Sobreprotegits i (després) abandonats: anatomia de la nova violència juvenil

Menors amb armes blanques. ‘Botellons’ que acaben en batalla campal. Més del doble de denúncies de violència de gènere exercida abans dels 18 anys, segons l’INE. Alguna cosa passa i no es pot atribuir només a col·lectius socials menys integrats, insisteixen els experts. Aquí dibuixen l’anatomia del malestar i la nova «violència» juvenil. Tobogan sense suro Tot comença abans de la pubertat. Existeix una teoria sociològica que diu que hem condemnat els joves a no saber negociar. «Als parcs de fa 40 anys, les estrelles eren el tobogan i el gronxador, que implicaven negociació amb els altres», recorda Francesc Muñoz, professor de Geografia Urbana de la UAB. «Ara hi ha gronxadors per a un sol nen envoltats de cercles de suro perquè no es faci mal; són reserves securitzades i, si no aprens a negociar quan ets petit, més tard recorres a la violència amb més facilitat». Joaquim Puntí, psicoterapeuta infanto-juvenil: «Han comprat el relat que el normal és sentir-se bé» Frases com «no puc amb la meva vida» o «no aguanto tanta pressió» se senten molt a la consulta de Joaquim Puntí, coordinador dels Serveis de Psicoteràpia Infanto-Juvenil de l’Hospital del Parc Taulí. És un malestar emocional inespecífic que no respon a un diagnòstic de salut mental i que ha disparat les conductes autolítiques i autolesives, encara més entre les noies, mentre que els nois el canalitzen cap al consum de tòxics. «Han comprat el relat que el normal és ‘sentir-se bé’ –remarca– quan el malestar emocional és molt comú». Mariano Urraco, sociòleg: «Creixen en la cultura del ‘si vols, pots’ que no entén de limitacions» Coincideixen els sociòlegs que existeix una relació problemàtica entre els adolescents i la frustració. «Creixen en una cultura del ‘si vols, pots’ que no entén de limitacions», segons Mariano Urraco, professor de Sociologia de l’Educació de l’UDIMA. Però la gestió d’aquesta frustració «s’aprèn a partir del no des de ben petits», assegura el psicoterapeuta Puntí. A més, amb l’accés precoç a continguts de caràcter sexual o violent, «els és cada vegada més difícil assumir el rebuig». El problema, opina Francesc Muñoz, és que «els sobreprotegim quan són petits i quan són adolescents els deixem abandonats». Hi ha pocs espais adequats al seu estil de vida («per això potser fan ‘botellons’ a les àrees infantils»), quan són els que més valoren l’aglomeració i l’intercanvi a la ciutat. «En els ‘botellons’ accepten l’aproximació dels educadors socials», explica Marina Mañas, directora del Servei de Gestió de Conflictes en l’Espai Públic de l’Ajuntament de Barcelona. «¡Que bé que algú ens pregunti com estem!», solen reaccionar, i els relaten que si porten navalles és «per seguretat». Mañas, l’equip de la qual va buscar estratègies d’abordatge arran dels aldarulls de la Mercè, apunta que el més important seria que «els equipaments públics (poliesportius, centres cívics, patis d’institut) estiguessin oberts de nit i dotats de punts liles». ‘Carpe diem’ Sense espais de relació en els quals són benvinguts, sense diners –la pandèmia ha socialitzat la pobresa– i sotmesos a missatges contradictoris, els sociòlegs observen que el nihilisme és la proclama de la generació. «Es refugien en el ‘carpe diem’ perquè no tenen marge de maniobra», segons Urraco. També ho percep Ignacio Pato, analista de cultures urbanes: «Crida l’atenció que la música que sona a les botigues de roba –les ‘acceptades – estan tocades per una alegria hedonista, de l’estil ‘no importa res, passem-nos-ho bé’, o per una tristesa gairebé depressiva». No hi ha guitarres embogides. I el drill, subgènere fosc i violent del trap, no tradueix un fenomen sinó que el «mercantilitza», segons Urraco. El model ‘happy hour’ Així, la logística de l’oci juvenil està articulada en funció de la borratxera ràpida (solen tenir hora de tornada a casa). La meitat reconeix haver-se «tallat» el 2022. Francesc Muñoz explica que a Anglaterra, davant les lluites urbanes als parcs, es va concloure que tenia a veure amb la ‘happy hour’, que consisteix a consumir en una hora molt alcohol a meitat de preu. Francesc Muñoz, geògraf urbà: «La lògica de l’oci consisteix a beure molt i de manera molt ràpida» «Durant la desescalada van entendre l’espai públic com una zona lliure de la vigilància de l’adult, però els veïns venien d’un silenci homologable al del Montseny i els molestava el soroll –radiografia Marina Mañas–. Quan va obrir l’oci nocturn, se’ls va culpabilitzar de la cinquena onada». Van ser demonitzats. «Van acabar debutant amb simptomatologia clínica», remarca Puntí. Violència ‘per a la càmera’ La barreja d’alcohol i droga –més metamfetamina i òxid nitrós que marihuana, segons l’ajuntament– dispara els conflictes. Però, segons el sociòleg de l’educació, moltes de les noves violències es desenvolupen «per a la càmera». «No és que la violència sigui present i els mòbils actuïn com aparells de registre, és al revés», assenyala Urraco. «Quan la societat et diu que t’has de distingir per tots els mitjans, alguns es vesteixen de Harry Potter i d’altres opten per romantizar la figura del macarra i portar una navalla –explica–. És una manera eficaç per aconseguir propòsits (notorietat, territori, satisfacció sexual)». «La idea de gravar mostra una nova voluntat: sobreexposar-se per buscar l’acceptació», afegeix el geògraf urbà. Ignacio Pato, analista cultural: «No poden imaginar futurs pròxims» Perquè els costa enganxar la seva biografia a l’ordre social. «Com mostra la sèrie ‘Autodefensa’ (Filmin), hi ha una generació que ha perdut la fe en la cultura de l’esforç i no imagina mons futurs pròxims», segons Ignacio Pato. Des que tenen ús de raó han viscut en crisi –l’econòmica, la sanitària, ara l’ecològica– i, a sobre, les xarxes els bombardegen amb missatges d’opulència. «Això suposa un desajust mental, una dissonància –explica Urraco–. Se senten sols i desvalguts i no és descartable que recorrin a la violència com a solució fàcil». ‘No future’ El sociòleg Manuel Castells posa el focus en la falta de perspectives per a una vida personal. «Tenim la generació més educada de la història i a la que menys es reconeix l’esforç en el mercat de treball», assenyala. «La crisi de la vivenda de lloguer, amb immobiliàries i multipropietaris rapaços, fa que, en absència de polítiques públiques sempre ratificades per poderosos grups d’interès, l’edat d’emancipació se situï per sobre dels 30 anys. Això desanima fins i tot abans de començar a viure». «Els fa créixer en un ideari que no hi ha sortida», matisa el psicoterapeuta Puntí. Manuel Castells, sociòleg: «Tenim la generació més educada de la història i a la que menys es reconeix en el mercat de treball» «La violència juvenil està malament, però veuen formes de violència en el món adult. Empresaris que precaritzen els treballadors i polítics que abonen les ‘fake news’, però els joves són censurats com ‘salvatges’ per trencar mobiliari urbà, lamenta Mariano Urraco. «¿Quins miralls tenen aquells que estan en plena maduració?», diu Marina Mañas.

Sobreprotegits i (després) abandonats: anatomia de la nova violència juvenil

La incapacitat per gestionar el malestar emocional, la falta d’espais d’oci i la dissonància entre realitat i xarxes, entre les causes, segons els experts

El més llegit