Nacionalització d’estrangers: la cua interminable dels que no són Lorenzo Brown

Podria no passar de casual qualsevol semblança d’Albacete amb Roswell, a l’estat nord-americà de Geòrgia, però a l’ala pivot madrileny de la selecció espanyola de Bàsquet Usman Garuba li va semblar salvable tota distància entre els dos punts del planeta quan, diumenge passat, en un vídeo que s’ha fet viral, en plena eufòria pel triomf d’Espanya a l’Eurobasket, va clamar: «¡Lorenzo és d’Albacete! ¡L’espanyol número 1!» Es referia a l’americà Lorenzo Brown, exestrella de l’NBA, base del Maccabi de Tel Aviv, el fitxatge més comentat del seleccionador Sergio Scariolo. Comentat no tant pels 14 punts i 11 assistències amb què va contribuir a la victòria davant França com per les polèmiques circumstàncies de la seva integració en el combinat espanyol: no ha viscut mai en aquest país, ni té gaire idea de com és, però forma part de l’exigua llista –65 persones, segons fonts del Ministeri de Justícia– a les quals el Consell de Ministres ha concedit la nacionalitat per la via exprés des del 2018. En els últims deu anys en són 165, segons recompte del digital Newtral. És a dir, una mitjana anual de 13 o de 16 segons es miri el lustre o el decenni. Pocs casos, que l’Estat considera «graciables», però una llista tan curta contrasta amb la de 287.218 persones que esperen a les portes del Ministeri de Justícia que els deixin ser espanyols des de fa més d’un any, 350.000 en total. Aquesta llista és la de l’estadística de Justícia a 30 de juny de 2022. Tres dies abans, el Govern havia atorgat la nacionalitat a Lorenzo Brown, més que exprés, superràpida: el 30 de desembre de 2021 es va lesionar el base barceloní Ricky Rubio amb una llarga convalescència a la vista, i al seleccionador Scariolo li va entrar la pressa de trobar recanvi. Prèvia gestió del Consell Superior d’Esports, en menys de sis mesos estava fet. Morir-se esperant Morir-se esperantEl procés es diu «concessió de nacionalitat per carta de naturalesa», i és l’únic en què la llei deixa l’Executiu saltar-se el ritme de la burocràcia. Un terç d’estrangers convertits en espanyols per aquesta via són esportistes –com el futbolista Ansu Fati i l’esquiador Juanito Muehlegg–, però també hi ha noms de la cultura, com Mario Vargas Llosa, el pianista James Rhodes i els cineastes Benicio del Toro i Alejandro González Iñárritu. «Es tracta d’una concessió graciosa, discrecional, del Govern –explica l’advocat expert en estrangeria Antonio Segura, del despatx del qual a Barcelona han pogut sortir 5.000 nous espanyols en 30 anys. D’una banda és injust, però de l’altra té la seva lògica que un país vulgui tenir un famós, un Nobel per exemple. Dona prestigi». No obstant, la velocitat d’aquests casos contrasta amb la lentitud que suporten milers de postulants estrangers anònims. Segura recorda una clienta dominicana que es feia gran després d’anys d’assistenta a Espanya. Estava esperant la nacionalitat, i mentrestant va voler tornar a veure el seu país i la seva família. Se’n va anar tenint només la targeta de residència, que no havia renovat. «Va emmalaltir, es va posar greu i no va poder tornar per tractar-se en un hospital espanyol. En poques setmanes va morir», explica el lletrat. Qüestió de temps... Qüestió de temps...A Granada, el seu col·lega i també expert en Estrangeria Vicente Marín, també amb milers de nacionalitzacions resoltes en 20 anys d’exercici, tramita l’expedient d’un científic estranger d’alt nivell, resident a Espanya i candidat a una feina a l’Agència Espacial Europea, que fa més d’un any que espera un sí. I també té en la seva clientela forans amb residència legal a Espanya des de fa deu anys que esperen a poder fer oposicions per a policia. «En les nacionalitzacions per carta de naturalesa la decisió sempre pot ser discutible. En les comunes, potser el més injust són els temps», explica. El termini que el 2015 el mateix Govern es va donar a si mateix per contestar en un tràmit de nacionalitat «és superat per la realitat: és un any, i es triga més del legal. Hi ha molts milers de persones cotitzadores, perfectament integrades, víctimes de procediments encallats». Tot i que Espanya «no és mesquina donant la nacionalitat» –diu Segura–, el camí no és fàcil per a un estranger sense parentela espanyola, ni naixement en aquest territori, ni vincle amb la comunitat sefardita, ni prestigi, ni fama ni triomfs esportius: ha de demostrar que és qui és, que és aquí legalment des de fa deu anys (o dos, o només un, per als casos més especials), que no té antecedents policials ni judicials al seu país ni aquí, i que està integrat políticament, socialment i culturalment. Els papers dels primers detalls es tramiten en origen, i se sotmeten aquí a postil·la i traducció, que es paguen. Hi ha, a més, una taxa universal de 104 euros i cinc cèntims. I per demostrar la integració, ha de pagar 85 euros pel primer examen, i 130 euros per un segon. Si s’avisa, a més, un advocat –el més recomanable– acabarà gastant-se en total uns 1.000 euros. … i de memòria … i de memòriaAl final del camí hi ha l’examen. L’argot burocràtic l’anomena CCSE, o sigui, prova de Coneixements Constitucionals i Socioculturals d’Espanya. L’Institut Cervantes examina sobre un qüestionari de 300 preguntes les respostes de les quals són en un manual a internet. D’aquestes 300 en poden entrar 25; i d’aquestes 25 cal encertar-ne almenys 15. Algunes són tan obertes com la 5076: «Espanya és innovadora en el sector de...». Hi ha tres possibles respostes: «A) l’enginyeria aeroespacial. B) les energies renovables. C) l’energia nuclear». D’altres tenen potser resposta més segura, tot i que sigui per eliminació, com la 4008: «Isabel Coixet és una... A) cantant pop. B) ballarina clàssica. C) directora de cine». Justícia accelera Justícia acceleraCap d’aquests passos es veu obligat a fer l’estranger convidat per decret a ser espanyol. Tret dels de tenir en regla la seva partida de naixement i el seu certificat de penals. Un passat delinqüencial recollit en un informe d’Interior és «el principal obstacle, el que portarà la Justícia a valorar la denegació», explica Vicente Marín. També ara, quan s’està veient més velocitat en la tramitació. D’agost ençà, Justícia ha posat en marxa entre els seus funcionaris una nova aplicació que automatitza els tràmits no decisoris. El seu primer mes de funcionament, 35.000 estrangers que no són Lorenzo Brown han obtingut resposta del Govern, un 10% de la cua d’espera. Marín i Segura ho celebren. «Van quatre setmanes que, en comptes de sortir cinc nacionalitats del despatx, en traiem 25», admet el barceloní. Però ja ha vist altres accelerades. L’octubre del 2015 el Govern es va donar un termini. El 2016, quan va començar a no complir-se «interposàvem recursos a l’Audiència Nacional per silenci administratiu», relata Segura. L’Administració, apressada per un plet que anava a perdre, prenia l’expedient de l’afectat i, si no hi havia impediment, concedia; i nosaltres desistíem». El 2019, Justícia va dotar amb 1,8 milions d’euros un pla de xoc, amb funcionaris teletreballant fins i tot dia en dies lliures. «Hi havia dies en què ens sortien 60 nacionalitats», recorda Segura. Aquell any es van resoldre un quart de milió de peticions, però en continuaven arribant més. El 2020 es va acabar el pressupost extraordinari; frenada. Ara es dona una nova empenta, que els toca a una entitat, la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, i a dues dones: la directora general, Sofía Puente, i la subdirectora general de Nacionalitat i Estat Civil, María del Mar López, des de despatxos a la plaça de Jacinto Benavente de Madrid. La freqüenten un munt d’estrangers cada dia, però, amb la gentrificació del centre castís, últimament són molts més els turistes que els peticionaris d’un DNI espanyol.

Nacionalització d’estrangers: la cua interminable dels que no són Lorenzo Brown

Justícia accelera per desencallar expedients, però hi ha 350.000 persones esperant fora de la via exprés

El més llegit