Caroline Hickman, psicoterapeuta del clima: «L’impacte de l’ecoansietat és equivalent al de l’abús sexual a menors»

El 75% dels nens i el 61% dels joves entre 15 i 25 anys consideren que el futur és aterridor. Són dades del monumental informe sobre l’impacte del clima en la salut mental realitzat a 10 països que porta la firma de Caroline Hickman, professora de Psicologia Climàtica a la Universitat de Bath i membre de la Climate Psychology Alliance. Ha apressat a actuar durant la seva estada a Barcelona, convidada per l’Observatori Social de La Caixa. Tanquem un estiu d’onades de calor, sequera, inundacions. ¿Corregeix les xifres d’ansietat climàtica? Aquest estiu he tingut unes 10 consultes cada setmana, vuit més que durant el primer semestre. He notat més desesperació. Expliqui algun cas. Una pacient que de vegades es tanca al lavabo per no veure l’exterior, em va dir: «Tant de bo estigués boja, hi hauria la possibilitat d’una solució». Alguns m’expliquen que somien que maten els seus éssers estimats per evitar-los una mort atroç, i hi ha casos més extrems que deriven en depressió, autolesions i temptatives de suïcidi. «El clima no és el problema, és la sensació d’abandonament» ¿El quadro està emparentat amb els de l’ansietat i la depressió «tradicionals»? No tenen res a veure. En l’ecoansietat, la majoria expressa que se sentiria millor si tothom actués. El clima no és el problema, és la sensació d’abandonament. L’impacte és equivalent al de l’abús a menors. És més difícil recuperar-se quan les persones que exerceixen la violència els diuen: «Jo em preocupo per tu». L’ecoansietat severa es desencadena quan perceps que les institucions, que t’han de protegir, t’estan fallant. Tenen un sentiment de traïció. Segons l’informe, tampoc confien en els seus pares. El 48% dels nens i joves expliquen que se senten ignorats quan intenten expressar el que els preocupa. Els diuen que no diguin tonteries. Això crea potencialment un estat de tortura. Una nova bretxa generacional. ¡És la primera vegada que passa! En les guerres mundials o en la crisi dels míssils de Cuba, el sentiment entre les generacions era similar. De fet, els problemes de salut mental van disminuir. Hi havia un llindar de superació. Ara no hi ha la narrativa de l’altra vora del problema. A ‘Los vengadores’ hi ha un personatge anomenat Thanos que està disposat a matar la meitat de la població per reduir l’empremta de carboni. Bé, doncs un adolescent de les illes Maldives em va dir: «Nosaltres som la meitat als quals estan a punt de matar». «No estem psicològicament preparats per una catàstrofe tan gran com el canvi climàtic» ¿Són els adults els que necessiten teràpia? En els adults, el problema és la negació. No volem pensar en el significat de l’emergència climàtica. La humanitat mai s’havia enfrontat a un problema d’aquesta magnitud. Alguns filòsofs parlen d’«hiperobjecte»: una cosa massa gran per entendre-la. Veiem el problema dels plàstics, el de la sequera, el dels incendis, però no percebem la interconnexió sistèmica. No hi ha un mapa de navegació. «Els afectats necessiten validació, que els diguin que és el preu que paguen per tenir una consciència viva» ¿El del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic? Però el poder –la possibilitat de canvi– està en mans dels polítics, que pensen a quatre anys vista. Gus Speth, assessor del Govern dels EUA en canvi climàtic, diu que els principals problemes ambientals són l’egoisme, la cobdícia i la falta d’empatia. I té raó. L’únic objectiu de continuar explotant els combustibles fòssils és augmentar els beneficis de les companyies extractores. I es va normalitzant el que la psicoanalista Sally Weintrobe anomena la «cultura del no m’importa». Un nen de 10 anys em va dir: ‘Jo he crescut sabent que la catàstrofe ocorrerà, però els adults, no’» ¿Com s’aplica una teràpia climàtica? Amb una combinació d’accions. Primer necessiten validació, que algú els digui que no estan bojos, que és el preu que paguen per tenir una consciència ben viva. Als nens i joves els dic que jo també sento aquest estrès i que m’agrada sentir-lo. I, a part d’interioritzar aquest missatge, els proposo una acció externa: manifestar-se, unir-se a grups d’activistes, connectar-se amb altres joves d’Austràlia, Nigèria, Birmània, per tenir una perspectiva global. ¿Descarta la farmacologia? Soc partidària de permetre’ns la tristesa, però no d’encallar-s’hi. En la majoria de casos proposo lluitar per una vida millor sense saber si tindrem èxit o no. Si ens enfrontem a la cruesa de la realitat podem obrar canvis. ¿Serveix aquesta recepta per als adults? Als adults els dic: «¡Voteu!». A Suècia, els partits que tenen una millor política del clima han quedat fora de la presa de decisions. Veurem què passarà a Itàlia. També els convido a escoltar els joves. Un nen de 10 anys em va dir: «Jo he crescut sabent que la catàstrofe ocorrerà, però els adults, no». ¿El nord i el sud global ho viuen de maneres molt diferents? Molt diferents. A diferència del sud, per al nord global és un problema de futur. Però encara que avui apostem per una economia basada en zero emissions, el mal seguirà. Els adults han de demanar perdó i fer sacrificis. ¿Sap quina mena de preguntes em fan? «En la crisi dels míssils de Cuba, el sentiment entre les generacions era similar, però ara no» ¿Què li pregunten? Volen saber com construir barques, com plantar els seus propis aliments, com mantenir una conversa que tingui sentit amb els seus pares i com exercir pressió sobre els polítics. Al nostre ego li agrada pensar que tenim el control –la negació és una defensa–, però aquest no és el cas. António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, un dels pocs que parlen clar, diu: «Demorar-se és la mort». Sempre hi haurà un negacionista disposat a desatendre-ho. No crec que hi hagi ningú al planeta que sigui negacionista, només gent molt fràgil amb unes muralles defensives molt altes. Les fantasies de rescat són més perilloses que les apocalíptiques

El més llegit