Els homes de Vandellòs que van evitar un desastre nuclear el 1989: «Ens sentim maleïts»

Aquest dissabte 19 de novembre al migdia se celebrarà al municipi de Vandellòs-l’Hospitalet de l’Infant (Tarragona) un acte que hauria d’haver tingut lloc fa moltíssim temps. La data escollida no coincideix amb la de l’incident que es commemora. L’aniversari tampoc cau en una xifra rodona. Però això és el menys important: 33 anys i un mes després del sinistre nuclear de Vandellòs I, el més greu de la història d’Espanya, els treballadors de la central, que van ser els qui van impedir la tragèdia, seran per fi homenatjats. El Ministeri de l’Interior s’ha desentès de la convocatòria. La Generalitat hi està convidada, però es desconeix si hi acudirà algú en nom seu. L’única entitat institucional vindrà de l’ajuntament d’aquesta localitat costanera. L’enorme lapse de temps i el desinterès dels governs central i autonòmic resulten il·lustratius. No és que els operaris s’hagin mobilitzat per rebre un reconeixement. Al contrari. Tots els consultats rebutgen el terme d’«herois» i insisteixen que només van fer «el que havien de fer». Rebutgen qualsevol protagonisme. Però el fet que hagin passat més de tres dècades sense cap consideració pública diu algunes coses sobre la manera com la societat espanyola i les seves institucions es relacionen amb el que va passar. De reportatges sobre la nit del 19 d’octubre de 1989 (la fallada d’una turbina, l’incendi que va provocar, la inundació del soterrani i la falta de transparència de l’empresa, anomenada Hifrensa) n’hi ha hagut molts. Alguns de molt bons. El que menys se sap és com es van sentir, després que tot s’acabés, els responsables que el sinistre, que va ser considerat un incident de nivell 3, només un esglaó per sota de l’accident nuclear, amb prou feines tingués conseqüències. «¿I ara què?» Braulio Conejo, de 75 anys, era llavors tècnic de manteniment i va acudir a Vandellòs I quan va veure des de casa seva el fum negre. «Quan tot es va acabar, va ser com si se t’hagués cremat la casa –explica–. ‘¿I ara què?’, penses. ¿Continuarem treballant? L’empresa mai va manifestar que volgués fer fora ningú, però no ho sabíem. Vam passar de pensar que érem els millors, per treballar allà, a sentir-nos maleïts, com si haguéssim sigut els responsables d’haver cremat la central. Mereixíem aquest homenatge des de 1989». Es percep cert rubor quan tots parlen dels seus mèrits. «El reconeixement s’hauria d’haver celebrat en el moment de l’incident. Fer-lo ara, què vol que li digui... A nosaltres ni ens han atacat ni ens han aplaudit. Hem estat en l’anonimat. Ni infern ni glòria», explica Ángel Ruiz, de 75 anys, el supervisor que estava a càrrec de la instal·lació atòmica a les 21.39, quan es va desencadenar tot. «A mi també em sembla molt malament que no hi hagi hagut cap acte com el d’aquest dissabte, però què hi farem», afegeix Francisco Trujillo, de 86 anys, un altre dels supervisors de la central. «En un altre país haurien reconegut el nostre treball, però aquí no. Som així», coincideix Juan José Colavida, de 71 anys, que treballava d’auxiliar, encarregat de vigilar les màquines de la central. Molts ja han mort Si per fi es produeix l’homenatge és en gran part gràcies a Julio Pérez, vicepresident de l’Associació de Tècnics en Seguretat Nuclear i Protecció Radiològica (ASTECSN), extreballador del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) i un dels especialistes que ha analitzat el sinistre més a fons. «A aquests treballadors no se’ls ha donat ni les gràcies. La societat té un deute amb ells que mai ha sigut reconegut. Abans de la pandèmia vam intentar que el Ministeri de l’Interior s’hi impliqués, però ens van remetre a Protecció Civil, que al seu torn ens va demanar que parléssim amb la subdelegació del Govern. Vam anar d’un lloc a l’altre. Al comprovar que no hi havia cap interès i veient que molts dels tècnics ja s’estaven morint per vellesa, vam pensar que si nosaltres no fèiem l’homenatge, no el faria ningú», explica. «¿Què ha passat aquí? –continua Pérez–. Que l’empresa mai ha volgut reconèixer que vam estar a prop d’un accident greu. Volia minimitzar el que havia passat perquè temia que la central tanqués, com va acabar passant. I si reconeixia el mèrit dels treballadors havia d’admetre que la situació havia sigut molt complicada». És que ho va ser. Més de tres dècades després del sinistre, aquelles hores continuen molt presents entre els protagonistes. «Els malsons no m’han abandonat. He somiat moltes nits amb la central», explica Ruiz. Conejo, per la seva banda, va començar a veure fa uns anys la minisèrie ‘Chernobyl’, sobre l’accident nuclear a la central del nord d’Ucraïna, que es va produir tres anys abans que el sinistre de Vandellòs I. «Al primer capítol, quan vaig veure els treballadors corrent pels passadissos, em va venir una olor que no havia tornat a sentir des d’aleshores –assegura–. Vaig haver de deixar de veure-la».

Els homes de Vandellòs que van evitar un desastre nuclear el 1989: «Ens sentim maleïts»

Els treballadors de la central seran per fi homenatjats, 33 anys després de l’incident més greu de la història d’Espanya

«Els malsons no m’han abandonat. He somiat moltes nits amb la central», confessa diu Ángel Ruiz, supervisor llavors

El més llegit