Xavier, alumne de primer de Batxillerat, es desperta cada dia cap a les set del matí. Després d’escurar un got de llet amb cereals, se’n va a grans gambades a l’institut, que comença a dos quarts de nou. Sis hores i mitjana de classe més tard –«una pesadesa», diu– torna a casa amb un forat a l’estómac. Ha devorat un entrepà, sí, a mig matí. «Però menjar gairebé a les quatre és massa tard», es queixa. Dues tardes a la setmana encadena la digestió amb les classes d’anglès i els deures, i tres més acaba l’entrenament de futbol passades les nou de la nit. Si en una cosa hi ha consens sobre l’adolescència, més enllà de les seves fogueres emocionals, és que els seus horaris són «una bogeria», «antinaturals», «intempestius» i «perjudicials».