Benidorm no és el que creus: cinc claus per mirar-la amb altres ulls

No hi ha manera d’esborrar la idea que Benidorm només és filla de la pitjor versió del ‘pelotazo’. Una aberració. El camp base de la barator. Que el millor que es pot fer quan se circula per l’AP-7 cap al sud és no agafar aquesta sortida si es vol evitar un bany de xavacaneria. No és aquesta l’opinió d’urbanistes i sociòlegs, ecologistes amb perspectiva i algun artista del segle XXI, que aplaudeixen aspectes no tan evidents d’aquest enclavament de la Costa Blanca. Aquí van cinc arguments. Número 1: L’origen feminista Explica la història oficial que Benidorm va ser un invent de l’alcalde franquista Pedro Zaragoza, que en una maniobra una mica trilera va impulsar el pla general d’ordenació (1956) i es va barallar amb el bisbat per no multar les primeres nòrdiques en biquini. Però, ja saben, les històries oficials solen canonitzar els senyors que es mouen per dalt. José María Torres Nadal, catedràtic de Projectes d’Arquitectura de la Universitat d’Alacant, en descobreix la intrahistòria: 1: Benidorm no era un poble de pescadors, sinó de marins mercants; i 2: mentre els fills heretaven les terres de conreu –les de l’interior–, a les filles els tocaven les que no valien un duro, les de la platja. Quan aquelles dones, soles i amb la família a càrrec, van veure sortir els primers estrangers, es van aprestar a llogar habitacions –a la poeta Silvia Plath, per exemple– per apuntalar una economia familiar que només podien alleujar amb la venda d’excrements per a abonament. «El profund entramat d’afecte entre elles va acabar marcant el concepte: els hotels serien familiars», explica l’arquitecte. I quan van tornar els marits, amb Xangai, Macau i Nova York a la retina, «van reconèixer el poder de la construcció en altura». Tots van veure clar que era l’expressió de la modernitat. Sí, Pedro Zaragoza en va ser el «facilitador». Un tio amb valor que va viatjar a Finlàndia i va portar una família de lapons per promocionar el seu poble al nord d’Europa. ‘Product placement’ del bo. I cal dir que, com que les parcel·les d’aquelles dones eren petites, només es va poder construir edificis com espàrrecs, sense més límit que l’extensió dels cables dels ascensors i el respecte als límits, alliberant espai al voltant. Els blocs del darrere es van anar col·locant de manera que no quedessin tapats pels de davant. «Aquell campi qui pugui que buscava que tots poguessin veure el mar, va propiciar un creixement molt orgànic i va configurar un ‘skyline’ summament interessant», assenyala Xavier Martí-Galí, del despatx d’arquitectura OAB, fundat per Carlos Ferrater, i autor de l’ondulant passeig de la platja de Ponent (el de Llevant és obra d’Oriol Bohigas), on abans hi havia sis carrils de cotxes i avui només circulen busos, bicis i carros elèctrics biplaça pilotats per gent gran. Número 2: extravagant i fascinant Hi ha aproximadament 140 hotels, molts de quatre estrelles, amb serveis de tres i preu de dos. I cada un, segons l’arquitecte Torres Nadal, «es converteix en una espècie de corporació social entorn de la qual succeeixen coses». Enclouen una dinàmica molt rica d’arguments socials, gastronòmics, comercials i sexuals. «Són productors de realitats». Número 3: el lloc més sostenible. Diu l’arquitecte Oscar Tusquets que si a Espanya hi hagués 13 ‘benidorms’, la resta de la costa espanyola continuaria sent verge. «És el lloc més sostenible del litoral espanyol», afegeix el seu col·lega Torres Nadal. Mentre la veïna Torrevieja –i altres centenars de municipis de platja addictes a les files d’aparellades– han fet un ús abusiu del territori i devoren recursos, Benidorm va posar dempeus la «capsa de llumins» (uns quants metres allotgen 1.400 persones). «L’escala dels gratacels és pràcticament d’1:7 respecte a Manhattan: són més baixos que a Nova York, però les plantes són més petites, de manera que la proporció de les torres és la mateixa», calcula Martí-Galí. Com que ocupen poc territori, s’esfuma la necessitat de l’ús del vehicle particular. La gent va a peu, en patinet o cadira elèctrica i «en 100 metres el bus circula per on resideixen 3.000 persones, quan en altres ciutats ha de recórrer 12 quilòmetres; això suposa un extraordinari estalvi d’energia», anota el sociòleg Tomás Mazón. Aquesta densitat tampoc obliga a omplir el subsol de fosses sèptiques. A sobre, els hotels no deixen una gran empremta de carboni perquè estan orientats al sud i poden funcionar tot l’hivern sense gairebé calefacció. Número 4: el que compta és el tot (i no sol) «No hi ha cap edifici que valgui res, però el conjunt urbà és extraordinari», admet sense embuts l’arquitecte Torres Nadal. «És molt potent estèticament», recolza Xavier Martí-Galí, que assenyala que el seu rapidíssim (i bogíssim) creixement –20 anys, més o menys– va succeir al mateix temps que l’apogeu dels arquitectes estrella, que sembraven els seus edificis icònics en capitals amb voluntat de donar-se importància. «És com si els arquitectes no fóssim estrictament necessaris –remarca Torres Nadal–. Un bany d’humilitat». I, tot i així, hi ha defensors de la seva singular bellesa. Isabel Coixet la va posar en relleu en la pel·lícula ‘neonoir’ ‘Nieva en Benidorm’ (2020) –«la ciutat és una barreja de J. G. Ballard, Don DeLillo i pasdoble», la va definir– i el fotògraf Roberto Alcaraz Oviedo, «més partidari de l’ordinari que de l’exclusiu», mostra al seu compte d’Instagram (@benidormdreams) l’harmonia que batega en aquesta trasbalsada topografia urbana. Número 5: la dimensió ètica «Tenir una caseta individual és un somni per a uns quants; per a dos milions és un malson», afirmava Le Corbusier. El xalet amb jardí i piscina –i, si pot ser, el iot per no contaminar-se d’humanitat– està a l’abast del 4%. Des del principi, Benidorm es va imposar ser el destí de la ‘working class’ d’Albacete, Manchester o Bremen. «La riquesa hotelera no és massa sòlida per ser constituïda només com a mer agent econòmic ni massa vaporosa perquè no pugui ser viscuda per qualsevol», assegura el catedràtic Torres Nadal. És la materialització de l’Estat del benestar per a milions de persones (16,5 el 2021). Amb aquesta premissa, gairebé tot és possible. «A la zona anglesa es prenen dos barrils de cervesa per 5 euros mentre escolten un imitador d’Elton John –anota el sociòleg Tomás Mazón–. El succedani de la bona vida». Una felicitat automàtica que accionen palanques com beure, ballar i comprar ‘brilli-brillis’ als basars xinesos. Ningú et pregunta qui ets, sinó com et vols divertir. També –i això és important– «és un laboratori social», remarca Mazón. «Dels 69.000 habitants censats, hi ha gent de 56 nacionalitats que comparteixen el mateix espai de vida, feina i oci» amb els turistes; un model híbrid als antípodes de Cancún (Mèxic) o Punta Cana (República Dominicana), on han expulsat els autòctons i els treballadors a la perifèria per convertir les platges en búnquers de luxe ‘low cost’. I el 1985 va aparèixer una variable gens menyspreable: ser l’objecte de desig de la tercera edat, que arriba a un nivell d’expansió impensable en qualsevol altre lloc del país. Ningú censura els pits caiguts, les mostres d’afecte octogenàries o l’abordatge de bufets lliures com si s’acabés el món. «Els avis ballen fins a altes hores de la nit, s’obliden de les malalties i lliguen al seu aire, sense vigilància familiar», xifra el sociòleg Mazón el calibre de la seva llibertat. «¡Això ens ho devíeu!», explica que li va dir una senyora. I la senyora té raó.

Benidorm no és el que creus: cinc claus per mirar-la amb altres ulls

El menyspreu amb què se la despatxa no té fonament, diuen urbanistes, sociòlegs i ecologistes eixerits

El més llegit