La plaga dels altaveus ‘bluetooth’: un problema educatiu de difícil solució

És igual el nom de la platja. És igual que estigui al Cantàbric, al Mediterrani o a l’Atlàntic. A tots els sorrals de la costa espanyola es repeteix la mateixa escena: grups de joves desenfunden el seu altaveu portàtil, el connecten amb el mòbil per ‘bluetooth’ i retruny la música. Els amplificadors de so són molt petits en mida però molt grans en potència. Amb aquest volum, les cançons molesten la resta de banyistes i suposen un seriós problema de convivència. Tenir un veí de platja armat amb un aparell electroacústic és una de les 25 pitjors coses que et poden passar a l’estiu, segons dictamina el ‘Jueves’ en el seu últim número. La revista humorística retrata a la seva portada una típica estampa estival, on l’altaveu comparteix protagonisme amb para-sols, raquetes i tatuatges. Més enllà de les ordenances emeses per alguns ajuntaments per prohibir la contaminació acústica, som davant d’un complex problema social i, sobretot, educatiu. Així ho afirmen sociòlegs, metges i psicòlegs. La solució no és fàcil. I menys en un país on la cultura del soroll està marcada a foc. «No són conscients que estan molestant. És una afirmació del jo: jo soc gran, jo actuo, jo decideixo, jo opino» Antonio Ríos, metge especialitzat en teràpia familiar Tot i que hi ha addictes de totes les edats a la música a tot volum, es tracta d’un fenomen majoritàriament juvenil. En tot cas, la culpa d’aquesta sorollosa plaga no és d’ells. «No són conscients que estan molestant la resta», explica Antonio Ríos, especialista en teràpia familiar i autor de l’assaig ‘¡La adolescencia se termina!’ (Plataforma Actual). Ríos afegeix que actuar de manera egoista forma part del procés psicològic que comporta l’adolescència: «És una afirmació del jo: jo soc gran, jo actuo, jo decideixo, jo opino». En l’adolescència –l’etapa més complexa de la vida– la pertinença al grup és fonamental. «Se senten més grans i es reafirmen en els seus gustos», remarca el doctor Ríos. La ciència demostra que estar amb els seus iguals –i no precisament amb els seus pares– els genera oxitocina al cervell. Un problema d’educació Una vegada explicat per què ho fan, Ríos apunta a un seriós problema d’educació i destaca que ningú ha ensenyat a aquests joves que cal conviure amb una altra gent que no té els seus gustos. «Tant en les famílies com a les escoles hi ha una permissivitat més que qüestionable, un bonrotllisme i un col·leguisme que porta a no posar límits als nanos, que pensen que poden fer el que els dona la gana, sense tenir en compte la solidaritat social», adverteix el divulgador. I llança un avís a pares i mares: «Atorgar, premiar i comprar sense límits, creient que així el teu fill serà més feliç, és un tremend error educatiu». L’autor de ‘¡La adolescencia se termina!’ insisteix que la societat, l’escola i les famílies han comès l’error de concedir una enorme permissivitat als adolescents. El model d’autoritat ha canviat. Ara mateix, els adults ja no són autoritat al carrer. Per això, si un banyista demana a un grup de joves que abaixin la música pot ser que li facin cas, però també s’arrisca que li diguin que ells fan el que els dona la gana. El metge psicoterapeuta aconsella que mai s’entri en una espiral de violència verbal o física. Una altra opció és acudir a un guàrdia urbà, però, segons la seva opinió, la solució definitiva passa per una millor educació tant en les famílies com a les escoles perquè, al marge de tota ideologia política i religiosa, no es perdi el valor del respecte. Tant als tallers que imparteix com a la consulta, el doctor Ríos no es cansa de repetir que la recepta per emprendre una bona educació és combinar l’amor amb l’autoritat: «L’amor és l’aprovació, la validació i el reforç positiu. La segona cosa són les normes, els límits, les responsabilitats i les conseqüències». I resumeix: «Som els que més estimem els nostres fills, però també els que més els amarguem la vida». En qüestió d’unes quantes dècades, la cultura de l’educació i la criança han canviat. «Flac favor hem fet als nostres fills i filles, als quals no hem inculcat el respecte als altres. Els exigim poc i els ho donem tot», remarca Elisa Chuliá, professora de Sociologia de la UNED i investigadora de Funcas. Chuliá explica que no tenir interioritzades les normes de convivència és una cosa independent de la classe social. «Ser egoista forma part de la condició humana, però educar també és constrènyer. I ens estem relaxant massa», analitza l’experta. «Flac favor hem fet als nostres fills i filles, als quals no hem inculcat el respecte als altres. Els exigim poc i els ho donem tot» Elisa Chuliá, professora de Sociologia de la UNED i investigadora de Funcas Una moda o una cultura assentada ¿Som davant d’un problema de considerable magnitud? Infinitament més massiva que el mític ‘hortera del transitor’ dels 80 i els 90 del segle passat, l’actual epidèmia musical a tot volum no és una qüestió social preocupant «sempre que sigui una moda passatgera de joventut», aclareix la investigadora de Funcas. No obstant, afegeix que s’han de fer saltar totes les alarmes si es consolida el comportament i el caràcter d’aquest tipus de joventut per acabar sent una generació d’adults poc solidaris i egoistes. «No som davant d’una generació d’irresponsables», sentencia la docent universitària, que recorda que els joves que posen música retronada als altaveus no són realment conscients que molesten. Simplement, és que la tecnologia és així d’accessible. «No parlem de nois dolents ni tenen mala intenció, sinó que no tenen consideració cap als altres i no han interioritzat les normes de convivència. Però la responsabilitat no és seva, és nostra. Els adults tenim un problema amb l’educació». Chuliá no és partidària, ni de lluny, de tornar a una educació rígida com les anteriors generacions, però sí de trobar un «just terme mitjà». La investigadora destaca que no tots els joves són sorollosos i estridents. El problema és –conclou– que els prudents no estan igualment representats a l’espai públic. Cultura del soroll La periodista, escriptora i divulgadora Eva Millet, una de les millors expertes a Espanya del fenomen de la hiperpaternitat, també exculpa els nanos i dirigeix la seva mirada cap a la cultura del soroll i els seus responsables: escoles, associacions de pares i mares i ajuntaments que relacionen tot l’oci amb la música a volum extraordinari malgrat els problemes de salut que comporta, incloent-hi la pèrdua auditiva. «No sabem celebrar res sense cançons eixordadores. El resultat és una generació educada en el soroll, així que els adolescents, efectivament, no són conscients que molesten quan posen a la platja els seus altaveus». Millet es defineix com a «mare activista contra el soroll» i va arribar a escriure un decàleg per a les escoles. Segons la seva opinió, la por del silenci és un enemic contra el qual cal lluitar. «No sabem celebrar res sense cançons eixordadores. El resultat és una generació educada en el soroll» Eva Millet, periodista, escriptora i divulgadora Autora, entre altres assajos, d’‘Hiperpaternidad’ i ‘Niños, adolescentes y ansiedad’ (Plataforma Actual), la divulgadora afegeix que molts nens i nenes estan sent educats, a més del soroll, en el ‘només importo jo’. L’egocentrisme és –conclou– un resultat més de la hiperpaternitat: l’excessiva sobreprotecció als fills i filles, que es converteixen en éssers tovets incapaços de solucionar problemes.

La plaga dels altaveus ‘bluetooth’: un problema educatiu de difícil solució

La música a tot volum s’ha convertit en una estampa més de l’estiu i ha generat conflictes en la convivència

Sociòlegs i terapeutes asseguren que els joves –els més ‘addictes’ als amplificadors– no són conscients que molesten i insisteixen que «alguna cosa falla» en l’educació familiar i escolar

El més llegit