Irritabilitat, baixa autoestima, i nul·la adaptació: ¿Quan he d’acudir a un psicòleg per al meu fill?

L’última campanya del Ministeri de Sanitat per la salut mental recomana «demanar ajuda» quan es pateix algun d’aquests quatre símptomes: sentir-se buit, no tenir forces, estar però no estar, o trobar-se superat per la vida. Això en el cas dels adults. Però ¿què passa amb els nens i les nenes? ¿Quan necessiten acudir a un psicòleg? ¿Com saben els pares i les mares que ha arribat hora de demanar ajuda? «En cas de dubte, truca i pregunta. Demana una primera cita perquè un professional realitzi una valoració al teu fill», aconsella Luis Miguel Real, psicòleg clínic i divulgador científic. «En cas de dubte, truca i pregunta. Demana cita amb un professional perquè realitzi una valoració al teu fill» Luis Miguel Real, psicòleg i divulgador científic Mercedes Bermejo, psicòloga i directora de l’editorial especialitzada en educació i criança Sentir, suggereix pares i mares que estiguin atents a determinats símptomes, que podrien indicar la necessitat d’ajuda professional. Per exemple, els canvis bruscos d’humor i la irascibilitat. «Si deixen de realitzar activitats que per a ells i elles eren agradables o si notes un augment de la tristesa i de l’apatia, una baixada d’ànim general, pots pensar que una cosa dolenta li està passant. El mateix si veus que la seva sociabilitat es redueix significativament o pateix alteracions de son i despertars nocturns. O canvis en l’alimentació. Si deixen de menjar, per exemple», explica Bermejo. Ansietat i depressió Que un nen o un adolescent estigui sempre molt excitat és un altre comportament que ha de fer sospitar els pares. Bermejo recomana no interrogar mai els fills, però sí generar a casa espais de comunicació emocional perquè els menors expliquin coses. «Tot i que siguin assumptes senzills i menors. És important que ells vegin que nosaltres som allà per escoltar-los», conclou. En el cas dels adolescents, és fonamental fixar-se en la seva autoestima. No només s’ha d’estar pendents de signes d’autolesions, sinó també de si el nano es realitza a si mateix atribucions negatives. Agnès Brossa, psicòloga especialitzada en infància i adolescència, recomana a pares i mares que estiguin pendents de possibles símptomes sospitosos des que els seus fills són nadons. Si arriba una determinada edat –els dos anys– i el petit no camina, no pronuncia paraules o no assenyala coses el millor és sotmetre’l a una valoració. A partir dels tres anys, i durant tota l’etapa de primària, la clau per saber que tot està anant bé –explica la psicòloga– és l’adaptació del menor en el seu entorn escolar, familiar i social. Ser capaç de comportar-se i tenir una evolució correcta a classe són senyals excel·lents. Al contrari passa quan hi ha dificultats d’aprenentatge, el mateix que si el nen està gairebé sempre irritat, desafiador, enfadat i protesta per tot. «La clau per saber que tot està anant bé és l’adaptació del menor en el seu entorn escolar, familiar i social» Agnès Brossa, psicòloga especialitzada en infància i adolescència Brossa conclou que, en el cas dels adolescents, la comunicació és bàsica. Són ells i elles els que han de comunicar el seu malestar. La sensació de soledat, l’autoestima baixa, els problemes d’alimentació i les addiccions són clarament assumptes que han de fer saltar les alarmes. Malgrat que la salut mental està en el focus mediàtic i s’ha convertit en el nou parlar-de-quin-temps-fa (en paraules dels doctors Javier Padilla i Marta Carmona, autors de ‘Malestamos’), superar el tabú, la desconfiança i la por que implica trucar a un psicòleg infantil és un altre gran pas que han de fer els progenitors. «La criança i l’educació dels fills i filles és la feina més difícil del món. Integrar gent professional a l’equip que formes amb la teva família és una postura intel·ligent» Rebecca Kennedy, psicòloga i autora d’‘Educar sin miedo’ Rebecca Kennedy, psicòloga nord-americana coneguda com ‘la dona que xiuxiueja els pares mil·lenistes’, recomana canviar l’enfocament i veure com una cosa positiva –perquè ho és– demanar ajuda. «La criança i l’educació dels fills i filles és la feina més difícil del món. Així que si necessites ajuda, el millor és tenir-la. Integrar gent professional a l’equip que formes amb la teva família és una postura intel·ligent. ¿No és el mateix que fas a la teva oficina? Deixem de pensar que la criança és una cosa natural on tot depèn de l’instint maternal. Formar una família és un ofici i cal formar-se durant tota la vida», va sentenciar aquesta setmana Kennedy en una trobada amb premsa espanyola, a qui va presentar el seu últim llibre, ‘Educar sin miedo’ (Planeta). Mai és massa tard Sempre optimista, la psicòloga va recordar que hi ha una pregunta que els pares li fan amb molta freqüència: ¿És massa tard? La seva resposta és: «No. No és massa tard per reparar una relació, reconnectar amb el teu fills i canviar la trajectòria del seu desenvolupament. I tampoc és massa tard per a tu». Mai és massa tard, però és millor actuar amb prevenció. El psicòleg i educador Jaume Funes assegura que, en el cas dels adolescents que pateixen malestar, cal saber tractar-los abans que es pugui convertir en un trastorn. Malgrat això, l’autor de ‘Cuando la vida duele’ (Grijalbo) recomana a les famílies no obsessionar-se amb la recerca de símptomes. «És possible que, simplement, vegis que el teu fill no es relaciona amb ningú o que va de xulo per la vida. Tu, com a mare i pare, et preguntes què has de fer. L’ideal seria que en escoles i instituts, els docents també tinguessin temps per observar vides. Els nanos haurien de tenir el dret a ser atesos en la normalitat. L’escola hauria de tenir persones de confiança dels menors amb què poder parlar i gestionar aquest malestar. Busquem nous sistemes d’atenció», conclou Funes. Intents de suïcidi

Irritabilitat, baixa autoestima, i nul·la adaptació: ¿Quan he d’acudir a un psicòleg per al meu fill?

Els professionals aconsellen que pares i mares estiguin pendents de determinats símptomes per demanar ajuda i evitar que els trastorns s’enquistin

El més llegit