«No vaig saber què era la càrrega mental fins que vaig anar a teràpia»

La detecció primerenca de la càrrega mental és una tasca pendent. És difícil distingir aquest malestar sense associar-lo directament a períodes d’ansietat o estrès, però la càrrega mental, afecció que pateixen tres de cada quatre dones a Espanya, va molt més enllà. L’organització de les feines de casa, l’atenció dels nens i l’estrès laboral són factors que, units, incrementen el risc de patir càrrega mental. Són moltes les dones que no coneixen aquest terme i és quan entren per primera vegada a la consulta d’un psicòleg quan posen nom al seu malestar. Laura Rincón, mestra de 40 anys i veïna de Calella (Maresme), explica que la càrrega mental és un continu en el seu dia a dia. Mare de dos nens, de 12 i 4 anys, viu amb la dificultat afegida que el més gran està diagnosticat amb síndrome d’Asperger i dislèxia. «Si ja és complicat lidiar amb la feina, l’organització de la casa i l’atenció dels nens, jo tinc una dificultat afegida, que és estar pendent del meu fill gran, que requereix d’una atenció especial i constant», explica. Factura psicològica El procés de diagnòstic del seu fill va ser molt llarg i dur. Quan el nen tenia tot just dos anys ella ja va començar a notar que alguna cosa no anava bé, però no va ser fins fa tres quan van trobar el que li passava. Assegura que fins aleshores la «tractaven de mare obsessiva» i que aquesta frustració de no saber què li passava al nen i de sentir-se incompresa li va passar factura psicològicament. «El procés de diagnòstic del meu fill va ser molt frustrant per a tothom. Ningú sabia dir-nos què li passava, i això genera un estrès extra. La preocupació constant per ell i l’atenció específica s’afegien a l’estrès que em generava la feina, a l’atenció de la meva filla menor i a l’organització de casa meva». I tot això gairebé sola, ja que el seu marit està gairebé sempre fora per feina. La teràpia psicològica ha sigut l’eina que ha ajudat la Laura a lidiar amb tot aquest estrès i a posar un nom a tota la sobrecàrrega que tenia. «Jo he passat per processos de teràpia i fins i tot he hagut de demanar la baixa per ansietat. No és fàcil desprendre’s de l’organització de la casa i la feina, però, quan el teu cos no pot més, cal aprendre a escoltar-lo i a delegar», explica. Ara assegura que es troba millor i que ha trobat un equilibri. «Quan van diagnosticar el meu fill vaig sentir alleujament, perquè per fi vaig trobar respostes. Això em va ajudar a disminuir l’estrès i a poder compaginar millor la feina amb les tasques de casa. Ara la càrrega mental ha disminuït. He après a delegar molt en la meva parella, que, tot i que no hi sigui tot el temps, s’implica tant com jo i sempre ha intentat fer el possible perquè jo estigués bé», conclou. Dificultat en la parella Per a la Marina el procés d’assimilar que patia càrrega mental va ser complicat i dolorós. Poder millorar la salut mental li va costar una relació i molts mesos de teràpia, però, segons afirma aquesta barcelonina de 29 anys, entendre i acceptar què li passava ha marcat un abans i un després. «Jo no vaig saber què era la càrrega mental fins que vaig començar a anar a teràpia. Pensava que tenia problemes d’estrès laboral i que no era capaç d’organitzar-me. Quan vaig saber què em passava la vida em va canviar totalment i ara puc dir que he après a portar el control de la meva vida d’una manera que em permet estar sana mentalment», explica la jove. La Marina va anar a teràpia per primera vegada per posar fi a l’ansietat i a l’estrès. El teletreball va arribar a la seva vida el 2020 per quedar-s’hi de manera definitiva, a diferència del que li va passar a la seva parella, que al cap dels mesos va tornar a la feina presencial. A la Marina això li va implicar un canvi de vida: no hi havia separació entre el seu espai laboral i el seu espai domèstic i, de manera gairebé automàtica, va veure com li augmentava la càrrega de les obligacions de la llar. «Jo a casa meva ho portava tot, però ‘no m’importava’ perquè teletreballava i la meva parella, en canvi, es passava el dia treballant fora. Llavors jo ho justificava dient que ell simplement m’ajudava tant com podia i jo sent a casa no tenia excusa de no fer res», explica. Però tota aquesta llista de tasques li va començar a passar factura. Migranyes, mals d’esquena, fatiga constant i canvis d’humor van ser els símptomes que van fer saltar les alarmes. Aleshores va ser quan va començar a anar a teràpia i es va adonar que el que tenia no era estrès o ansietat, sinó que era càrrega mental. «Càrrega mental, ho va anomenar la psicòloga. No es tractava que jo fes les tasques materials de casa, sinó que ell no era capaç ni de fer la llista de la compra, pensar en el menú de la setmana o preocupar-se de si la gossa havia baixat al carrer aquell dia». Quan aquesta noia va començar a anar a teràpia, va començar el procés de delegar tasques a la seva parella. «Al principi ell ho va acceptar sense cap tipus de problema i tot en la relació va començar a anar millor, però amb el temps tot va tornar a ser com abans». Actualment, la Marina viu sola, segueix en teràpia i continua patint càrrega mental. «Al final una casa s’ha d’organitzar i la feina és un factor que també cal tenir present, però t’allibera molt desprendre’t de les coses que et produeixen càrrega mental. En el meu cas, la meva parella era una càrrega més».

«No vaig saber què era la càrrega mental fins que vaig anar a teràpia»

Dones que han patit aquest malestar animen a prendre’n consciència i a aprendre a delegar

«Quan el teu cos no pot més, cal escoltar-lo», avisa Laura Rincón, mare de dos nens

El més llegit