Jen Persson, activista digital: «Milers de desconeguts tenen accés a la vida dels teus fills»

Fa una dècada Jen Persson es va preguntar quin ús tenien les dades electròniques que l’escola recollia sobre els seus tres fills. El 2016, aquesta mare britànica va fundar Defend Digital Me, una oenagé centrada en els drets digitals dels escolars. Persson ha visitat aquesta setmana Barcelona per participar en el primer Curs Internacional d’Educació Digital Democràtica i Open Edtech. ¿Com de digitalitzada està l’escola? En un dia escolar, les famílies es desperten amb missatges de text de l’escola sobre què faran i què han de portar. Quan els nens arriben a l’escola, són gravats per càmeres de seguretat. L’escola disposa de sistemes d’administració que recopilen dades sobre l’absentisme, les malalties, el comportament a classe, les necessitats especials i fins i tot els abusos patits. I només són les eines administratives. ¿Quines més es fan servir? Les d’ensenyament i aprenentatge. Els sistemes per enviar els horaris a l’alumnat, intercanviar-hi missatges, fer els deures. Són grans plataformes que pertanyen a Google o Microsoft, entre d’altres. Després hi ha moltíssimes aplicacions per fer exercicis de matemàtiques, perquè el professorat pugui formular preguntes a l’alumnat, etcètera. El confinament en va disparar l’ús. Sí. Gal·les va imposar l’obligatorietat que cada alumne tingués la seva identitat de Google. Human Rights Watch va publicar en un informe, basat en un sondeig, que la compra d’aquestes eines havia augmentat durant la pandèmia sense oposar cap protecció dels drets de la infància. ¿Quines són les eines més avançades? En primer lloc, les tecnologies biomètriques. Tot i que a diversos països hi ha una legislació en contra, al Regne Unit es poden fer servir l’empremta dactilar o el reconeixement facial per entrar al menjador escolar sense pagar al comptat. En segon lloc, les tecnologies de salvaguarda. Monitoritzen les paraules que els nens escriuen i etiqueten les que suggereixen risc de ‘ciberbullying’, abús per part d’adults, suïcidi o terrorisme. ¿Per què és dolent utilitzar la tecnologia per prevenir aquests problemes? A Anglaterra, un nen que estava buscant imatges de penya-segats per a un treball va ser etiquetat com a potencialment suïcida. L’empresa no va voler eliminar l’etiqueta perquè si al final el nen se suïcidava de veritat, hauria hagut de donar explicacions. També hi ha el risc de biaix racista: un nen negre té més probabilitats de ser etiquetat com a membre potencial d’una banda que una nena blanca. ¿Es tracta d’errors puntuals? Aquestes tecnologies influeixen en la manera que el personal tracta l’alumnat. Per exemple, si una empresa genera una alerta de salut mental, el professorat sent que ha d’actuar; si no se’ls acusaria d’inacció. Aquestes tecnologies influeixen en les relacions i si no funcionen, poden fer més mal que benefici. Tanmateix, la percepció és que sí que funcionen. No ho sabem. Són tecnologies propietàries que no estan subjectes a investigacions independents. Les empreses volen vendre més i més, i no hi ha evidència que realment ajudin en l’aprenentatge. La investigació sobre ‘edtech’ [tecnologia aplicada a l’educació] apunta que diversos productes tenen un efecte nul, i fins i tot negatiu. A més, molts d’aquests sistemes no són interoperables. Això obliga les escoles a gestionar desenes de claus. ¿Milloren l’eficiència? Finalment, s’hauria de comprovar si l’alumnat amb dislèxia, daltonisme o dificultats d’aprenentatge poden accedir a aquestes tecnologies. No és or tot el que brilla. En el grup de treball [del Consell d’Europa] sobre intel·ligència artificial en l’educació [del qual Persson forma part], revisem les plataformes que fan servir aquesta tecnologia per personalitzar l’aprenentatge. Hi ha poca evidència que hi ha una personalització real. Es tracta de sistemes de recomanació que fan els seus suggeriments basant-se en el comportament d’altres milers de nens. ¿Quins riscos comporta la digitalització per a l’escola? Crec que no hi ha cap país que faci atenció a qui té el control de la prestació del servei educatiu. ¿Què passa si una empresa comença a demanar diners a canvi d’un servei gratuït, del qual depenen milers d’escoles? ¿Què passa si el sistema falla, o és atacat per pirates informàtics, i l’escola no pot funcionar? ¿Per què les empreses s’interessen en l’educació? Una empresa com Google té molta informació. Per mitjà de les seves plataformes pot monitoritzar el comportament dels usuaris fins a detalls com les hores en què es connecten. Aquest model de negoci consisteix a donar productes gratuïts a canvi de dades. Caldria preguntar-se com s’utilitzen aquestes dades per dirigir l’educació. Un altre model és la publicitat. Una família va protestar perquè una aplicació de foment de la lectura era plena d’anuncis de Disney, que ocupaven més que el temps de lectura. Un tercer model és el de pagament. Durant un període, les empreses han ofert els seus productes gratuïtament, però passa cada vegada menys. ¿Quantes escoles estan pagant per aquests productes? ¿Quin és el retorn d’aquesta inversió? ¿Centrar-se tant en l’escola, mentre tothom entrega sense pensar les seves dades a les xarxes socials, no és absurd? Una diferència fonamental entre la tecnologia en educació i la de casa és que en la primera no hi ha llibertat d’elecció. Els alumnes han d’adoptar el que demana l’escola. No hi ha un rang d’opcions. ¿No hi ha certa tecnofòbia en la seva posició? Hem de començar pel més important: el dret de la infància a l’educació. ¿Com contribueix la tecnologia a l’objectiu de l’educació? Aquesta és la pregunta clau. ¿Aquestes tecnologies operen en l’interès dels alumnes? Quan uns pares entreguen els seus fills a l’escola, esperen que tinguin una relació amb uns professors que ells coneixen, no que milers de desconeguts tinguin accés a la vida dels seus nens. ¿Quant accés s’hauria de donar a les empreses a la classe i en la vida dels alumnes? Com a pares, necessitem més rendiment de comptes. Fa falta que aquestes eines siguin més transparents i accessibles. ¿Hi ha algun cas positiu? És difícil trobar-los, de moment. Segurament hi ha bones pràctiques, però al tractar-se de relacions comercials són difícils d’identificar. És una cosa que estem investigant ara. Volem comprendre el nivell de digitalització adoptada pels governs europeus. En general, és un bon senyal que un país tingui una estratègia educativa que expliciti de quina forma encaixen l’àmbit digital i el no digital. ¿Creu que els governs haurien d’agafar el timó? Un sistema imposat des de dalt limitaria la llibertat educativa. A més, una eina unificada no estaria adaptada a les necessitats de cada nen. El millor seria que els governs establissin uns estàndards mínims de qualitat i seguretat per la compra de qualsevol tecnologia. Per això, fa falta més cooperació entre els governs, el sector de la tecnologia educativa i la comunitat educativa.

El més llegit