Montserrat Escudé, portaveu dels Mossos: «Cal combatre tots els discursos de l’odi»

¿Què és el primer que recorda quan se li esmenta la data del 17 d’agost del 2017? Estava en una reunió del pla operatiu específic de robatoris violents en interior de domicili. I recordo uns fets que no havíem afrontat mai, d’una gravetat extrema i, de seguida, una idea: «Què hem de fer, com organitzar-nos i actuar». Em van activar per anar a la Ciutat de la Justícia amb l’equip de policies que comunicàvem les morts als familiars. Dur... Molt. Molt bèstia. ¿Com estan, cinc anys després, els agents que van abatre els terroristes a Cambrils i l’autor de l’atemptat de Barcelona? Això no s’oblida mai, però ho han après a gestionar. Es va crear l’equip de psicòlegs. Amb el record de què va passar. És un impacte al qual no estàs acostumat. «El que va passar no s’oblida mai, s’aprèn a gestionar» ¿Què pot fer la societat en general en termes preventius respecte al radicalisme? Combatre tots els discursos d’odi, totes les formes que pren, des de les més lleus fins a les més greus. Hi ha una escalada que comença amb conductes menys greus, a nivell penal o administratiu, però que sustenten aquesta conducta de l’odi. S’ha de treballar en tots els àmbits, a les escoles... Pensar que només la via criminal i policial resoldrà el problema és tremendament ineficaç i imprecís. S’ha de treballar en l’educació de valors i en aquestes conductes. És a dir, no minimitzar-ho. Absolutament. Posar en relleu la complexitat i no menysprear aquestes conductes, perquè són el substrat que després permet conductes molt més greus, que poden arribar a ser delictives. A Catalunya tenim la sort que des de l’aprovació al desembre de la llei de tracte discriminatori, s’obre la possibilitat de perseguir des de la via administrativa conductes que si bé són menys greus des del punt de vista penal, sí que ho són des de la significació de la violència. Quan el Codi Penal es modifica el 2015 i cau tot el llibre de les faltes, tu podies insultar una persona de raça negra i això no era perseguible. S’ha de treballar des del més micro fins al més macro. ¿Com s’aborda a l’escola? A les oficines de relació amb la comunitat es treballen plans de prevenció a les comunitats educatives amb un format nou, de tu a tu, basat en el Piet Mentoring, en el qual no és el policia uniformat el que va a una classe de 20 alumnes a explicar coses, perquè això no és eficaç. I el que es fa és, a través dels tutors, es forma un grup reduït d’alumnes que fan les sessions formatives. Es busca, així, la proximitat per edat i creixement maduratiu perquè l’impacte sigui més elevat. Nosaltres som una eina de convivència, però no som l’única. «Som una eina de convivència, però no l’única» ¿Què opina del suport a les víctimes, que elles veuen insuficient? Desgraciadament, els atemptats han sigut un punt d’aprenentatge, un punt d’inflexió. Qualsevol actuació és millorable. Tinc al cap qüestions personals dels dies en què es van fer les comunicacions. El que va passar ens ha fet créixer a tots. Després dels atemptats es van fer treballs per millorar els procediments i les víctimes eren al centre. Van ser un punt de reflexió importantíssim i clau. L’enfocament més victimocèntric és clau, perquè el patiment és incomparable. El patiment de les famílies no es pot comparar amb res, i la nostra obligació és posar-lo al centre del debat i al centre del procés de millora continu. La visió social dels Mossos, que després dels atemptats van ser molt elogiats i posteriorment han rebut crítiques severes en altres àmbits, canvia molt radicalment. ¿Com ho valoren? No ens hem sentit mai qüestionats. Potser per a alguns sectors sí. Si treballem amb rigor i professionalitat, això ens dona legitimitat. I poder explicar-ho i comunicar-ho millor, potser sí. ¿Quina és la lliçó del 17-A? La millora contínua. No baixar la guàrdia en temes de terrorisme. I treballar en tots els àmbits, també en la prevenció, en l’àmbit educatiu, de les víctimes. Treballar a tots els nivells, no només d’investigació pura i dura. I sentir que podem millorar, que aquest és el nostre deure. «El patiment de les víctimes no es pot comparar amb res» ¿Hi va haver moments humanament gratificants? Sí, amb el personal del CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona), amb la Creu Roja, Mossos, policia científica, metges forenses... El CUESB ens cuidava a nosaltres perquè mai ens havíem enfrontat a circumstàncies tan esgarrifoses com un atemptat, amb famílies de fora, que havien fet 20 hores de viatge, que no entenien res, amb mitjans de comunicació donant notícies que no eren certes, famílies que creien que trobarien un familiar viu i no ho era... Em quedo amb la lliçó de civisme de la gent, de compromís i solidaritat.

El més llegit