Comprar menys menjar, dutxes de 5 minuts i fugir del plàstic i el cotxe: ¿Quant costa ser un consumidor sostenible?

Tot comença per comprar menys menjar. No es tracta d’ingerir menys aliments, tot i que en molts casos també, sinó d’adquirir-los només en funció de les estrictes necessitats de cada casa, perquè els queviures malbaratats suponen gairebé el 10% de les emissions de gasos amb efecte hivernacle en tot el planeja, més que qualsevol país amb l’excepció dels EUA i la Xina. Cada espanyol tira una mitjana de 77 quilograms de queviures a l’any, segons l’ONU. Però quan algú interioritza totes aquestes dades i arriba al supermercat disposat a comprar només el que sap que consumirà, es troba amb un altre problema: gairebé tot està plastificat. Plàtans, tomàquets, bledes, porros i carxofes descansen sobre safates de plàstic, embolicades al seu torn en més plàstic, siguin fruites i verdures de temporada o no, vinguin d’horts propers o de Llatinoamèrica. També es pot comprar a granel, clar, però les normes d’aquest establiment concret, com les de tants d’altres, exigeixen que abans de tocar el gènere el client es col·loqui un guant fet de plàstic d’un sol ús, un dels perills mediambientals més grans del món, que contamina quan es produeix, mitjançant l’extracció de combustibles fòssils, i també quan s’utilitza, ja que sovint acaba encallant passos d’aigua i asfixiant la fauna, o bé en flames, llançant fums nocius. I just abans de l’entrada al supermercat, a l’arribar a l’escola i deixar el nen, que avui té visita a un bosc a un poble als afores de Madrid, la mestra li entrega una bossa amb el menjar per a l’excursió. Una peça de fruita i dos entrepans (truita i pernil i formatge) embolicats en plàstic d’un sol ús. En termes de contaminació, el dia ha començat malament. Més ben dit, ha començat com sempre, amb tota mena de riscos per a l’impacte ambiental. Segons les estimacions de l’empresa Tribaldata, cada espanyol hauria de plantar uns 610 arbres per compensar la seva empremta. Hi ha una altra manera de veure-ho. Per assolir els objectius climàtics internacionals, que a partir d’aquest diumenge es tornaran a analitzar en la cimera del clima a Sharm al-Sheikh (Egipte), cal reduir al més aviat possible les emissions per càpita a una tona de diòxid de carboni a l’any. A Espanya, segons les dades més recents del Banc Mundial, cada ciutadà n’emet 5,1 tones, davant les 14,7 dels EUA, les 7,9 d’Alemanya i les 1,8 de l’Índia. La neutralitat climàtica Espanya s’ha compromès a aconseguir el 2050 la «neutralitat climàtica»: que les seves emissions de gasos amb efecte hivernacle siguin iguals o menors a les que s’eliminen a través de l’absorció natural. Aprovada al Congrés dels Diputats l’any passat, la llei de canvi climàtic estableix terminis intermedis i mesures concretes (com la necessitat que totes les ciutats de més de 50.000 habitants tinguin zones de baixes emissions o el final dels motors de combustió el 2030), però ara mateix gran part de l’esforç depèn del ciutadà: dutxar-se en menys de cinc minuts, reciclar, fugir del plàstic, desconnectar els aparells elèctrics quan no s’utilitzen o comprar menys menjar. Fins i tot quan aquest tipus de pràctiques individuals compten amb un clar suport normatiu, hi ha complicacions. La nova llei de residus, per exemple, obliga bars i restaurants a «oferir sempre» als seus clients aigua de l’aixeta gratis, com a manera d’evitar el consum de líquid en ampolles. Però els establiments gairebé no ho compleixen. En el mateix sentit, el decret d’envasos, l’aprovació del qual se suposava imminent, ha hagut de retardar-se davant els dubtes de la Comissió Europea, que ha demanat al Govern que rebaixi una norma cridada a prohibir les fruites i verdures embolicades en plàstic. Motors de combustió I després hi ha el transport. Cotxes, motos, camions i autobusos suposen entorn del 25% de totes les emissions de gasos amb efecte hivernacle a Espanya, però almenys a Madrid el motor de combustió continua sent un déu per adorar. La presidenta de la Comunitat madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, minimitza el canvi climàtic (el discurs apocalíptic és irresponsable», va dir fa un parell de setmanes) i considera que els embussos de matinada són una «senya d’identitat» de la capital. L’alcalde, José Luis Martínez Almeida, ha reduït les restriccions al trànsit a l’ametlla central de la ciutat i elogia la motocicleta com a exemple de «mobilitat sostenible». En la imatge del seu perfil de Twitter, de fet, apareix ell conduint un d’aquests vehicles. Així que resulta coherent que a les vuit de la tarda no hi hagi cap bicicleta elèctrica municipal disponible a l’estació de la plaça de la Independencia, al costat del parc del Retiro. En realitat, n’hi ha dos. Però estan avariades i no es poden utilitzar. El dia acaba igual que ha començat. Malament, posant de manifest la dificultat de ser sostenible en un moment en què s’han disparat totes les alarmes sobre l’escalfament global, amb les temperatures d’Europa pujant el doble que la mitjana del planeta. És a dir, acaba com gairebé sempre.

Comprar menys menjar, dutxes de 5 minuts i fugir del plàstic i el cotxe: ¿Quant costa ser un consumidor sostenible?

Davant les tímides accions de les administracions i la inacció de les empreses, gran part de la reducció de l’empremta ecològica depèn de cada ciutadà

El més llegit