A saber per què Eurípides va dir d’ell que era un «bitxo malnat» i, posats a fer, més misteriós és encara d’on va treure Claudio Eliano, un altre clàssic, gran innovador de les ‘fake news’ animals, que el linx pixava en llocs secrets perquè la seva orina, quan cristal·litzava, es transformava en un mineral semipreciós i formidable per a la joieria. En l’antiguitat grega i romana poc se sabia en veritat del linx ibèric (‘Lynx pardinus’), però, ¡ai!, quina gran sort, el coneixien. Va estar a mig pas de l’extinció el 2002, quan amb prou feines en quedaven mig centenar d’adults vius a la península Ibèrica, i, després d’un lloable esforç científic, més de 1.300 exemplars viuen avui en llibertat en la meitat meridional d’Espanya. Hi ha una pròxima meta en l’horitzó. La Fundació CBD-Hàbitat, amb ajuda del Zoo de Barcelona, treballa en un projecte per reintroduir el linx a les muntanyes que comparteixen Catalunya i Aragó, dues comunitats enfrontades pels Jocs Olímpics d’hivern i per les col·leccions d’art sacre, i que amb bona voluntat pot ser que embeinin les seves espases per donar empara a aquest insaciable caçador de conills, que en aquesta zona s’està arribant a les dimensions d’una plaga gairebé bíblica.