Un any de la tragèdia de la plaça Tetuan: «Necessito saber qui és el culpable de la mort de la meva família»

La casualitat va fer que la matinada del 30 de novembre del 2021 Zahid Imran no es trobés a l’oficina bancària ocupada on vivia amb el seu germà, la seva dona i els seus dos nebots, a més de tres inquilins més, a la plaça Tetuan de Barcelona. «Era a casa d’un amic», explica. Gràcies a això no va morir per inhalació de fum, com sí que li va passar a la resta de la seva família. Al tornar a l’oficina es va trobar els quatre cadàvers calcinats. Un any després, encara li costa tornar al lloc de la tragèdia. Se li entelen els ulls, mentre una pregunta el corroeix per dins. «¿De qui va ser la culpa?» pregunta amb un nus al coll. ¿Van ser els inquilins del lloc, que el van cremar a propòsit? ¿Van ser les administracions, per permetre que dos nens visquessin en un lloc així? ¿Van ser els propietaris de l’antic banc, per permetre l’ocupació insalubra? «Jo els trobo molt a faltar però... aquí, les seves vides no li van importar a ningú», diu entre sanglots. Fa un any que l’intenta sortir a la superfície. No ha sigut fàcil. Amb prou feines ha pogut plorar la mort del seu germà i dels seus nebots. Calia sobreviure. «La nena era petita... era preciosa», recorda, parlant del nadó de sis mesos. «El nen era molt llest. Em passava les tardes jugant amb ell, tot i que no el podia ajudar fent els deures», explica. L’Imran és analfabet, i només parla urdú. Explica tots els seus records a través d’un traductor, que és incapaç de mantenir-se impassible al veure com li fa mal tornar a tots aquells records. «Té els ulls vermells i no pot parlar...», diu l’intèrpret. L’Imran va arribar a Espanya fa set anys. En aquell moment en tenia 21. Va sortir del Pakistan sabent que el seu germà gran, Nassar, estava vivint a Espanya des del 2003. Els dos germans els separen 12 anys, però aquí es van trobar en la mateixa situació. «No tenia papers. No podia treballar», explica. Tots dos malvivien amb el que treien recollint i venent ferralla amb un carretó de comprar. És per això que van acabar al local ocupat de la plaça Tetuan. «No teníem cap altre lloc al qual anar», segueix. El Nassar es va enamorar de la Violeta i van construir una família. El petit, de tres anys, era motiu d’orgull per a tothom. Tot i que el Nassar també tenia dona, i família, al Pakistan. «La meva mare es va tornar boja» Després de l’incendi, l’Imran amb prou feines va tenir un moment per reposar l’ocorregut. La repatriació dels cadàvers del Nassar i els nens (la mare va ser enterrada a Romania, el seu país d’origen) costava 16.000 euros. «No ho podíem pagar», prossegueix. Després de mesos d’espera, van aconseguir que la comunitat pakistanesa tant a Barcelona com al Pakistan donés prou diners per poder repatriar els cossos. «Va ser horrible». «Aquí ja no em queda ningú... només tinc amics», explica l’Imran. Però sí que li queda família al Pakistan. «Estan molt fotuts, molt molt fotuts», segueix. El seu pare, l’avi dels petits, va morir poc després de l’incendi. «Jo crec que va ser pel trauma de tot el que va passar», apunta. La seva mare, diu, va embogir. «La pobra dona està totament boja». I la primera dona del Nassar, amb la qual s’havia casat al Pakistan, també va morir. «Ara haig de mantenir la meva mare i el fill del Nassar al Pakistan, depenen de mi, no tenen ningú més», explica l’Imran. El poc que treu de la ferralla ho envia al seu país. És habitual que el jove passi dies sencers sense menjar. «Prefereixo no pensar» Diu que ningú l’ha ajudat al llarg d’aquest any. Ni tan sols ha rebut ajuda psicològica. «Res, res», es queixa. L’Ajuntament de Barcelona ho nega. «Ell era a Badalona i va dir que ja tenia xarxa d’amics», explica la comissionada d’Acció Social, Sonia Fuertes. Sigui com sigui, al tornar a aquella antiga oficina bancària, avui tapiada amb ferro i plena de grafitis, l’emoció l’envaeix. Hi ha ferides que continuen supurant. «El meu cap ja no funciona bé... prefereixo no pensar... em fa massa mal el cor», diu amb els ulls plens de llàgrimes. Però hi ha una cosa que el germà necessita entendre. ¿Què va passar aquella nit? «Necessito saber si hi ha culpables, necessito que algú pagui per això. ¿Qui va encendre el foc? M’ho van explicar en el moment però no em vaig assabentar de res», demana. Entre els veïns va córrer el rumor que l’incendi va ser fruit d’una baralla. Els Mossos van concloure que les causes de l’incendi eren accidentals. Necessita saber qui va encendre l’encenedor que va omplir de fum els pulmons dels seus dos nebots. Són preguntes que també podrien ser una interpel·lació a tots aquells que veuen, coneixen i permeten que hi hagi famílies en la misèria extrema. L’Imran ja no pot més que plorar els seus. «¿Per què no li preocupa ningú més?».

Un any de la tragèdia de la plaça Tetuan: «Necessito saber qui és el culpable de la mort de la meva família»

Zahid Imran va escapar per atzar de l’incendi en el qual van morir el seu germà, la seva cunyada i els seus dos nebots

«Les seves vides no van importar a ningú», afirma després de denunciar que no ha rebut ajuda i que va haver de demanar 16.000 euros per enterrar els seus

El més llegit