estan amagades dins seu. Però si la primera de totes aquestes relacions, és a dir, si la relació amb Déu no és bona, llavors cap de les altres podrà ser bona. Jo diria que aquesta relació és, en definitiva, el veritable contingut de la religió».

UNA VISIÓ RETICENT AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS

«És perfectament possible que algú rebi de la seva religió els ensenyaments que l’ajudin a arribar a ser un home més honrat i més pur, i gràcies als quals, si volem utilitzar aquesta expressió, pot ser agradable a Déu i arribar a la salvació. Això no s’exclou, més aviat al contrari, i segurament és així en molts casos. Però deduir a partir d’aquí que totes les religions són iguals, que totes juntes formen un gran concert, una gran simfonia, en la qual en el fons totes signifiquen el mateix, seria una greu falsedat. Algunes religions poden fer difícil a l’home el fet de ser bo. I això també pot passar en el cristianisme, per culpa de falses maneres de vida cristiana o mitjançant reduccions sectàries.»

UNA VISIÓ NEGATIVA DE LA MODERNITAT

«Veiem com progressivament s’ha anat enfonsant la confiança que la modernitat tenia en si mateixa; perquè cada vegada és més evident que, amb els avenços, també hi ha més possibilitats de destrucció, que la raó ètica de l’home potser no ha crescut tant, i llavors passa que l’home converteix el seu poder en poder de destrucció. Una idea d’aquest gènere, segons la qual la història progressa sempre de manera necessària, i per tant la humanitat millora sempre amb ella, no pertany al cristianisme».

LA CRÍTICA A LA REFORMA DESPRÉS DEL VATICÀ II

«Es va anar forjant la idea que la reforma consistia a anar deixant anar llast; a alleugerir-se, de manera que al final ha semblat que la reforma no ha consistit en un enrobustiment de la fe, sinó en una dissolució. Ara constatem que, en la realitat, aquestes facilitats, acomodacions i concessions no han aconseguit un reforçament de la fe, ni la simplificació, ni la intensificació desitjades.»

CONTRA LA TEOLOGIA DE L’ALLIBERAMENT

«Vaig percebre com s’anava infiltrant una tendència nova que –fanàticament– se servia del cristianisme com a instrument per a la seva ideologia. I això sí que em va semblar una autèntica mentida. Va ser llavors quan realment vaig veure amb claredat, i fins i tot vaig experimentar, que el concepte inicial de reforma es corrompia».

CONTRA LA IDEOLOGIA DE GÈNERE

«A una teologia d’alliberament polític li ha passat al davant una altra d’alliberament antropològic. A més, no es conformen amb pensar en un simple canvi de papers, s’ha arribat molt més lluny que això, i l’objectiu és alliberar l’home de la seva biologia. Es distingeix llavors el fenomen biològic de la sexualitat de les seves formes històriques, a les quals es denomina ‘gender’, però la pretesa revolució contra les formes històriques de la sexualitat culmina en una revolució contra els pressupòsits biològics. Ja no s’admet que la «natura» tingui alguna cosa a dir; és millor que l’home es pugui modelar al seu gust, s’ha d’alliberar de qualsevol pressuposició del seu ésser: l’home s’ha de fer a si mateix segons el que ell vulgui, només d’aquesta manera serà «lliure» i alliberat. Tot això, en el fons, dissimula una insurrecció de l’home contra els límits que porta amb si com a ésser biològic. S’oposa, en últim extrem, a ser criatura. L’home ha de ser el seu propi creador, versió moderna d’aquell «sereu com déus»; ha de ser com Déu».

L’AVORTAMENT

«El que passa és que molts veuen el nen no nascut com un injust agressor que «disminuirà el meu espai vital», «s’entremetrà en la meva vida», i a qui, per tant, s’ha de castigar com un injust agressor. Però aquest és el punt de vista dels que, com comentàvem abans, no veuen el nen com una creació de Déu, no el veuen creat a imatge de Déu i amb dret a la vida; almenys mentre no ha nascut el veuen com a un enemic o un inoportú sobre el qual es pot disposar. Penso que això passa perquè no s’és conscient que un fill concebut ja és un home, ja és un individu».

LA NEGATIVA AL SACERDOCI FEMENÍ

«Es tracta de l’obligatorietat de continuar en la Tradició. I la continuïtat en els orígens de les coses és una pràctica especialment important».

L’ISLAM

«En l’ordenament vital de l’islam hi ha una totalitat que inclou absolutament tot, amb plantejaments molt diferents dels nostres. Hi ha una clara submissió de la dona a l’home, i, en la seva concepció de la vida, existeix un sistema ordenat de dret penal, que contínuament es contraposa al nostre concepte de societat moderna.»

Benet XVI, papa emèrit, el 2016

LA RENÚNCIA

«El “poder” mai l’he experimentat com a una cosa que em feia fort, sinó sempre com una responsabilitat, com un pes, com una càrrega. Com una cosa que l’obliga a un a preguntar-se dia rere dia: ¿he estat a l’altura? I pel que fa a l’aclamació de les multituds, sempre he sabut que les persones no pensaven tant en aquest pobre homenet com en aquell a qui jo representava. En aquest sentit, no em resulta difícil renunciar-hi».

LA MORT

-¿Què li dirà al Totpoderós quan estigui davant seu?

-Li demanaré que sigui indulgent amb la meva insignificança.

L’ELECCIÓ DEL PAPA FRANCESC

«Jo el coneixia, per descomptat, però no hi havia pensat. Des d’aquest punt de vista, va ser per a mi una gran sorpresa. Però després de seguida em va guanyar: d’una banda, la seva manera de pregar; de l’altra, com va parlar a la gent al cor [...] Quan vaig sentir el seu nom, al principi no n’estava del tot segur. Però quan vaig veure com parlava amb Déu, d’una banda, i amb les persones, de l’altra, me’n vaig alegrar de debò. I em vaig sentir feliç.

ADOLESCÈNCIA EN UNA FAMÍLIA CONTRÀRIA AL NAZISME

«Nosaltres no coneixíem personalment cap jueu. Tanmateix, quan necessitàvem material de costura, el meu pare l’havia encarregat sempre a una empresa d’Augsburg, el propietari de la qual era jueu. Quan els nazis li van expropiar el negoci i el nou propietari va fer publicitat perquè tot continués com fins aleshores, el meu pare va dir: «No, no penso adquirir res d’un home que li ha pres una cosa a un altre». Mai va tornar a comprar res d’aquesta empresa. […] Sabíem que els jueus ho estaven passant malament, que eren deportats, que només es podia esperar el pitjor, però dels detalls concrets només me’n vaig assabentar després de la guerra. ¿Se’n va parlar a casa? Sí, sí que en vam parlar. El meu pare sempre havia dit de Hitler que era un criminal, però això constituïa una nova dimensió, abans inimaginable, que feia que tot semblés molt més terrible encara».

ELS ABUSOS A MENORS A L’ESGLÉSIA

«Com a prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, vaig intervenir quan em va arribar notícia dels fets. Primer havia reclamat la competència en aquest tema la Congregació per al Clergat. Però em vaig adonar que aquí no es procedia amb la severitat necessària i vaig aconseguir que l’assumpte passés a la nostra congregació. Era conscient que es tractava d’una tasca difícil, que rebríem crítiques, però també que teníem el personal que podia portar més bé el problema.»

LA PASSIVITAT DE JOAN PAU II

«Sempre resulta decisiva la informació de la qual un disposa. Una vegada que es va informar prou i va veure què era el que estava passant, Joan Pau II es va convèncer per complet que allò havia de ser afrontat enèrgicament. El problema era que el dret canònic vigent no permetia aplicar les penes més greus. Llavors jo li vaig dir al Papa que necessitàvem introduir esmenes en el codi. I ell em va donar immediatament llibertat per portar-les a terme. Vam elaborar noves normes i estructures jurídiques. Era l’única manera de poder fer front a aquest assumpte».

L’ECUMENISME

«Qui coneix la realitat no hauria d’esperar una unificació de les Esglésies en el sentit veritable de la paraula. S’ha de lluitar perquè no deixem d’escoltar-nos els uns als altres, d’aprendre els uns dels altres. Perquè just l’essencial, la fe en Jesucrist, el Fill de Déu, no es perdi, i a partir d’aquí sorgeixin les indicacions bàsiques per a allò pràctic.

UNA TROBADA AMB PUTIN

«interessant. Vam parlar en alemany, perquè el domina perfectament. No vam aprofundir gaire, però crec que ell –un home àvid de poder, per descomptat– està d’alguna manera convençut de la necessitat de la fe. És un realista. Veu com està patint Rússia a causa de l’enfonsament de la moral. També com a patriota, com a algú, que vol tornar a fer de Rússia una gran potència veu que la destrucció del cristianisme amenaça d’arruïnar Rússia. L’ésser humà necessita Déu: això ho percep ell amb tota claredat i de segur també n’està convençut al seu interior. Recentment, quan va entregar al Papa la icona, fins i tot primer es va fer el senyal de la creu i després va besar la imatge...»

L’ESCÀNDOL DE LES FINANCES VATICANES

«L’IOR va ser per a mi des del principi un gran interrogant i vaig intentar introduir-hi reformes. Això no es pot fer de pressa, perquè un mateix s’ha de posar primer al corrent. Era important treure’l de les mans a les quals era».

EL CRISTIANISME A EUROPA

«Salta a la vista que avui el cristianisme ja no és sinònim de cultura moderna i que la forma fonamental cristiana ha deixat de ser determinant. En l’actualitat vivim en una cultura positivista i agnòstica, que es mostra creixentment intolerant amb el cristianisme. En aquest sentit, la societat occidental, almenys a Europa, ja no serà sense més ni més una societat cristiana. Com més passi, més s’hauran llavors d’esforçar els creients per continuar formant i sostenint la consciència dels valors i la consciència de la vida».