¿Han canviat els geriàtrics després de la covid?: «Continuem com abans»

Entre el març i l’abril del 2020 cada dia morien entre 100 i 200 persones a les residències catalanes per la pandèmia del coronavirus, especialment a les residències més grans. Ara per ara, la mortalitat ja supera les 10.000 morts. La falta de material de protecció als centres, però també les evidents faltes de personal i d’atenció sanitària van evidenciar que el model d’atenció als més vulnerables feia aigües per tot arreu. Des d’aleshores, i amb l’objectiu de revertir la situació, en terreny polític, per exemple, s’ha celebrat un ple del Parlament de Catalunya dedicat únicament a aquest assumpte, s’ha constituït una comissió parlamentària a porta tancada que ha d’aclarir l’ocorregut i proposar-hi millores o hi ha hagut un acord del consell interterritorial impulsat pel Ministeri de Drets Socials ple de recomanacions. Tot bones intencions. Ara bé, en el dia a dia, no sembla que hagi canviat res. Els anuncis i els acords semblen més aviat paper mullat o estratègies a llarg termini, mentre que directors i treballadors de residències no entenen com aquestes bones intencions no es tradueixen en accions reals dos anys després de la pandèmia. Només les residències que poden, i volen, fan esforços per millorar la qualitat de l’atenció. «Estem fent esforços per pal·liar l’abandonament institucional», es queixa Andrés Rueda, director de l’Associació Catalana de Directors de Centres d’Atenció a la Dependència (Ascad). Unitats de convivència: a comptagotes Unitats de convivència: a comptagotesUn dels mantres que experts, el sector i les mateixes administracions han repetit moltes vegades és la necessitat d’acabar amb les macroresidències on el funcionament s’assembla a una cadena de producció. Al seu lloc, hi han proposat crear unitats de convivència. Espais de màxim 15 persones, amb cuina i sales pròpies, amb habitacions i banys individuals i on el funcionament s’adapti al que vulguin i necessitin els residents. Segons la Generalitat, en aquests moments hi ha tres residències a Terrassa, Sabadell i Barcelona que s’estan construint sota aquests criteris. A la resta de centres, més de mil de geriàtrics a Catalunya, res sembla haver canviat. «¿Com fem aquesta reconversió? ¿Qui ens ajuda? No ens donen diners, ni línies de crèdit. És impossible plantejar obres així», lamentaRueda, que adverteix que si cal reduir el nombre de residents, augmentaran les llistes d’espera. Ràtios, la clau que continua estancada Ràtios, la clau que continua estancadaHi ha total unanimitat entre sindicats, patronals i experts en el fet que el decret de la Generalitat del 2014 fixa mínims de personal que resulten totalment insuficients: fan falta més mans. Els residents cada vegada són menys autònoms, tenen més dependència, més problemes de mobilitat, malalties cròniques i demències. L’Ascad calcula que l’atenció de les funcions bàsiques a la residència es cobreix amb més de 16 hores de feina, tot i que els torns només en són d’11. La patronal Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) defensa ràtios globals, on cada centre, en funció de l’estat en què hi hagi els seus pacients, determini quants professionals necessita. La Societat Espanyola de Gerontologia, igual que l’Ascad, demana duplicar les ràtios actuals per garantir una atenció de qualitat. Per la seva banda, els sindicats afirmen que els empresaris poden augmentar les ràtios que marca la llei, que són de mínims, però no volen perquè prefereixen «guanyar diners». Les patronals responen escudant-se en els problemes del finançament públic. Ara com ara, el mínim de personal d’atenció directa és d’un per cada quatre pacients. Això es tradueix en una hora i mitja al dia d'auxiliar de geriatria (es dediquen a les neteges, lavabo o donar el menjar), 11 minuts al dia d’infermera, tres minuts al dia de terapeuta ocupacional, psicòleg i educador social, sis minuts al dia de fisioterapeuta i un minut i mig al dia de metge. De nit la proporció fluctua. Als centres amb més usuaris es disposa d’un treballador per cada 50 persones. Als més petits, un per cada 35 o 40. A més, moltes d’aquestes ràtios no es compleixen perquè quan hi ha personal de baixa és «pràcticament impossible trobar substituts», en paraules de directors de geriàtrics. Drets laborals: misèria i companyia Drets laborals: misèria i companyiaLa falta de personal als geriàtrics, que s’arrossega des d’abans de la pandèmia, és especialment greu amb les infermeres. Les professionals prefereixen treballar en l’atenció primària o els hospitals on poden cobrar gairebé el doble del que guanyarien en un geriàtric. «Ens hem vist obligats a contractar persones que van estudiar infermeria en un altre país però encara no tenen el títol homologat», reconeixen alguns directors de residències. Jaume Androver, de l’UGT, explica que hi ha auxiliars de geriatria obligades a fer algunes de les seves funcions (com curar nafres) tot i que no hi estiguin formades. El drama de la falta d’infermeres és només una trinxera de la lluita pels drets dels treballadors dels geriàtrics. Les baixes laborals són freqüents. Rueda i Botella les xifren en aproximadament un 30%. «Hi ha cuidadors que estan pitjor que els avis que cuiden. Digueu-me com una cuidadora renta 20 avis en 10 minuts... o es deixen de fer coses o acaben destrossats: físicament i mentalment. Els treballadors estan molt cremats. I cobrant poc més que el salari mínim», segueix Androver. L’anterior conseller, Chakir el Homrani, va intentar a la desesperada una pujada de sous. Va pressionar les patronals perquè creessin un nou conveni català millor que l’estatal. «El nou conveni només afecta els centres concertats, un 30%», lamenta Androver. En aquests, el sou dels treballadors ha pujat un 9% entre el 2021 i el 2022. «Per a una auxiliar de geriatria, l’augment és de 58 euros l’any...», apunta el sindicalista. El 70% de centres restants també haurien d’apujar els sous un 6% aquest any, aplicant el conveni estatal. «Però hi ha patronals que s’hi neguen», critica Androver. Finançament: l’etern estira-i-arronsa Finançament: l’etern estira-i-arronsaLa Generalitat finança el 65% dels llits geriàtrics. Un 2% són centres públics. La resta són fundacions o empreses privades que reben els fons del Govern via concerts per atendre persones dependents que tenen reconegut el dret a anar a una residència. La Generalitatcalcula que atendre un dependent costa entre 1.500 i 1.800 euros al mes, en funció del grau de dependència. Fa anys que el sector denuncia que aquests preus són molt baixos. «Des del 2010 els costos han pujat una barbaritat, però ells ens paguen el mateix... els comptes no surten», lamenta Vicente Botella, de la patronal Unió de Petites i Mitjanes Residències (UPIMIR). Un lament a què se sumen l’ACCRA i la resta d’associacions. Abans de la covid, el conseller El Homrani va apujar el preu de la plaça pública un 1,2%. El 2021 la va tornar a apujar un 4% i la fins ara consellera Violant Cervera va repetir aquesta mateixa pujada per al 2022. Però el sector creu que són augments «humiliants». Segons l’Ascad, per igualar-lo a la inflació, i els canvis necessaris a aplicar, la pujada hauria de ser d’un 20% i arribar als 2.400 euros. Per la seva banda, fa anys que el Govern assenyala l’Executiu espanyol. La llei de la dependència diu que les aportacions públiques s’han de finançar al 50% entre Estat i Autonomies. Segons el Departament de Drets Socials, la Generalitat paga el 82% de les despeses i el Govern central no arriba al 20%. Atenció sanitària: bona voluntat i res més Atenció sanitària: bona voluntat i res més«Depèn». És el que responen les patronals i els treballadors a la pregunta de si, almenys, ara la sanitat pública és més present als centres residencials que abans de la pandèmia. La covid va destapar el que era evident: no hi havia cap tipus de coordinació. Els metges de l’atenció primària van entrar per primera vegada en aquests centres per la covid. ¿Això s’ha mantingut? «Cada vegada hi ha més centres que tenen accés a l’historial compartit, però depèn de com de sensibilitzat hi estigui cada ambulatori», explica Rueda. «No tenim accés a la recepta electrònica, es fan més trucades amb el CAP..., però no tenen intenció d’entrar ni d’assumir l’assistència diària del centre. Ells també van saturats», afegeix Botella. La patronal ACCRA hi afegeix una crítica: «És la seva obligació atendre els usuaris de les residències per evitar derivacions hospitalàries o visites al CAP». Els exconsellers de Salut i Drets Socials van impulsar la creació de l’Agència d’Atenció Integral Social i Sanitària (AAISS) que havia de posar ordre a tot aquest engranatge. És la quarta vegada que el Govern intenta una cosa similar.

¿Han canviat els geriàtrics després de la covid?: «Continuem com abans»

Més enllà dels anuncis polítics, la realitat dels centres continua marcada per la falta de personal i de recursos per poder oferir una atenció de qualitat

El més llegit