«La meva germana va trigar mesos a aconseguir l’eutanàsia per la negativa de la sanitat privada»

La llei de l’eutanàsia, que aquest dissabte compleix un any des de la seva entrada en vigor, diu literalment que «la prestació de l’ajuda a morir es realitzarà en centres sanitaris públics, privats i concertats». Tanmateix, Carmen Rodríguez (nom fictici ja que els seus familiars no volen revelar la seva veritable identitat), exfuncionària, mutualista i malalta d’esclerosi lateral primària, va haver de demanar el trasllat a la sanitat pública per poder complir el seu desig que els professionals sanitaris acabessin amb el seu sofriment i l’ajudessin a morir plàcidament. Ni Muface ni Asisa li van facilitar la prestació, per molt que els seus fills i els seus germans, entre els quals Carlos Rodríguez, realitzessin una vegada i una altra la petició, cosa que va demorar el procés vuit mesos quan la llei marca que des que un malalt sol·licita la prestació fins que s’exerceix el dret no haurien de passar més de 40 dies. I és que, tot i que no s’han fet públiques les dades, l’associació Dret a Morir Dignament calcula que la sanitat privada a penes ha assumit dos o tres de les 180 eutanàsies practicades a Espanya el primer any d’aplicació de la llei. I la demora va ser molt «dura» per a la Carmen, segons explica el Carlos, ja que la seva germana va rebre amb molta il·lusió l’aprovació de la llei, «va veure per fi la llum i com acabar amb el seu sofriment» però quan una vegada i una altra li denegaven la petició «es va desanimar, va arribar a estar molt desesperada i amb un gran sofriment mental». Testament vital I és que la Carmen tenia clar que no volia una mort plena de patiment i dolor. Li van diagnosticar l’esclerosi el 2013, amb 67 anys i va patir un ràpid deteriorament, als tres anys va haver de ser ingressada en una residència perquè es va veure afectada la seva capacitat motriu. I un any abans, va fer un testament vital en el que ja avisava que si alguna vegada s’arribava a despenalitzar i regular l’eutanàsia a Espanya, ella volia acollir-s’hi. La Carmen era professora universitària, tenia dos fills, era viuda però mantenia una «actitud molt activa i vital». Fins que la malaltia va anar minant, a poc a poc, la seva qualitat de vida. L’any passat, quan la pionera llei va entrar en vigor, ja no només no es podia moure tret del braç dret, sinó que tenia la cara deformada i tenia forts dolors, sobretot intestinals, malgrat la gran medicació. «Però tenia el cap completament lúcid, era conscient de la seva irreversibilitat i patia més psíquicament que físicament», explica el seu germà. L’objecció La Carmen va sol·licitar per primera vegada l’eutanàsia l’agost passat, però es va trobar que el metge de la residència on vivia i el seu neuròleg, d’Asisa, ja que com a exfuncionària era mutualista, li van respondre que eren objectors i no la van derivar a cap altre metge. Davant d’això, van esperar que la Comunitat de Madrid creés la Comissió de Garantia i Avaluació, tràmit que el Govern d’Isabel Díaz Ayuso va demorar fins a l’octubre, malgrat que l’òrgan territorial que ha d’autoritzar cada eutanàsia hauria d’haver estat llest quan va entrar en vigor la llei, el juny passat. La família de la Carmen va escriure llavors a la Comissió en dues ocasions, una al novembre i una altra al desembre, i no van obtenir cap resposta. Davant el sorprenent silenci, els seus familiars van escriure «40 o 50 correus electrònics», a qualsevol organisme que consideressin que pogués ajudar-la, fins que van trobar Rosa Iglesias, que treballa en la unitat de mort digna de la Comunitat de Madrid, que sí que es va interessar per la sol·licitud. I també van demanar ajuda a l’associació Dret a Morir Dignament. Iglesias es va posar en contacte amb el Ministeri de Sanitat, que va assenyalar que corresponia a Muface satisfer la prestació. I Muface va passar al seu torn la pilota a Asisa. Finalment, la companyia asseguradora va remetre un correu a la família en el qual assenyalava textualment: «No disposem de cap facultatiu o centre hospitalari concertat on realitzin la prestació sol·licitada. Pot acudir, per tant, a qualsevol servei de la Seguretat Social que en disposi, mentre no disposem d’oferta assistencial». La contestació El Carlos es va posar les mans al cap quan va veure la resposta. «Quina contestació tan seca, tan inhumana, estava clar que no tenien cap interès quan és una llei d’obligat compliment», denuncia. Finalment, es va posar en contacte amb la família de la Carmen la directora de Muface Madrid, que els va informar que l’única solució perquè la malalta pogués exercir el seu dret era que sol·licités que la traslladessin a la sanitat pública. En aquell temps era el mes de gener, just quan els mutualistes poden demanar el canvi de sistema sanitari i ho van aconseguir a temps. Després d’aquest tràmit, el doctor Fernando Marín, de l’associació Dret a Morir Dignament, un neuròleg i un psicòleg de l’hospital Carles III, després d’examinar la Carmen, van certificar que la sol·licitant complia els requisits que marca la llei. La Comissió de Garantia va autoritzar llavors l’eutanàsia i la Carmen va complir el seu desig l’1 d’abril. Va rebre l’ajuda a morir a la residència, envoltada dels seus fills, els seus germans i el personal del centre. «Va morir amb un somriure a la boca, fent bromes tot i que gairebé no podia parlar, però enteníem el que volia transmetre. Per a ella va ser un alliberament, els altres estàvem fets pols», rememora el Carlos, qui assegura estar convençut que les persones que s’oposen a l’eutanàsia és perquè no han tingut un ésser pròxim desitjant rebre l’ajuda. «Si no, fins i tot per misericòrdia, com els negaràs aquest dret», es pregunta.

«La meva germana va trigar mesos a aconseguir l’eutanàsia per la negativa de la sanitat privada»

Asisa va denegar la prestació d’ajuda a morir a una dona amb esclerosi que va haver d’esperar vuit mesos i demanar trasllat a un centre públic per poder exercir el dret

El més llegit