¿On són els votants climàtics?

Itàlia és el país occidental que més tem les conseqüències de l’escalfament global del planeta. Segons la recent enquesta Translatlantic Trends 2022, feta a la població d’11 països europeus, els Estats Units, el Canadà i Turquia, el 34% dels italians creu que l’amenaça més gran per a la seguretat és el canvi climàtic (22% en el cas d’Espanya). De raons per això no en falten: aquest estiu Itàlia ha patit, entre altres esdeveniments climàtics extrems, onades de calor, una sequera històrica del riu Po, inundacions provocades per pluges torrencials a les Marques que van causar més d’una desena de morts i el despreniment d’un tros de la glacera, que també va deixar víctimes. En conseqüència, el 88% per cent de la població italiana creu que el canvi climàtic és real, segons estudis de la Universitat de Yale. Tanmateix, aquesta preocupació no s’ha traduït en un suport destacat als partits que més solucions proposen contra aquest apressant problema. Tot just un milió d’italians –el 3,6 per cent de l’electorat– va dipositar la seva confiança en el principal partit ecologista (Europa Verda) durant els últims comicis. Qui va arrasar va ser Germans d’Itàlia, potser el partit més pròxim al negacionisme climàtic. Giorgia Meloni, que es disposa a formar govern després d’obtenir la seva formació el 26 per cent dels vots, ja no nega de ple l’escalfament global, però sí que aquest tema sigui tan urgent com addueixen els científics. Angelo Bonelli, diputat i coportaveu d’Europa Verda, explica que la falta de debat polític sobre l’escalfament global va penalitzar el seu partit durant la campanya. «No s’ha parlat de la crisi climàtica», diu en una entrevista telefònica amb EL PERIÓDICO. Un altre tema que en general limita el creixement de les formacions verdes, admet Bonelli, és la dificultat del moviment polític ecologista per arribar a la massa de votants de classe mitjana i els descontents: «Hem de canviar el nostre llenguatge, fer-lo menys hostil i més comprensible». Excepció alemanya Menys a Alemanya, on els verds van aconseguir en les eleccions de l’any passat un 15% dels sufragis i avui ocupen cinc carteres (entre les quals Exteriors) en el Govern de coalició liderat per Olaf Scholz, els verds estan tenint grans dificultats per superar la barrera del 4-5%. En alguns països europeus, ni tan sols tenen representació al Parlament. Amb prou feines és una tendència a l’Europa del sud, amb un electorat que tendeix a mostrar-se més preocupat per temes com l’atur, l’economia, la corrupció i la crisi migratòria. A Suècia, país cèlebre pel seu estat del benestar i l’activisme de Greta Thunberg, els verds van obtenir amb prou feines el 5% dels sufragis en les eleccions de finals de setembre. Katrin Wissing, secretària del partit, explica per videoentrevista amb EL PERIÓDICO que la seva formació «ha pagat el preu d’haver governat set anys i mig» com a membre de la coalició governamental que acaba de ser derrotada per partits de centredreta i ultradreta. Altres temes que han passat factura, diu Wissing, són el poc debat climàtic i l’efecte de la propaganda llançada per sectors contraris a la transició ecològica. «Hem patit campanyes de propaganda de la indústria dels combustibles fòssils perquè suposem una amenaça per als seus negocis», afirma. Tot això, explica Wissing, s’ha traduït en una caiguda del suport fins i tot entre els més joves, és a dir, entre la ‘generació Greta’, suposadament cridada a liderar el canvi de model. Els acadèmics nord-americans Patrick Gourley i Melanie Khamis han mirat d’explicar de forma empírica què causa l’èxit o el fracàs d’un partit verd a Europa. En un recent estudi titulat It is not easy being a Green party [HA10] (No és fàcil ser un partit verd), els acadèmics van analitzar els resultats de més de 250 eleccions a 26 països europeus i van concloure que l’economia és un aspecte central. «Hi ha una relació entre creixement econòmic i la popularitat dels partits verds», escriuen. És a dir, que com millor va l’economia, més vots reben els verds. Tanmateix, quan els indicadors econòmics són dolents, això minva el suport dels votants. L’atur i els salaris són dos temes molt sensibles, com també sembla ser-ho, diuen aquests acadèmics, la proliferació del crim organitzat (a Suècia, una de les claus de l’auge de l’extrema dreta ha sigut l’alta criminalitat en algunes zones del país). Una altra de les troballes de Gourley i Kharmis és que, tot i que governar passa factura a tothom, erosiona més els verds. «Formar part d’una coalició de govern té un fort impacte negatiu en l’èxit dels partits verds», assenyalen. Fora d’Europa, les coses són encara més complexes. El Brasil, el gran país amazònic, amb un 60% de tota la selva dins les seves fronteres, és una mostra del fracàs dels ecologistes per atraure el vot dels electors descontents que no creuen en els partits tradicionals i es llancen als braços dels populistes. L’ecologista Marina Silva –excandidata a la presidència, exministra de Medi Ambient i potser la figura política més important de tot el país en la defensa de la natura– era candidata a diputada per Sao Paulo en les eleccions generals de fa dues setmanes. Es disputava el vot, entre d’altres, amb el seu homòleg bolsonarista, l’exministre de Medi Ambient Ricardo Salles, que va dimitir el 2021 després de saber-se que estava sent investigat per obstruir una investigació policial contra una màfia que traficava fusta amazònica il·legal. Tots dos van ser elegits, però ella va obtenir 237.000 vots i ell 640.000.

¿On són els votants climàtics?

Entendre-hi més: Les altes temperatures arraconen els boscos de pinsaps

Entendre-hi més: La bíblia ecologista fa 60 anys

El més llegit