Mosquits: ni s’acosta una plaga ni ensumen la sang

Ni són com els taurons, que ensumen la sang, ni el seu principal depredador són els ratpenats i ocells diversos. Sobre el mosquit comú, i no diguem ja sobre el tigre, s’aixequen torres de mites i notícies falses que s’han d’enderrocar. Sembla que ara toca, sobretot després de l’apocalíptica nota de premsa que dies enrere va distribuir l’Associació Catalana d’Empreses de Salut Ambiental de Catalunya (Adepap). Xinxes, rates atrevides, vespes asiàtiques a tot arreu, mosques negres i, sobretot, el mai vist en mosquits. Això anunciava, com Moisès al faraó, aquella informació recollida àmpliament dies enrere per premsa, ràdio i televisió. «¿D’on treuen vostès aquestes coses?», pregunta, després d’encaixar cordialment les mans, Carles Aranda, codirector del Centre de Control de Mosquits del Consell Comarcal del Baix Llobregat. L’Adepap, malgrat el seu bucòlic nom, és la patronal dels insecticides. El departament en el qual treballa Aranda és un centre públic d’estudi i control del ‘Culex pipien’, més conegut, per comoditat i per la seva abundància en aquesta latituds, simplement com el mosquit comú, un nom de carrer que no hauria de confondre. No transmet la malària, com l’‘Anopheles atroparvus’, que n’hi ha al delta de l’Ebre, tampoc el còctel de malalties terribles del qual pot ser portador el mosquit tigre, avui dia localitzable en qualsevol banda, però el ‘Culex pipiens’ és el mitjà de transport, poca broma, pel qual el virus de la febre del Nil viatja de les aus als cavalls i, ocasionalment, als humans. El 2020 van morir a Andalusia vuit persones per aquesta malaltia. Aranda afirma que res indica que aquest sigui l’estiu del mosquit. A aquesta espècie no li importen un o dos graus més de calor. De les atípiques pluges de 2022 tampoc es poden treure prediccions concloents. Va ploure per sobre de la mitjana al març i molt per sota des d’aleshores. Les trampes que aquest servei comarcal reparteix per diferents punts del Baix Llobregat per censar el nombre de larves i actuar en conseqüència no han revelat cap anomalia en comparació amb anys anteriors, així que val la pena, primer, recapitular cronològicament per situar els temps que corren i, després, endinsar-se en algunes de les característiques menys conegudes d’aquesta espècie. Boira de pesticida Hi ha, en primer lloc, un record que només poden tenir els qui van néixer abans dels anys 80. Quan arribava el bon temps, pels carrers de Castelldefels i altres zones residencials passava de forma preventiva una furgoneta amb un bon parell d’altaveus al sostre. Donava l’ordre que tothom havia d’entrar a casa, tancar portes i finestres i, sobretot, abaixar persianes. Al cap d’uns minuts apareixia un camió cisterna, o en ocasions un tractor amb una bota, i cobria tot el carrer amb una densa boira de pesticida que, per l’època, era probablement d’algun compost organofosforat. L’eficàcia d’aquell bàrbar mètode pot ser que fos molt menor del que s’esperava. Quan el 1983 va obrir les seves portes el centre de control de mosquits que actualment codirigeix Aranda, es van començar a col·locar trampes per conèixer l’abast del problema. «Atrapàvem centenars de larves en cada trampa i avui, amb la mateixa tècnica, només desenes». Per a aquest departament, amb seu al cor del parc agrari, seria molt llaminer atribuir-se l’èxit d’aquest canvi, dir que els insecticides biològics que fa servir de forma sistemàtica i discreta són d’una formidable eficàcia. En realitat, el canvi, de centenars a desenes en cada trampa, és atribuïble també a altres factors. Cal conèixer el paper que ocupen els mosquits a la cadena tròfica per comprendre l’ocorregut. Fins a ben entrats els anys 80, la desembocadura del Llobregat era poc menys que una septicèmia a l’aire lliure, un paradís per als mosquits, però no perquè els agradin els entorns miasmàtics, sinó perquè en aquell ambient no tenen gairebé depredadors. Els ocells no són els grans devoradors de mosquits. Tampoc, malgrat el voluntarisme amb el qual ajuntaments com el de Barcelona, per exemple, instal·len caixes perquè niïn els ratpenats. «Són només el 2% de la seva dieta», diu Aranda, o sigui, com els cacauets de mitja tarda per entretenir la gana. Els principals enemics del mosquit són els peixos, pràcticament extints quan mediambientalment aquell espai era moribund. Es mengen les larves quan encara són aquàtiques. Això és el que equilibra la població. De la caixa a la proveta, ¿com? Aclarida una notícia falsa, el de la plaga que s’acosta, ¿per què no anar ja contra cap altre? El de la sang. ¿L’ensumen? Que Aranda és l’home adequat per aclarir incògnites es comprèn quan se l’observa manejar-se per la ‘granja’ del laboratori, és a dir, aquest espai en què s’atresoren desenes d’exemplars vius en gàbies per al seu estudi. En un determinat moment de l’entrevista, necessita un parell d’exemplars per a una observació. ¿Com treure’ls de la caixa sense que emprenguin el vol? Agafa una manguera transparent de mig metre. Un dels extrems, el del broquet, porta incorporat un filtre, capaç fins i tot d’interferir virus. Introdueix l’altre extrem a la gàbia i, a pulmó, en treu tres mosquits. Aspira amb la boca. Encara sense temps per entendre què els ha passat, els mosquits es veuen de cop empesos, per un vent en direcció contrària, dins d’un pot d’observació. Tot ha passat en un no res. ¿Com pot ser que un insecte d’aquesta mida, incapaç d’interpretar com ha sigut traslladat d’un lloc a un altre, pugui localitzar una presa tan gran com un humà quan entra per la finestra oberta d’un pis? «No és l’olor de sang el que els orienta. És el diòxid de carboni, l’aire que exhalem al respirar». Aquesta és la seva brúixola. En realitat, és una pista que només atrau les femelles. La sang no és l’aliment dels mosquits. Ells i elles s’alimenten d’igual forma, del nèctar de flors, per exemple, però les femelles necessiten sang per posar en marxa l’engranatge de la reproducció. Ni tan sols necessiten per a això en aquell moment la presència dels mascles. Com altres espècies d’insectes, la mosqueta és capaç d’emmagatzemar material genètic masculí en un òrgan batejat pels humans molt graciosament, l’espermateca. Sense sang de mamífer o au, la fecundació no seria possible, i, també sense aquesta excepcional delicadesa que comporta la picada. Pensi que de la probòscide, és a dir, d’aquesta espècie de trompa que utilitza per alimentar-se, treu un finíssim estilet que no només travessa el peu, sinó que s’insereix perfectament dins del capil·lar igual que una agulla, en una extracció de sang, ho fa amb una vena». Això val per a qualsevol mosquit, del comú al tigre, però convé aturar-se en aquest últim, el tigre. És cert, és capaç de transmetre més virus que el ‘Culex pipiens’, dengue, chikungunya i Zika, noms que sens dubte intimiden, però potser el que més hagi transmès més aquesta espècie des que el 2004 van ser detectades primeres picades a Catalunya, sigui una certa fòbia col·lectiva. ¿Per què? Aranda suggereix, com a principal raó, un argument tan simple com que és un animal d’hàbits diürns. Les femelles busquen sang de dia. Se les veu i, a més, venen vestides amb aquest abdomen de ratlles que en alguna part del codi genètic dels mamífers ve escrit que allò és una advertència. Un altre problema és que el tigre s’ha convertit en un insecte urbanita que pon els ous en entorns on realment hi ha pocs depredadors naturals. No hi ha peixos a l’Eixample, però d’allà a anunciar que aquest serà l’estiu del mosquit, segons el centre de control del Baix Llobregat, hi ha un abisme.

Mosquits: ni s’acosta una plaga ni ensumen la sang

Reapareix cada estiu i, tanmateix, d’ell se saben més notícies falses que certeses, com que el seu principal depredador no vola, sinó que neda

El més llegit