Els animalistes s’apropen a la inhumanitat de les piscifactories

¿Com se sacrifiquen el peixos a les piscifactories? Per hipotèrmia. Morir de fred, vagi això per davant, és una dolorosa agonia. Un llobarro, una orada o una truita, per posar tres exemples d’espècies en què la major part del consum domèstic i de restauració és de piscifactoria triga una hora o més a morir banyat en gel. A aquesta pregunta que en realitat ningú es formula ha decidit donar resposta, amb drons i càmeres ocultes, la Fundació Franz Weber, que no denuncia amb això cap il·legalitat (el buit normatiu sobre aquesta matèria és encara per omplir), però sí una tremenda, des del seu punt de vista, inhumanitat. Per afegir només dues paraules a una frase feta, som com matem el que mengem. Les denúncies del que ocorre en escorxadors i en granges d’engreixament de bestiar a terra han sigut freqüents i impactants aquests últims anys. També han sigut eficaces. Les grans cadenes de supermercats han començat a adquirir compromisos, i fins i tot a executar-los ja, per no oferir als seus clients, per exemple ous de gallines criades en gàbia o carn de pollastre de creixement ultraràpid. Les piscifactories no és que haguessin quedat al marge d’aquestes investigacions i denúncies per desinterès, sinó simplement per les dificultats d’accedir-hi. Els drons, i el seu preu cada vegada més assequible, han facilitat sobre manera, per dir-ho d’alguna manera, l’ecologisme ‘paparazzi’. A la producció en aquestes granges del mar, o de terra, si es tracta d’espècies d’aigua dolça, no li ve gran el qualificatiu d’industrial. Les xifres impressionen. La fundació ecologistes ha obtingut dades i ha gravat imatges a 12 piscifactories d’Andalusia, Galícia, Astúries, Navarra, Castella i Lleó i Castella-la Manxa. En una d’aquestes, valenciana, llobarros i orades s’amunteguen en unes 20 gàbies. Hi ha allà al voltant d’un milió de peixos. Una altra granja, aquesta d’Albacete, calcula la seva població en uns tres milions i mig d’exemplars. La mortalitat no induïda és, en aquestes condicions, molt alta. Una treballadora d’una piscifactoria de truites va explicar a càmera que aquella jornada en què la van entrevistar havia sigut poc letal: havien mort només 1.823 peixos. Els animalistes, igual que abans han deixat clar amb les granges de mamífers i aus, no s’oposen radicalment al consum humà d’aquestes carns. Només reclamen una reflexió. Produir éssers vius només per ser sacrificats i menjats no ha de comportar que la seva existència sigui tan dolorosa que sigui millor no mostrar-la en públic per no ferir sensibilitats. En aquest cas, el que se censura amb aquesta campanya són tres pràctiques qüestionables. Primera, el sacrifici amb gel. El Consell Consultiu sobre l’Aqüicultura, un òrgan assessor de la Comissió Europea, considera que l’atordiment per percussió i l’atordiment elèctric serien la millor manera de garantir el que literalment qualifiquen com una «matança humana». Un altre mètode que no seria cruel, per a segons quines espècies, seria la perforació o tret sota de l’aigua. El cas és que aquests són mètodes poc o gens fets servir. L’habitual, per més fàcil i barat, és omplir les piscines amb gel o, el que és el mateix, apostar per una mort lenta i dolorosa. Segona pràctica qüestionable. Afecta en concret les truites. El mercat francès, gran consumidor de les seves delicades carns, les prefereix amb un sabor una mica diferent. Les fonts animalistes consultades diuen que el propòsit és que arribin a les peixateries «sense gust d’aigua», una cosa difícil de comprendre, però per al que sembla que s’ha trobat una solució. Les truites són succionades amb una manguera industrial per ser traslladades així a uns tancs en els quals, amuntegades, seran sotmeses a un tractament amb ozó. Passats tres dies, de nou són succionades amb la mateixa manguera i, després, sacrificades amb gel. La tercera és la fresa forçosa dels animals. Les femelles són anestesiades per a això, però la qüestió és que manualment se’ls pressiona la panxa per extreure els ous. No és un treball delicat. Pateixen ferides i tampoc és estrany que morin en mans de l’operari. A Espanya, l’aqüicultura és un sector en constant creixement que es presenta a si mateix com un solució per preservar la biodiversitat marina. En aquest sentit, preveu que el 2030 dues terceres parts del peix que es consumeix a Espanya sigui procedent de piscifactories, la qual cosa hauria de permetre, i és cert, reduir la pressió que exerceix la pesca en alta mar. Les organitzacions animalistes no qüestionen aquesta estratègia. Es limiten a reclamar al sector que s’obri a compromisos d’ètica en el tracte als animals com ja han fet, en alguns casos, les granges de cria d’altres espècies.

Els animalistes s’apropen a la inhumanitat de les piscifactories

Una campanya posa èmfasi en la cruel manera amb què es sacrifica els peixos a les granges: mort per hipotèrmia

El més llegit