Onada de calor: l’«impossible» és aquí

El científic ambiental Robert Rohde va escriure un estrany missatge a Twitter l’estiu passat, al començament de l’onada de calor que va abrasar la costa oest d’Amèrica del Nord. El que estava passant allà, va sostenir després d’analitzar els registres de les últimes set dècades, resultava «impossible des del punt de vista estadístic». Per descomptat, l’onada de calor no va ser en un sentit estricte «impossible». Al cap i a la fi, va existir, amb alguns punts del Canadà que van arribar als 50 graus centígrads. Però allò va estar tan allunyat de qualsevol episodi anterior que fins i tot els models estadístics més extrems es van quedar curts. El clima està canviant d’una forma que no s’acaba d’entendre per complet. Les temperatures que ara mateix registra gran part de la península Ibèrica no arriben tan lluny com les de l’any passat a Amèrica del Nord. Almenys, no de moment. Però sí que formen part d’un patró similar: una onada de calor sense gairebé precedents, la «més intensa per a mitjans de juny, almenys, dels últims 20 anys», segons l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), i també la segona més primerenca des del 1975, arribada després del maig més càlid d’aquest segle. No està clar quant durarà. L’Aemet va informar dilluns al matí que es mantindria fins dijous, com a mínim, però a primera hora de la tarda va emetre un nou comunicat en el qual informava que les altíssimes temperatures (Còrdova va fregar els 43 graus i la localitat extremenya de Navalvillar de Pela els 35,6 a mitjanit, tot i que els termòmetres disparats també es van deixar notar en gairebé tota la meitat nord) durarien, dins de la previsió més conservadora, fins divendres, amb dimecres com a dia àlgid. El que ja gairebé no està en discussió és quant ha de veure l’escalfament global en tot això. Moltíssim: l’emissió de gasos amb efecte hivernacle està provocant que les onades de calor, i en general els fenòmens meteorològics extrems, siguin ara més potents, duradors i habituals, segons conclouen tots els estudis. A Espanya, sense anar més lluny, s’han duplicat en l’última dècada, fins al punt que si es manté el ritme actual, i per ara res indica que hagi de canviar, amb els dirigents polítics assolont acords tímids en cimeres climàtiques com la celebrada el novembre passat a Glasgow, un estiu com el del 2021 es considerarà d’aquí 30 anys suau, fins i tot fred. Rols alterats Tot això suposa en part un intercanvi de papers. La Terra està experimentant alteracions significatives en temps real, deixant enrere la idea que es transformava al llarg d’eres geològiques, amb canvis que s’acabaven de plasmar després de milers o milions d’anys, mentre les opinions i accions dels éssers humans canviaven a molt curt termini. Ara sembla que els rols s’han invertit, que els lents a reaccionar són els individus i el ràpid el planeta, impulsat pels gasos amb efecte hivernacle, que provoquen en la seva transformació no només onades de calor, entre moltes altres conseqüències meteorològiques, sinó també severs problemes al cos humà, que no és més que un conjunt d’artèries, músculs i òrgans dissenyats per funcionar a determinades temperatures. Fa un parell d’anys, un equip de científics nord-americans va revisar múltiples estudis sobre dones embarassades: el seu treball va concloure que les altes temperatures en les setmanes prèvies al part estaven lligades a morts en el naixement i a nounats amb molt poc pes. N’hi ha més. El cervell, per exemple, que al cap i a la fi no deixa de ser un òrgan. Una altra investigació, publicada el 2018, va posar de manifest la relació entre les onades de calor i la salut mental. Un salt d’una mica més de cinc graus durant l’època estival provocava, segons aquesta anàlisi, un increment de les visites als serveis d’emergència hospitalaris per «trastorns psicològics, autolesions o intents de suïcidi i agressions» d’un 4,8%, 5,8% i 7,9%, respectivament. La primera, la pitjor La més perillosa de totes les onades de calor de l’any sol ser la primera de totes. Els cossos estan menys acostumats a un fenomen que per rebre aquest nom ha de reunir tres requisits: temperatures molt altes (un 5% més càlides de l’habitual) que afecten gran part del territori (almenys al 10% de les prop de 800 estacions climatològiques de l’Aemet) i es prolonguen durant tres dies com a mínim. Sota aquests paràmetres onades de calor al juny n’hi ha hagut moltes, almenys 10 des del 1975, data en la qual comença el recompte oficial, i vuit han tingut lloc en l’últim quart de segle. Però l’actual és especialment extrema, per les màximes a les quals s’ha arribat quan encara s’és al juny (tot i que de moment no s’ha batut cap rècord aquest mes), l’extensió territorial del fenomen, amb 12 comunitats autònomes en alerta (Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Extremadura i Madrid tenen avís taronja, mentre Castella i Lleó, Catalunya, Galícia, Múrcia, la Rioja i el País Valencià estan en groc) i la seva durada, des de diumenge passat fins a... no se sap. Continua sent una incògnita quant més es prolongaran aquestes altíssimes temperatures. A primera hora de la tarda de dilluns, l’Aemet va dir que fins divendres com a mínim. «L’estabilitat generalitzada i la forta insolació, juntament amb l’entrada d’una massa d’aire molt càlida procedent del nord de l’Àfrica, està provocant un important ascens de les temperatures a bona part de la Península –va assenyalar l’agència en un comunicat–. L’onada de calor es mantindrà, almenys, fins al divendres 17, sense descartar que es prolongui alguns dies més». A partir d’aquell dia, va continuar l’Aemet, és «possible que hi hagi un descens significatiu de les temperatures en la meitat occidental peninsular». En la meitat oriental, en canvi, es mantindran «els valors molt elevats».

Onada de calor: l’«impossible» és aquí

Les altíssimes temperatures d’aquests dies, les més extremes registrades a mitjans de juny en els últims 20 anys, són una nova mostra, en carn pròpia i temps real, de com l’escalfament global està provocant canvis sense precedents al planeta

El més llegit