¿Què faig si el meu fill em diu que és trans?

Aquests dies d’intensos debats entorn de la ‘llei trans’, en moltes famílies ha aparegut o ha augmentat una preocupación profunda: ¿què faig si el meu fill o filla em diu que és trans o simplement que no està conforme amb el sexe assignat al néixer? ¿És un senyal d’alerta que comenci a portar roba, complements o fer activitats tradicionalment típiques del sexe contrari? La inquietud és lògica perquè en l’última dècada ha augmentat el nombre de persones que qüestionen la seva identitat de gènere. Igual com ha crescut la xifra de gais, lesbianes o bisexuals, els armaris també s’han obert per a les persones trans i no binàries (que no se senten homes o dones). En els joves està més normalitzada la diversitat sexual, però entre els pares –o avis– encara persisteixen les pors i temors, sobretot quant als tractaments mèdics i a la possible exclusió que puguin patir en una societat en la qual encara hi ha molta transfòbia. «Temor, por, això ho sentim totes les famílies. Al principi et preguntes ¿què està passant? ¿serà passatger?, ¿serà un joc? Perquè no solem tenir referents ni persones pròximes que hagin passat pel mateix», admet Olga Nadal, vocal de l’Associació Chrysalllis de famílies d’infància i joventut trans i mare d’una nena trans. Permetre’ls explorar sense etiquetes Cal distingir dues situacions. D’una banda pot ocórrer que el nen o la nena tingui «gustos» que no siguin propis dels «nois» o de les «noies». Per exemple, quan un nen vol fer ballet o portar les ungles pintades i una nena rebutja les faldilles, desitja portar el cabell curt i jugar a futbol. «Això no significa res, cal esperar i que creixin amb total llibertat», assenyala Nadal. En sintonia amb Chrysallis, Rosa Almirall, ginecòloga i fundadora de Trànsit, el servei referent a Catalunya d’atenció a persones trans, aconsella a les famílies que no encasellin els seus fills en els rols de gènere, que els permetin «explorar» com se senten amb els seus gustos, tot i que no siguin conformes als estereotips, per comprovar si la seva disconformitat «és només una etapa» o en què acaba derivant. ¿Quan canviar d’identitat? Però, en alguns casos arriba un moment, segons explica Nadal, que ja no són només els gustos, «comencen a parlar-te de com se senten, et pregunten per què jo soc nen o per què jo no soc nena, o viceversa, i llavors és quan veus que no és una cosa passatgera» i que hi ha alguna altra cosa darrere. En aquell moment, sigui a l’edat que sigui, la vocal de l’esmentada associació d’infància trans aconsella que la família comenci a tractar aquesta persona pel seu sexe sentit. «Hi ha criatures que per la pressió social i la por a què ningú vulgui jugar amb ells, al principi només volen fer-ho a casa, i d’altres volen fer també el pas en el seu entorn i llavors cal comunicar als amics i l’escola» el nou nom i la nova identitat de gènere. ¿Què fer en l’adolescència? Pot ocórrer també que la inquietud o la necessitat de canvi arribi més tard, a l’adolescència. En aquests casos, la situació sol complicar-se perquè és una etapa en què els joves no solen parlar gaire amb els seus pares i alguns no donen pistes fins que han pres la decisió de canviar d’identitat. En aquest cas, el consell dels especialistes és incrementar la comunicació. «Es pot demanar als fills que facin un relat o que contestin a unes preguntes de quan van notar per primera vegada que no se sentien a gust amb el seu sexe assignat, quan ho han passat malament per aquesta situació, quines fonts d’informació han buscat», explica Almirall. El moment d’acudir al metge Però, ¿quan cal acudir al metge o a les unitats especialitzades en diversitat sexual? «Quan els pares o els fills tinguin preguntes que no saben respondre», contesta la directora de Trànsit. «Hi ha gent que acudeix quan el nen fa anys que socialitza amb la seva identitat i altres, a l’inici», assenyala. Per contra, el president de la Societat Espanyola de Psiquiatria, Víctor Pérez, creu que no s’ha d’esperar i, «tingui l’edat que tingui el menor», sempre cal portar-lo a un professional, psicòleg, psiquiatre o un altre especialista, perquè en faci una «valoració». I si aquesta és «positiva, endavant, però si l’avaluació és negativa o dubtosa, millor esperar uns mesos i veure si es manté el desig de canviar d’identitat abans de començar amb l’hormonació o pensar en operacions». Buscar el suport d’altres trans i escoltar Els experts aconsellen també, sobretot als pares que tinguin més dubtes, que busquin associacions on puguin conèixer altres famílies amb fills trans, acudeixin a internet, llegeixin llibres o vegin documentals sobre el tema. «De vegades els dubtes són per desconeixement, conec persones que així que han anat coneixent persones trans o han anat veient que els seus fills eren feliços amb la nova identitat, han anat canviant la seva mirada», assenyala Nadal. «Si la por o el problema el tenen els pares, que busquin ajuda psicològica per treballar aquesta por», afegeix el psicòleg i activista LGTBI Alejandro Alder. En qualsevol cas, «la paraula màgica és escoltar», remarca. «Qualsevol pare busca que el seu fill sigui feliç i per ser-ho, ha de permetre-li ser com és, ajudar-lo, facilitar-li que pugui expressar-se en llibertat, sense por. Si un nen sent que el seu sistema familiar l’estima incondicionalment, tindrà seguretat i aprendrà a esquivar totes les adversitats de l’exterior», conclou.

¿Què faig si el meu fill em diu que és trans?

Els experts aconsellen no educar en els rols de gènere i permetre als nens disfrutar i experimentar amb els seus gustos sense col·locar les etiquetes d’«això és de nen o de nena»

Si el menor expressa dubtes sobre la seva identitat, més enllà de les seves aficions, és quan cal «escoltar-lo» i consultar amb els especialistes

El més llegit