L’evolució de Joseph Ratzinger: del Vaticà II al Sant Ofici, arrossegat pel pessimisme

Joseph Ratzinger va néixer el 1927 a la localitat bavaresa de Marktl am Inn, fill d’un gendarme rural que es va mudar nombroses vegades durant els 10 primers anys de vida del fins ara Papa. Era un catòlic profundament creient i hostil al nacionalsocialisme: «Veia amb incorruptible claredat que la victòria de Hitler no seria una victòria d’Alemanya, sinó de l’Anticrist». La ideologia familiar no va evitar a Ratzinger haver d’afiliar-se a les joventuts nazis i servir durant la guerra a les bateries antiaèries que protegien una fàbrica de motors d’aviació de BMW. Tot i que sí que va poder rebutjar allistar-se a les SS. Entre el maig i el juny de 1945 va ser presoner de guerra de l’Exèrcit dels EUA. Igual com Karol Wojtyla, l’experiència del nazisme resulta clau en la conformació del seu pensament. De l’exemple que part de la jerarquia catòlica va donar al contemporitzar amb Hitler en va treure la convicció que «l’Església no pot pactar amb l’esperit dels temps». Ratzinger, catedràtic de Teologia des de 1959, als 32 anys, company de Hans Küng i professor de Leonardo Boff, va ser consultor durant el Concili Vaticà II de l’arquebisbe de Colònia, Joseph Frings. A ell se li atribueix la intervenció del cardenal en què qualificava de «font d’escàndol» el Sant Ofici, la inquisició vaticana que amb un altre nom ell va acabar per dirigir. Va ser redactor juntament amb Karl Rahner de documents sobre la renovació de la litúrgia, o el govern col·legial de l’Església.Preocupació conciliar ser consultor durant el Concili Vaticà II de l’arquebisbe de Colònia, Joseph Frings. «font d’escàndol» el Sant Ofici, Va ser redactor juntament amb Karl Rahner de documents sobre la renovació de la litúrgia, o el govern col·legial de l’Església.Preocupació conciliarPerò l’eufòria conciliar no triga a donar pas a la preocupació. «En el concili hi va penetrar –va escriure anys més tard– alguna cosa de la brisa de l’era Kennedy, d’aquell ingenu optimisme de la idea d’una gran societat: ho podem aconseguir tot, si ens ho proposem i posem mitjans per fer-ho.» Tanmateix, va arribar a la conclusió que «es van desfer en trossos l’edifici antic i no se’n va construir cap altre» i que «el tomb de l’Església al món no podia portar a una renovació de l’Església, sinó simplement al seu final». Inquiet especialment per la idea d’una «sobirania eclesial popular» i la primacia dels teòlegs sobre bisbes, en la seva transformació –i en algunes de les seves preocupacions posteriors– hi tenen un paper clau la revolta estudiantil de 1968 amb què va haver de lidiar a la Universitat de Tübingen, on es repartien octavilles en què es qualificava Jesús de «guerriller». «La revolució marxista s’encenia a tota la universitat, la sacsejava fins als fonaments. ... He vist sense vels el rostre cruel d’aquesta devolució atea, el terror psicològic, el desenfrenament amb què s’arribava a renunciar a qualsevol reflexió moral». De la renovació, Ratzinger passa a la recuperació del concepte d’«obediència», ja que l’Església «no és un partit, no és una associació, no és un club, l’estructura profunda no és democràtica, sinó sacramental, i per tant jeràrquica». El ‘gran inquisidor’ El ‘gran inquisidor’Ratzinger, arquebisbe de Munic des de 1977, coneix Karol Wojtyla el 1978, durant el conclave en què va ser elegit Joan Pau II. No és designat prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe fins al novembre del 1981. El seu primer pas és concloure els treballs de la comissió mixta que tenia molt avançada la confluència entre anglicans i catòlics. El seu paper de guardià de l’ortodòxia queda clar el 1983, quan a la desaparició en el Codi Canònic de la tradicional condemna a la maçoneria li segueix un immediat aclariment que recorda que pertànyer-hi és «pecat greu». El timoner de la barca El timoner de la barcaRatzinger serà recordat per la seva croada contra la teologia de l’alliberament. La llista de teòlegs represaliats, com Leonardo Boff i Hans Küng, és inacabable. Escoltant l’acusat (cinc hores d’entrevista amb Boff) però sense contemplacions, perquè «la paraula de Déu no ha sigut mai amable i encantadora». Però el paper com a guardià de l’ortodòxia va anar encara més enllà. L’any 2000, l’any de la petició de perdó de Joan Pau II, Ratzinger feria de mort el diàleg ecumènic amb el document ‘Dominus Iesu’, que dictaminava que l’Església catòlica és l’«únic camí de salvació». I el 2003, redacta el document que dona instruccions als polítics catòlics per oposar-se a les lleis sobre l’avortament, l’eutanàsia i el matrimoni gai. Degà de l’escola cardenalícia des del novembre del 2002, Ratzinger va ser el veritable governant de l’Església amb la seu vacant. Si en altres ocasions va caldre esperar la missa inaugural del pontificat per conèixer el programa del nou Papa, Benet XVI ja el va poder exposar en els funerals de Joan Pau II i en la missa prèvia conclave, quan va dibuixar el catolicisme com una «petita barca» sacsejada per corrents que acabaran passant: «Del marxisme al liberalisme, fins al llibertinatge, del col·lectivisme a l’individualisme radical, de l’ateisme a un vague misticisme religiós; de l’agnosticisme al sincretisme». Perquè, com va dir en una ocasió a Pamplona, en la presentació del llibre entrevista amb Peter Seewald ‘La sal de la terra’ davant d’un grup de periodistes a qui ens va sorprendre per l’actitud de diàleg autocrític més que admonitòria, «un temps de retrocés pot servir per madurar noves forces». Entre 1991 i 1993, Ratzinger va tenir petits vessaments cerebrals, dels quals es va recuperar. El 1997 acabava així l’autobiografia com a cardenal: «Camino amb la meva càrrega pels carrers de la Ciutat eterna. Quan seré posat en llibertat, no ho sé». Sembla que ara. Aquesta és una versió republicada amb motiu de la mort de Benet XVI d’un perfil publicat l’11 de febrer del 2013 amb motiu de la seva elecció com a summe pontífex

L’evolució de Joseph Ratzinger: del Vaticà II al Sant Ofici, arrossegat pel pessimisme

En el parlament quan va morir Joan Pau II va dibuixar el catolicisme com una «petita barca» sacsejada per corrents que acabaran passant com el marxisme, el liberalisme, el llibertinatge, el col·lectivisme, l’individualisme radical, l’ateisme i l’espiritualitat vaga

El més llegit