Petons, jocs i ‘botellons’: les històries a bord del desaparegut tren nocturn gallec

¿Què tindria el Trenhotel que tants usuaris enyoren? El servei, cancel·lat per Renfe quan va irrompre la pandèmia de covid, connectava Vigo amb Madrid i Barcelona en trajectes de diverses hores de durada, entre 11 i 15 aproximadament. «L’encant del tren nocturn no el té cap AVE», opina José Miguel Varas, amant del ferrocarril, treballador d’Adif i exviatger a les ‘tenebres’. Des de fa més de dos anys, el tren de recorregut nocturn que unia, entre altres punts, Vigo amb la capital espanyola i amb la Ciutat Comtal, està aturat. Mentre diversos països d’Europa miren de reanimar el servei, Espanya l’ha enterrat per la seva nul·la rendibilitat econòmica. A l’altre costat de la balança, s’erigeix el seu caràcter ecològic en termes de consum d’energia i d’emissions de CO2, ja que el ferrocarril contamina entre 5 i 7 vegades menys que el transport per carretera i «entre 7 i 10 vegades menys» que l’avió, segons dades de la mateixa Renfe. La realitat és que actualment s’ofereixen diverses alternatives sobre raïls viables per al viatge des de Galícia a Madrid i viceversa, tot i que no tant per a la connexió amb Catalunya. «He de reconèixer que ara viatjo menys a Madrid, en part, perquè van treure aquest tren; era molt còmode i pràctic, i sempre anava ple, fins i tot entre setmana», explica María Luisa Mazaira, veïna de Baiona i una de les noctàmbules que, per motius «lúdics», utilitzava el Trenhotel. «Sobretot, anava a visitar el triangle de l’art: el Prado, el Thyssen i el Reina Sofia; anava al teatre; a la Biblioteca Nacional; al Palau Reial; a comprar llibres a la costa de Moyano; a veure exposicions; a passejar pel Retiro, etc. També m’agradava caminar pels carrers de Madrid, vaig recórrer gairebé tot el centre a peu», assegura. «He de reconèixer que ara viatjo menys a Madrid, en part, perquè van treure aquest tren; era molt còmode i pràctic, i sempre anava ple, fins i tot entre setmana» De vegades sola, d’altres amb una amiga, pujava al tren a l’estació de Guixar cap a les 22.00 h. «Menjava alguna cosa de sopar, llegia i em ficava al llit aviat. Si anava acompanyada, conversava una mica abans. En ocasions, al departament hi trobava persones interessants, amb vides curioses, i ens explicàvem anècdotes i històries, fins i tot estàvem fins a les tantes xerrant», afegeix. En un viatge, recorda, va passar la nit en blanc: «Al meu departament hi anaven jugadores d’un equip d’handbol femení que havien guanyat un partit i ho van celebrar fins al matí; es van passar tot el temps convidant-me a cava, patatetes, olives...». El servei ferroviari nocturn servia la possibilitat d’adquirir o bé una butaca o bé una llitera. Només en aquesta última, es disposava de «lavabo i tovalloles». «M’arreglava abans d’arribar a l’estació de Chamartín, després deixava a la consigna la maleta fins a la nit, quan tornava, i no era car», rememora. Per acomiadar-se, la María Luisa lamenta que ara, «agafi l’opció que agafi», sempre es veu obligada a «pernoctar a Madrid». «Antigament, Renfe podia vendre més bitllets que places, llavors molts anàvem drets als passadissos i es feia ‘botellon’, era divertit» José Miguel Varas, present de nou, va fer la travessia Saragossa-Galícia sota la llum de la lluna unes quatre vegades. En aquest cas, la raó era familiar: el pare de la seva parella era natural d’A Guarda. A més d’aquesta línia, també va ser usuari de la que l’acostava a Cantàbria. En el seu anecdotari, manté gravades a foc les festes entre grups d’amics que se celebraven dins del vehicle. «Antigament, Renfe podia vendre més bitllets que places, llavors molts anàvem drets als passadissos i es feia ‘botellon’, era divertit». A nivell més tècnic, com a empleat d’Adif, admet que el servei de nit «no era rendible». «A Europa, aquests ferrocarrils paren a menys estacions que a Espanya, per això aquí tenia molt cost, a més d’haver d’atendre els aldarulls que es podien produir», remata. Mormons i un incendi Cristina Martínez, de Vigo, també pernoctava «normalment» a bord d’un comboi per tornar de visita a casa des de Madrid, on estudiava. «Em resultava molt còmode anar dormint i després aprofitar el dia», afirma. Amb tot, alguna vetllada la va passar «llegint a la cafeteria, ja que era l’únic lloc amb llum permanent». D’aquells trajectes, li ve a la memòria «gent barallant-se pels seients i queixant-se de la temperatura», a més dels episodis en què grups de «mormons» aprofitaven la foscor per «intentar fer proselitisme». Actualment, la Cristina continua utilitzant el tren, però agafa «el primer del matí o l’últim» de la jornada per disfrutar de les hores diürnes. Els de Vigo amb destí Barcelona-Sants feien parada, entre altres estacions, a la d’Empalme, a Ourense. A la capital d’As Burgas hi pujaven persones com Guillermo de Andrés, d’Orense, que utilitzava freqüentment el Trenhotel des que va marxar a viure a l’urbs catalana el 2016. «Me’n vaig anar al vagó restaurant per passar l’estona. Allà hi havia un parell de persones de la tripulació que estaven despertes i era una nit tranquil·la, així que vaig treure un dels meus jocs de taula i vam estar jugant» «El so del tren em relaxava molt i el llit era còmode; poques vegades he dormit tan bé», evoca d’entre els moments en què es va permetre comprar el bitllet que li donava accés a un habitacle amb llitera i lavabo. L’altra alternativa «el seient ‘gran confort’», diferia sobre manera de l’anterior, confessa. Guillermo matava les hores principalment amb jocs que tenia al portàtil o amb literatura «en el tram en què es mantenien els llums encesos». Quan la pel·lícula que oferia Renfe li semblava atractiva, centrava la seva atenció a les pantalles comunes. En una ocasió, en plena nit d’insomni, va experimentar una de les seves millors històries: «Me’n vaig anar al vagó restaurant per passar-hi l’estona. Allà hi havia un parell de persones de la tripulació que estaven despertes, vaig treure un dels meus jocs de taula i vam estar jugant». A l’extrem oposat, un incendi enmig d’un recorregut: «Vaig ser despertat a tota velocitat i ens van passar a la zona de seients, vam estar allà més o menys fins que vam arribar a Saragossa, on ens van fer baixar». Una de les ombres, de fet, d’aquesta prestació ferroviària eren les avaries i incidències que ocasionalment patia. Després de l’eliminació del servei nocturn, el Guillermo ha optat pel tren de Llarga Distància, «de vegades amb transbord», ja que és l’«opció més econòmica». «Evito l’Alta Velocitat al no haver-hi línia directa amb Ourense i tenir un cost massa elevat», remarca. Un petó a la cafeteria Juntament amb altres ignots procedents de Galícia va viatjar igualment Bibiana Fernández, de Ponferrada, que creuava el país per a anades i vingudes a la Ciutat Comtal, on estudiava i ara treballa. «El temps al tren nocturn era una passada», explica. «Al principi dels 2000, hi havia compartiments només de dones amb sis lliteres..., conversàvem i feia amistats, després, jo dormia molt bé», destaca. Després de la renovació de la flota, la del Bierzo es traslladava al seu «propi camarot amb televisió»: «Era un luxe». «Vaig coincidir amb un company d’escola que també vivia a Barcelona i en un viatge de tornada a casa per Nadal, i després de moltes hores de xerrar a la cafeteria, ¡ens vam acabar fent un petó!» Mai oblidarà el que el va passar a bord d’un d’aquests trajectes. «Vaig coincidir amb un company d’escola que també vivia a Barcelona i en un viatge de tornada a casa per Nadal, i després de moltes hores de xerrada a la cafeteria, ¡ens vam acabar fent un petó! Va ser una nit molt especial i ningú se’n va anar a dormir. Ens vam quedar als passadissos...», recorda il·lusionada. «Sense el tren nocturn, estic fastiguejada. Agafo l’Alvia, però perdo el dia sencer. Per anar bé, he d’estar un mínim de cinc dies a Ponferrada: tres d’estada i dos de viatge. Estic desitjant que el tornin a posar de nou. Ens tenen aïllats al Bierzo», implora finalment. El peculiar debut de Marisa R. en un dels modernitzats combois de nit cap a Galícia no la va privar de la seva afició al tren, amb partida i arribada, majoritàriament, a Logronyo, tant per encetar les seves vacances com per causes laborals. Va patir un robatori quan era «joveneta»: «Compartia espai amb un sotsoficial de l’Exèrcit que anava a Lleó, també jove i molt agradable, amb qui vaig estar parlant. Després, va baixar i jo em vaig adormir com un tronc. Em vaig despertar a prop d’O Barco de Valdeorras i vaig veure que el meu bolso estava en un altre lloc i sense les 5.000 pessetes (uns 30 euros) que portava dins. El pitjor va ser la sensació de vulnerabilitat i por, aquella primera nit em despertava sobresaltada», expressa anys després. Trenhotel ple després del ‘Prestige’ Un altre dels itineraris que traçava el Trenhotel acabava a la Corunya amb inici a Catalunya igualment. Era l’escollit per Lara María Álvarez, que fa 20 anys que treballa a Tarragona, per tornar a Ferrol i reunir-se amb els seus. El seu relat és una autèntica efemèride, ja que el seu primer desplaçament de tornada a la seva terra natal va ser l’any 2002 coincidint amb el ‘Prestige’. «Recordo un tren llarg, enorme, amb vagons plens de gent voluntària per netejar les platges». A l’àrea on hi havia el restaurant, regnava un «ambient de festa i solidaritat», i amb «cerveses»: «Va ser màgic. Mai oblidaré aquest viatge ni podré agrair aquest esperit per part del poble català», rememora emocionada. «Recordo un tren llarg, enorme, amb vagons plens de gent voluntària per netejar les platges» «Aquest any he anat amb avió [a Galícia]; amb tren, l’única manera és anar via Madrid per agafar l’AVE a Ourense..., una bogeria i un disbarat. No hi ha més opcions en aquest meravellós tren. No hi ha res més còmode, ecològic, sostenible i assenyat; espero i desitjo que torni», conclou. Els anhels dels més nostàlgics del ferrocarril sota les estrelles sembla que cauran en sac foradat. En una entrevista a FARO feta l’any passat, el president de Renfe, Isaías Táboas, va deixar clar que «el Trenhotel Madrid-Galícia no té cap necessitat actualment» després de l’arribada de l’AVE a la comunitat gallega: «Un servei nocturn no té cap sentit». Sobre el segon en qüestió, també va ser taxatiu: «El Galícia-Catalunya en principi no el tenim previst [recuperar], ja que és un servei comercial i, com a tal, ha de ser rendible. I no ho era. Tenia unes pèrdues anuals el 2019 d’11 milions d’euros». En el dia d’avui, Espanya no té cap ruta nocturna, ni nacional ni internacional. És, així, una de les excepcions al mapa ferroviari europeu.

Petons, jocs i ‘botellons’: les històries a bord del desaparegut tren nocturn gallec

Usuaris del Trenhotel que unia Vigo amb Barcelona i Madrid demanen que torni després de dos anys sense servei: «El seu encant no el té cap AVE»

El més llegit