Carolina Elías: «El règim de treballadora interna s’ha d’abolir, com l’esclavitud»

Carolina Elías (San Salvador, 1976) és advocada. Quan va arribar a Espanya per estudiar un doctorat, no va trobar feina conforme amb la seva formació perquè no va poder convalidar el títol. Així que es va veure forçada a ser interna. Ara és la presidenta de Servei Domèstic Actiu (Sedoac), una associació que ha sigut a l’avantguarda de les reivindicacions que han permès els recents avenços en el gremi de les treballadores de la llar. El Govern ha reconegut per fi el dret de les treballadores de la llar a cobrar l’atur. ¿N’hi ha prou amb aquest pas? És un pas important, una cosa que no s’havia aconseguit mai abans amb cap altre Govern. Fa dècades que lluitem. Obtenir el reconeixement d’aquest dret és un gran avenç. Però encara queden qüestions per fer. ¿Per exemple? A la nostra associació apostem per abolir el règim d’interna, com amb l’esclavitud. Però altres entitats d’empleades de la llar no estan d’acord en aquest punt, perquè consideren que continua sent una feina necessària per a les dones sense papers. ¿És l’abolició una proposta realista a curt termini? La llei no pot reconèixer el fet de poder tenir una treballadora interna que només pugui fer festa 36 hores contínues a la setmana. Això, quan els donen festa. Exacte. A la pràctica, l’explotació és molt més greu. Conec internes que només tenen festa una o dues vegades al mes, i un únic dia. Això és no tenir vida. En condicions normals ningú acceptaria aquesta feina. ¿Com es poden reciclar aquestes treballadores, quan de vegades treballen més de 12 hores i només fan festa dissabte a la tarda i diumenge? No poden. ¿Quantes hores pots dedicar a una formació? Molts ocupadors no donen permís perquè estudiïs perquè tenen por que te’n vagis. ¿Per què hi ha tantes dones sense papers treballant com a internes? Perquè no els surt cap altra cosa. També perquè aquest règim els serveix de refugi. No t’exposes tant que et demanin els papers al carrer i t’obrin un expedient d’expulsió. «Estic millor, més amagadeta», pensen moltes dones. L’altre motiu és purament econòmic. Tenir una habitació per a tu sola, i ja no parlo de somiar amb un pis, és una utopia. No et concedeixen préstecs, ni molt menys hipoteques. Si llogues, et demanen una nòmina. I quan els dius que no en tens, perquè ets treballadora de la llar, et contesten que llavors no pots llogar. ¿I què fan aquestes dones? Compartir habitació entre 5 o 6, fins i tot 10, en lliteres acumulades. Així que moltes vegades decideixen estalviar-se els diners del lloguer, treballant d’interna. És comprensible. Sí, però en realitat estan entregant la seva vida. I el refugi es converteix en un presidi. Solen ser dones soles, sense vida fora, que han sortit fugint dels seus països. En condicions normals, no acceptarien aquesta feina. Llavors, ¿com es pot aturar aquesta xacra? ¿Més inspeccions? Tenim un problema d’impunitat, a causa de la falta d’inspeccions. Però aquesta no és la solució. Quan hi ha una inspecció de treball en una llar, generalment la treballadora és acomiadada. En una empresa, quan es demana una inspecció de treball de manera anònima, l’ocupador no sap qui és i no acomiada ningú. Però en el cas d’una empleada de la llar... Només pot haver denunciat ella. És clar. ¿Què ha de dir? ‘No, senyor, va ser la rentadora la que va denunciar’. Sol·licitar una inspecció significa ser acomiadada i no volen ser acomiadades perquè és la seva única possibilitat d’obtenir una feina aquí. Almenys, al principi, quan no estàs regularitzada i no tens cap xarxa. El més important és un canvi cultural per part dels ocupadors. Però és també el més difícil. Una de les constants quan parles amb treballadores internes és l’absència de límits: jornades interminables, encàrrecs de fer tasques per a les quals no t’han contractat... És així. Hi ha alguna cosa perversa en tot això. Per exemple, quan et diuen: ‘Et portaré de vacances, et portaré a la platja’. Però això no significa mai que et banyaràs, que disfrutaràs. No, no, no. Treballaràs, en jornades interminables en què arriben els amics, i acaben sent les tres de la matinada i tu estàs recollint perquè encara continuen bevent. I tot i així et diuen: ‘Dona gràcies que t’he portat fins aquí’. I d’altra banda, les internes són sempre les més exposades a l’assetjament i a l’abús sexual. ¿Com els afecta psicològicament? Sol comportar una enorme pèrdua d’autoestima. Vius masclisme, classisme i racisme. Afegit a la desvaloració d’aquesta feina. ‘Això ho pot fer qualsevol’, et diuen. ‘Ah, però no ho fas tu’, et venen ganes de contestar-li al cap. Però no l’hi dius. Un exemple recent. Tinc una amiga que també és advocada i d’El Salvador, com jo, i està treballant d’interna. Li vaig recomanar un dia que es llegís la sentència del Tribunal de Justícia de la UE que va decidir contra Espanya perquè no reconeixia la prestació d’atur a les empleades de la llar. Quan després la vam comentar, li vaig preguntar: ‘¿Oi que t’has tornat a sentir advocada?’ I ella em va contestar: ‘No. M’he tornat a sentir persona’.

Carolina Elías: «El règim de treballadora interna s’ha d’abolir, com l’esclavitud»

Advocada salvadorenca, ha treballat d’interna i presideix l’associació Servei Domèstic Actiu, a l’avantguarda de la lluita que ha permès els recents avenços en el sector

El més llegit