Les dues cares de treballar d’‘au pair’: una vida de somni o un malson

Viure com es viu en un país estranger, en una família amb costums diferents i aprendre el seu idioma sona molt enriquidor i és una experiència que molts joves trien per passar alguns mesos després d’acabar els seus estudis. A canvi, fer-se càrrec dels nens, portar-los i recollir-los de l’escola, fer-los el menjar, jugar amb ells i ficar-los al llit. En això es basa ser ‘au pair’. La família s’encarrega de la manutenció i l’allotjament a la seva pròpia casa, a més de pagar-li un salari mínim a canvi d’ajudar-los amb els fills. «Va ser una de les millors experiències de la meva vida», assegura Beatriz Martínez, una valenciana que, tot just acabar la carrera de magisteri, va decidir perfeccionar el seu anglès mudant-se a viure durant un any amb una família nord-americana a San Francisco. La jove mestra va decidir embarcar-se en aquest viatge guiada per una agència. «Ells sabien quines eren les meves preferències i com era jo, així que s’encarregaven de trobar famílies que encaixessin amb mi», recorda. A més, l’empresa s’encarregava de tramitar els visats i tota la paperassa. Ja als Estats Units i abans d’arribar a casa de la que seria la seva família, la Beatriz va fer un curs previ en què va rebre formació en primers auxilis i altres qüestions útils per a l’any que l’esperava. «Ens explicaven el que havíem de cobrar, els dies lliures que havíem de tenir i tota la informació necessària perquè hi anéssim amb tot clar», explica. 800 dòlars al mes, allotjament, menjar i transport inclosos, a canvi de cuidar els nens, portar-los i recollir-los de l’escola i jugar amb ells. «Tenia tots els caps de setmana lliures, vaig conèixer gent d’altres països i vaig poder viatjar molt», rememora. La Beatriz va haver de canviar de família a meitat de la seva experiència. «Cada família és un món», explica. «La convivència no sempre era fàcil, la cultura americana és bastant diferent de la nostra, però va ser molt enriquidor». Explica que la van fer fora d’un dia per l’altre «de males maneres» i va haver de recórrer a amistats que va conèixer al país per trobar on quedar-se. «Vaig trobar una nova família, però tampoc em va anar gaire bé amb ells, el nen de 2 anys em pegava». Paula García, per la seva banda, ha treballat com a ‘au pair’ a dos països diferents. «A l’acabar la carrera no sabia què fer, així que vaig pensar en tot el que volia, que era treballar amb nens, anar a l’estranger, aprendre idiomes i conèixer gent nova, i això es va traduir a ser ‘au pair’». El seu primer destí va ser Itàlia, on va passar l’estiu. «Va ser un somni», assegura. «Era una família de pares joves amb un nadó i em van fer sentir part de la família des del primer moment, el tracte amb ells era genial», afirma. Per un sou de 300 euros al mes, «només havia d’ajudar la mare a cuidar-se del nadó» ja que, tal com explica, era una família benestant i tenien cuiners i personal de neteja. «Vaig anar-hi per a un mes i al final em vaig quedar dues setmanes més», recorda feliç. Llums i ombres Llums i ombresDesprés de la bona experiència a Itàlia, la jove va decidir emprendre una altra aventura com a ‘au pair’, aquesta vegada d’un any als Estats Units. «Era època covid, les fronteres estaven tancades i va ser molt complicat aconseguir el visat», recorda. I fa broma: «La vida m’estava posant traves perquè no hi anés, li hauria d'haver fet cas». L’experiència amb la seva família de Cincinnati la defineix com a explotació laboral. «Hi vaig anar perquè l’‘au pair’ que tenien abans va estar-s’hi dos anys, i això em va donar confiança», comenta. «Treballava 10 hores diàries i cobrava 200 dòlars a la setmana, que és el mínim establert». «Els pares només aixecaven i ficaven al llit les nenes, la resta em corresponia a mi», afegeix. A més, explica que la família només es feia càrrec del menjar, «coses tan necessàries com un xampú l’havia de pagar jo». La Paula va haver de lidiar amb brutícia i males condicions durant sis llargs mesos, fins que va decidir marxar de tornada a València. «Hi havia bitxos i rates, vaig trobar excrements de rata al meu llit i mos al menjar», recorda. «Podria haver-me canviat de família, però m’havia anat tan malament que no vaig voler quedar-m’hi més», afegeix. La jove confessa que el seu somni americà s’havia convertit en un malson. «La meva salut mental va disminuir moltíssim a causa d’estar treballant tot el dia. Allà passava dies sencers sense sortir de casa, sense desconnectar, i no socialitzava amb ningú més». Va patir ansietat i estrès i va perdre pes per no poder fer els cinc menjars diaris, que suplia amb cafè i pastilles de vitamines. Cada vegada hi ha més nois Cada vegada hi ha més noisL’agència Aupair Care és una de les que treballa associant ‘au pairs’ i famílies que busquen algú que els ajudi amb els nens. «Ens assegurem que compleixin tots els requisits, com que parlin anglès, tinguin experiència amb nens i condueixin», asseguren des de l’organització. Les edats dels joves ‘au pair’ oscil·len entre els 18 i els 26 anys. Si bé és cert que la majoria són noies, cada vegada hi ha més nois que s’hi animen, i això és bo, asseguren. «La majoria d’experiències són positives, però no tot pot ser sempre perfecte», declaren.

Les dues cares de treballar d’‘au pair’: una vida de somni o un malson

El que hauria de ser un intercanvi cultural de vegades amaga explotació laboral

El més llegit