Catalunya té 730 urbanitzacions exposades als incendis forestals

El primer balanç del devastador incendi del Bages del cap de setmana del 17 de juliol certifica que s’han quedat sense vivenda 28 famílies de la urbanització River Park (el Pont de Vilomara i Rocafort). Per a quatre, la tornada a casa és impossible: no els queda res. «Si no és l’incendi amb més afectació mai registrat a Catalunya, és dels pitjors», adverteix Ivan Bagan, sergent en cap del Grup d’Estructures i Col·lapses (GREC) dels Bombers de la Generalitat, que està fent l’anàlisi detallada del desastre. River Park aflora una realitat preocupant: a Catalunya hi ha 730 urbanitzacions similars on pot repetir-se el desastre, segons dades proporcionades per la Conselleria de Territori. Una altra dada: més de la meitat d’urbanitzacions no estan regularitzades malgrat que ja fa 13 anys que es va aprovar una llei que obligava a posar-hi ordre. El text d’aquesta llei el va firmar el president Montilla i establia el procés per a les més de 1.400 urbanitzacions autoconstruïdes a Catalunya durant els anys 60 i 70 que es trobaven, ja llavors, en una situació precària. Moltes, en un primer moment, s’havien projectat com a segones residències. No hi havia serveis bàsics, no hi havia formalment en una escriptura i, evidentment, no estaven preparades davant una situació d’un incendi forestal. En el dia d’avui, segons les dades de la Conselleria de Territori, hi ha 1.430 urbanitzacions a Catalunya, 730 de les quals segueixen en aquesta situació d’alegalitat. En són més de la meitat. La llei del 2009 amb prou feines es va complir, i si es va fer va ser a empentes i rodolons. Atenint-se a la llei, els propietaris i els ajuntaments han d’afrontar els costos de la reurbanització: convertir el terra no urbà en urbà, establir les xarxes de clavegueram, adaptar el corrent elèctric, la conducció d’aigua, l’asfaltatge dels carrers i la instal·lació de serveis i equipaments municipals, com si es tractés d’un barri més dels pobles. També en aquest procés entra la col·locació d’una xarxa d’hidrants (els punts d’aigua que utilitzen els Bombers per connectar les mangueres). El Govern va obrir una línia d’ajudes que ja llavors es va demostrar que era insuficient. La crisi financera arran del 2008 i les polítiques de retallades posteriors (especialment als ajuntaments per evitar endeutar-se) van truncar el pla. Molts veïns que van patir els estralls de la crisi econòmica no van poder pagar aquests serveis i, en molts casos, van convertir aquestes cases aixecades amb les seves pròpies mans en primera residència. Porten el segell de la pobresa i el desavantatge. Incendis de nova generació Aquests nuclis urbans on domina la deixadesa s’han convertit en un polvorí amb les onades de calor que estan arribant amb la crisi climàtica. El paisatge calcinat de River Park, la urbanització del Pont de Vilomara i Rocafort, n’és un reflex evident. «Un incendi en una urbanització és relativament habitual o freqüent, però aquest nivell de destrucció no ho és», assumeix el bomber Bagan, que explica que és un dels incendis de nova generació que ja afecten Catalunya. «Ens trobem focs molt intensos que superen 12 vegades la nostra capacitat d’extinció. L’escenari del tipus de sinistres està canviant i també ha de fer-ho la normativa», assegura. Una normativa que amb prou feines es compleix: les urbanitzacions han de tenir franges perimetrals de 25 metres netes de combustible forestal i una xarxa d’hidrants. Les parcel·les no edificades han d’estar lliures de vegetació seca i han de tenir la massa d’arbres neta. Cap d’aquestes premisses es complien a River Park. L’alcalde assumeix que no pot combatre aquest problema en solitari. Veïns empobrits «Tenim molt presents els mapes de risc d’incendis, però en el cas de les urbanitzacions s’hauria de fer també un mapa de vulnerabilitats», insisteix l’expert en desastres Israel Rodríguez, sociòleg i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). «Les urbanitzacions on viuen persones empobrides estan menys preparades per als incendis: té a veure amb el fet que els carrers no estan asfaltats, són més estrets, el material amb què estan fetes les vivendes, no hi ha murs de contenció... Tot això va sumant», afegeix Rodríguez. Destaca, per exemple, que a moltes zones viuen persones grans o amb mobilitat reduïda, que no poden desallotjar ràpid en una evacuació, o migrants que desconeixen l’idioma i, per tant, les mesures preventives de com actuar en una emergència. «També ens trobem amb persones que volen viure aïllades, i no veuen amb bons ulls la presència de les administracions», insisteix el sociòleg. «Un altre problema ve després de la catàstrofe. Moltes d’aquestes vivendes cremades no estan legalitzades ni tenen una assegurança de la llar. Els propietaris acabaran expulsats al carrer excepte que l’Administració els doni una resposta a llarg termini, no és l’habitual», prossegueix Rodríguez. Les urbanitzacions polvorí toquen on fa més mal. Afecten persones amb més problemàtica social i, per tant, amb menys resposta davant els incendis. El sociòleg insisteix en la prevenció: «I aquí només es pot fer coneixent els veïns, acostant-ss’hi i, evidentment, amb ajudes i tràmits àgils que permetin dignificar i preparar aquestes cases davant el foc».

Catalunya té 730 urbanitzacions exposades als incendis forestals

El 51% de les urbanitzacions catalanes són alegals: no tenen serveis bàsics, com clavegueram o carrers asfaltats, ni tampoc instruments de prevenció d’incendis, com els hidrants

El més llegit