La pacient de Barcelona va saber que s’havia contagiat del virus d’immunodeficiència adquirida (el VIH) quan va presentar un quadro molt greu. Va començar llavors el tractament típic amb antiretrovirals, però també amb un immunosupressor. Així va estar durant nou mesos, fins que va deixar per complet els medicaments. Han passat des d’aleshores més de 15 anys i el virus, tot i que es manté al seu cos, està absolutament sota control, sense cap símptoma ni capacitat d’infectar altres persones, com si tot l’anterior no hagués passat mai. La pacient de Barcelona pot canviar-ho tot.
Se sap poc d'ella. Els investigadors de l’Hospital Clínic, responsables d’aquesta investigació, insisteixen que vol mantenir l’anonimat. És una dona de mitjana edat, és de Barcelona i el seu cas és «únic», explica Josep Mallolas, cap de la Unitat del VIH del centre. «Obre una finestra d’oportunitats fascinant», continua.
Si s’identifica què provoca que la pacient de Barcelona tingui el virus sota control durant tant de temps sense necessitat de prendre cap medicació, i els investigadors creuen haver-ho trobat en dos tipus de cèl·lules molt específiques, és possible que la seva situació pugui aplicar-se també a altres malalts de sida, obrint una nova etapa en la lluita contra el VIH. Una en la qual els antiretrovirals o qualsevol altra medicació cedeixen espai fins a tenir un paper residual, perquè els infectats podran fer vida normal sense ingerir cap fàrmac, com fa la pacient de Barcelona des de fa més d’una dècada i mitja.
«Es tracta d’un cas excepcional perquè al principi va presentar un quadro molt greu, una cosa que no és característica dels qui poden controlar el virus després de rebre tractament. I també pel temps que fa que està en aquesta situació. En la majoria de casos es torna a perdre el control del virus al cap d’uns mesos o uns quants anys», assenyala Juan Ambrosioni, metge de la Unitat del VIH de l’Hospital Clínic. Una altra característica fora del comú, afegeix Núria Climent, investigadora de l’Idibaps de Barcelona, és que «la pacient no tenia factors genètics associats amb el control del VIH». I tot i així, «al llarg de tots aquests anys el reservori del virus ha caigut de manera pronunciada i progressiva». És a dir, en lloc de disminuir, com sol ser normal quan s’acaba el tractament, la resposta immune s’ha anat enfortint amb el pas del temps.
Tot això ja seria per si mateix molt important en la lluita contra la sida. Però el més rellevant, en termes de les conseqüències per a altres d’infectats pel VIH, és que l’equip del Clínic ha identificat el perquè. «La gran novetat del treball és que hem caracteritzat les cèl·lules que aconsegueixen el control del virus», assegura Climent.
En són dues: les anomenades ‘natural killer’ (assassines nades, en català), que formen part del sistema immunitari innat i de l’avantguarda de la defensa davant diferents patògens, i els limfòcits T CD8+, que tenen un paper clau davant virus i bacteris. La pacient de Barcelona té un percentatge molt alt de totes dues al cos, que «podrien estar bloquejant el virus i serien capaços de destruir les cèl·lules infectades».
Berlín, Londres i Nova York
Els casos d’infectats que han aconseguit eradicar per complet el VIH són molt rars. Només n’hi ha tres. Hi ha el pacient de Berlín: no hi va haver ni rastre del virus després d’un trasplantament de medul·la òssia practicat el 2007, tot i que la seva història té un agre desenllaç, perquè va morir de leucèmia fa un parell d’anys. El pacient de Londres: va ser sotmès a un trasplantament de cèl·lules mare i el patogen va desaparèixer. I la pacient de Nova York, que va rebre un trasplantament de sang de cordó umbilical.
Però la pacient de Barcelona és diferent. Els tres casos anteriors van ser objecte d’intervencions molt agressives i arriscades, que no són extrapolables a les 36,9 milions de persones que conviuen amb el VIH al món, la majoria a l’Àfrica subsahariana. I el virus va desaparèixer totalment del seu organisme. En la pacient barcelonina, en canvi, no hi ha hagut cap intervenció i el VIH continua al seu cos, però amb una presència cada vegada més baixa, sense patir-ne les conseqüències ni poder-lo transmetre. La seva ha sigut una curació «funcional», amb moltes més possibilitats d’aplicar-la a altres infectats.
«La curació funcional del VIH és un objectiu molt més realista a gran escala. Per això és tan important entendre els mecanismes subjacents», diu Ambrosioni. «Hem d’analitzar què li ha passat per poder replicar-ho en altres persones. Fa falta molta investigació. L’objectiu és tremendament ambiciós», afegeix Climent.
L’equip del Clínic es prepara ara per treballar en dos àmbits diferents. Sobretot, estudiar la genètica de la dona, i explorar vies per «augmentar l’activitat de les cèl·lules implicades en la seva resposta innata davant el virus». Però també analitzaran si el tractament amb l’immunodepressor que va rebre al costat dels antiretrovirals «ha pogut tenir algun rol» en la curació.
De moment, Mont-real (el Canadà) acollirà en els pròxims dies la Conferència Internacional sobre Sida. Hi haurà dues presentacions importants. Una se centrarà en la pacient de Barcelona.