Alejandro Palomas: «Que hagi mort el meu violador m’ha fet sentir una altra forma d’orfandat»

Alejandro Palomas publica ‘Això no es diu’ (Columna), un llibre que mescla novel·la gràfica, poesia i prosa i que publica deu mesos després de fer públic que Jesús Linares, un professor de La Salle Premià, el va violar quan tenia 8 anys. El seu esquinçador testimoni va sacsejar la institució i promocions d’exalumnes anteriors i posteriors a Palomas van alçar la veu en reportatges publicats per EL PERIÓDICO per dir que ells també van patir els abusos sexuals del mateix pederasta. Malgrat el terratrèmol que va generar, l’autor sent que l’actualitat d’allò va ser fugaç i que per canviar la realitat cal la solidesa d’un llibre, un quadern de totes les coses de les quals no es parla quan es pateixen abusos sexuals sent un nen. -EL PERIÓDICO el va contactar fa quatre dies per dir-li que Jesús Linares, el professor que el va violar a La Salle Premià, acabava de morir... ¿què va sentir? Una altra forma d’orfandat. Que al morir s’emportava una part de mi que no podria tornar a tocar. Que es convertia en un fantasma. Que la persona que m’havia destrossat la infància deixava de ser persona, i encara no sé com es viu això. -¿Significa això que va sentir pena? No. Però sí que es creava un buit, una part de mi se n’anava amb ell. Ha estat molt present dins de mi al llarg de tota la meva vida. Ell va matar un nen als 8 anys. També vaig notar que al morir ell jo deixava de ser víctima per ser activista. -¿La seva causa està enterrada però el problema social de la pederàstia persisteix? A partir d’ara per a mi el problema ja no és tan personal i la meva lluita és més social. -La notícia de la seva mort li va arribar per via telefònica. I, per telèfon, va semblar impassible... És que, d’entrada, el fet que morís Jesús Linares em va ser igual. I gairebé em vaig sentir culpable per no sentir res. Després, vaig començar a valorar el que significava. Jo estava a punt d’entrar en una xerrada sobre ‘Això no es diu’ i vaig pensar: ‘Que fort que passi just ara’. Se n’ha anat per no llegir-lo. Per no saber la veritat. Per no conèixer l’abast del que ha fet. S’escapa fins i tot d’això. És un escapista. -¿El llibre el va escriure perquè el llegís ell? No puc ni imaginar-me’l llegint aquest llibre. Em provoca tanta repulsió... Abans de començar aquesta xerrada sobre el llibre, vaig haver d’anar al lavabo a vomitar. Després vaig estar bé. Va ser una reacció automàtica. El meu cos va aprendre fa anys a manifestar el dolor a través de la malaltia. -Amb la seva mort, s’evapora la seva responsabilitat penal... Donaria el que fos perquè em fos igual. -La investigació d’EL PERIÓDICO i d’‘Eldiario.es’ va aconseguir trobar víctimes que tenien delictes de Linares no prescrits i potser s’hauria arribat a judici en aquest cas. Hi va haver víctimes que el van denunciar també per vostè, commogudes pel seu relat... Sí. Però la veritat és que ho veia molt complicat. Imaginava que Linares moriria abans que això passés. Ha arribat massa tard. Tant, que hi havia molts números que la seva mort arribés abans que la justícia. També em sento culpable per haver parlat tan tard. -¿En el seu llibre ‘Això no es diu’ afronta tanta culpa? El pitjor en el meu cas va ser l’abús psicològic. Jo vaig sortir d’allò sense saber si jo n’era el causant. He hagut de treballar-me molt aquesta culpa. -¿Viu atrapat per la seva infància? Jo creia que no. Fins al gener [quan Palomas va fer públics els abusos soferts per part de Linares], creia que no. Però al parlar-ho em vaig adonar que les coses que faig o sento tenen un fil conductor que em porta fins allà. Entre les quals, escriure-ho. -¿Aquest fil condueix als seus pares? Fa un any i mig van morir tots dos. Són les figures més importants de la meva infància. Linares també ho és, una figura negativa, però molt important. Amb la mort de tots tres ja no em queda infància. S’han acabat els testimonis d’aquells anys. L’únic Alejandro que queda és el que jo conservo. El nen ha quedat orfe. Linares va aixecar un mur entre el nen d’abans de la violació i el de després. Amb la seva mort, ha caigut una mica aquest mur, i aquests dies tornen alguns records que havia oblidat i que són anteriors a Linares. Però la meva mare no és aquí, no puc compartir-los amb ella. Això sí que em fa pena. -¿Es penedeix de no haver parlat de com se sentia amb la seva mare? Abans creia que ella no parlava d’això amb mi perquè se sentia culpable de no haver-hi fet més. Ara crec que no ho feia perquè creia que al fer-ho em faria mal a mi. Ara sé que la meva mare seria feliç d’estar recolzant-me amb tot això, amb un llibre com aquest. -¿És un llibre que conjura els dimonis? És un llibre lluminós. No és per conjurar dimonis. És per parlar del que no es parla. De les seqüeles. -¿Pretén ajudar les persones que han passat pel mateix? Deixaran de sentir-se sols perquè reconeixeran moltes coses que passen després de ser abusat: està escrit per algú que ha passat per això. Sentiran alleujament. No només les víctimes, també els seus éssers estimats, que potser comprendran millor la seva parella o el seu fill. -¿A vostè l’ajudaria sentir que el llibre ajuda? Moltíssim. La meva forma d’activisme és escriure.

Alejandro Palomas: «Que hagi mort el meu violador m’ha fet sentir una altra forma d’orfandat»

Ha escrit el llibre ‘Això no es diu’ (Columna) en el qual il·lumina tots els racons foscos dels abusos sexuals que va patir per part de Jesús Linares, que ha mort coincidint amb la seva publicació

El més llegit