La lluita que va frenar les ablacions, un ariet contra els casaments forçosos

Fa cinc dies que una noia de l’Àfrica subsahariana, de 18 anys, resident en un poble de Pla de l’Estany, està tancada a casa després de negar-se al casament que li imposa la família. Des del captiveri a dures penes va poder utilitzar un mòbil per demanar auxili. ¿Com protegir-la? L’associació Legki Yakaru, que fa més de 20 anys que lluita contra la mutilació genital femenina, li està buscant un lloc segur per allunyar-la dels seus progenitors. Aquesta entitat d’africanes manté la seva croada contra els matrimonis forçosos, una xacra encara invisible a Catalunya. Policia, pediatres i associacions insisteixen en la necessitat d’invertir en projectes de mediació cultural: parlar del tema, formar els migrants i donar a conèixer els drets a les dones. Perquè la xifra oculta, els casos que no es coneixen, és aclaparadora. Un exemple, les dues germanes pakistaneses de Terrassa assassinades fa menys d’un mes que ningú va poder ajudar. Dilluns de tensió, trencar amb tot Dilluns, 13 de juny, estava prevista una reunió en un poble del Pla de l’Estany per apaivagar els ànims de la família que volia imposar el casament a aquesta jove. La veu d’alarma la va donar un company de l’escola d’adults, que va anar directe al local de l’oenagé. El pla era parlar amb els pares i la noia. Aplicar la mediació intercultural, aixafar estigmes, tabús, apoderar la jove i convèncer els seus pares que cal trencar amb una tradició que té més de masclista que de cultura. Els pares no hi van acudir i tampoc la noia: des de dijous està tancada. Els treballadors socials, juntament amb les entitats, planegen posar data a una fugida precipitada de la jove. Buscar-li un lloc segur i un acompanyament psicològic i laboral. És la solució més dramàtica, trencar amb tot. No queda cap altre remei. Ho explicava a la sortida de la reunió Dialla Dialle, presidenta de l’associació Legki Yakaru (Dona d’Avui) a Banyoles. Aquesta maliana de 43 anys va arribar a Catalunya amb 15, embarassada del seu primer nadó. Era analfabeta, es va casar amb 13 anys i al cap de poques setmanes de vida li van mutilar els genitals. Igual que a la seva mare, la seva àvia i totes les seves avantpassades. «En la mutilació, com els matrimonis forçats, d’entrada penses que és el millor per a tu. Fins que t’adones que vens d’un país patriarcal, que les vides de les nenes no depenen d’elles sinó dels marits, dels pares, dels germans... i que tenim dret a elegir», diu Dialla. Mutilades del plaer Quan va arribar a Banyoles, el 1993, hi havia dones que practicaven la mutilació genital femenina a les comarques de Girona. El 1989 i el 1990 se’n van detectar els primers casos a Mataró i l’hospital Josep Trueta de Girona. «Quan va néixer la meva filla, volia que li practiquessin l’ablació», segueix Dialla, avui activista incansable. A través d’amigues, parents i conegudes va descobrir que hi havia dones que mantenien els genitals intactes. Es va adonar dels riscos d’infeccions, dolor, hemorràgies i la pèrdua del plaer sexual que comportava la mutilació. I va decidir, amb altres companyes, lluitar contra aquesta pràctica ancestral creant una associació sempre oberta per a la comunitat migrant. Amb l’ajuda d’aquestes dones, i la implicació dels pediatres a inicis dels anys 90, Catalunya, especialment les comarques de Girona, es van convertir en les primeres zones de l’Estat a detectar casos de nenes mutilades. «El primer va ser trencar la barrera de la vergonya de les mares i les dones de la comunitat subsahariana. Informar-los del que els han fet, què és, què puguin preguntar... i es van adonar que era molt greu. Has de pensar que abans de saber el que és la mutilació moltes d’aquestes dones se’n sentien orgulloses», comenta Dialle. L’exemple d’aquesta reivindicació tracten d’aplicar-lo avui amb els matrimonis forçats i la poligàmia. El problema, que no és tan fàcil de detectar (no es veu amb una exploració) i són molts més països on està normalitzat (no només africans, també de Llatinoamèrica i Àsia). Les possibles víctimes són moltíssimes més. Però les xifres dels Mossos van en la direcció oposada. Des del 2008, per cada matrimoni forçós detectat a Catalunya n’hi ha dos més d’ablació. Acció pels drets «Quan els pares van comprendre la grevetat de l’afectació física i emocional de la mutilació, van ser els primers a erradicar aquesta pràctica», confirma la pediatra Inma Sau. Ara treballa a Santa Coloma de Farners, però a finals dels 90 i principis dels 2000 va ser a Olot i Banyoles i va veure com, a partir dels reagrupaments familiars dels 90, augmentava el nombre de nenes mutilades o que viatjaven a l’Àfrica per practicar aquest ritu. Van demanar les primeres retirades de passaport i van fer les primeres xerrades a les dones. «No només és un tema de masclisme, també de racisme. Es barreja tradició, identitat, colonialisme i drets de les dones. Contra l’ablació i els matrimonis forçats ens hem d’acostar a aquestes nenes i a les seves famílies: que puguin anar a les excursions, que vagin a l’escola, que puguin fer esports... Dir-los que tenen els mateixos drets i oportunitats que la resta de nens i nenes», insisteix Sau. «El veritable problema és que no tenim recursos per a projectes, per formar i tenir mediadors culturals que s’acostin a la realitat de totes les famílies. Formar pediatres, ginecòlegs, serveis socials.... ¡Clar, les famílies tenen por de l’occidentalització, que els fills perdin la identitat cultural i familiar, per això és important treballar amb ells!», insisteix Dialle. La fundació Wassu, adscrita a la UAB, ha desenvolupat metodologies i treballs a l’Àfrica i Europa per abordar els drets de les nenes migrants. «Les retirades de passaport, l’abordatge policial, ha de ser l’última opció: cal conèixer i entrar en totes les comunitats. I treballar als països d’origen. Moltes famílies envien les seves nenes de tornada perquè les mutilin, les casin... i s’eviten la persecució policial aquí», afirma la seva directora, Adriana Kaplan. L’experta calcula que només a Catalunya «falten» 400 nenes fugides per por que els retirin el passaport o els fiquin a la presó. Bodes per la força En els últims anys, els Mossos han vist com les xifres de matrimonis forçats segueixen estancats, mentre que la mutilació cau en picat. «Les víctimes de matrimonis forçats que ens arriben pateixen lesions, pallisses, violència psicològica... però són noies que no aguanten aquesta submissió, que s’han criat aquí i que es rebel·len contra aquesta imposició», explica Judith Avellaneda, des de la Unitat Central d’Atenció i Seguiment a les Víctimes. Algunes acaben acatant per por de trencar amb la família. D’altres es queden soles: ho han deixat tot enrere. El repte és acostar-se a totes les víctimes. Mares i filles. I conscienciar els homes i nens. ¿Perquè a Girona es detecta molt més que en altres zones? «Perquè aquí fa 20 anys que vam començar. I si rasques, les coses surten. Hem salvat víctimes i hem canviat vides. I encara sense fons ho seguirem fent», diu Sau. La noia del Pla de l’Estany podrà salvar-se. A Arooj i Anisa ningú les va escoltar.

La lluita que va frenar les ablacions, un ariet contra els casaments forçosos

L’intent per evitar un altre matrimoni il·legal en un poble de Girona activa l’oenagé Legki Yakaru, que suma 20 anys d’experiència combatent la xacra de les mutilacions del clítoris

El més llegit