Així arriben les prostitutes a Espanya: les rutes migratòries de l’explotació sexual

Hi ha rutes migratòries que fan saltar les alarmes. Una successió concreta de països. Edo (Nigèria), Líbia, Itàlia, Espanya. El Senegal, Mauritània, el Marroc, Espanya. Una botiga d’estètica a Colòmbia i un visat de turista a l’aeroport. Una dona que arriba sense mòbil i sense targeta. Són els principals camins del tràfic amb finalitats d’explotació sexual que veuen cada dia les expertes de l’àrea de la dona de Moviment per la Pau. Mary Renart és treballadora social, Rocío Llopis és advocada d’estrangeria i Pilar Albero, advocada especialista en protecció internacional. Les tres es dediquen des del 2019 a recollir les històries de dones explotades sexualment, a assegurar-los protecció i documentar-les perquè puguin refer –si és que això és possible– la seva vida. Hi ha dues grans rutes migratòries que arriben a l’associació en aquests moments. Una és per l’Àfrica, l’altra per Colòmbia. Cada una té les seves diferències i característiques a què fer atenció. Edo és un estat de Nigèria i està considerat el bressol del tràfic. «Quan sento que una dona ha sortit d’allà se m’activen totes les alarmes. És un cas molt comú», explica Mary Renart. La ruta segueix per Líbia, Itàlia i Espanya. A Líbia és on es cometen les atrocitats més grans, segons remarca Renart. Per creuar han de pagar el viatge amb una embarcació més que precària. I d’aquí tornaran a viatjar a Espanya amb cotxes i furgonetes plenes de gent. També amb taxis, on alguns conductors n’abusen durant el trajecte. Aquesta és una de les rutes terrestres. «A Líbia hi ha uns campaments terribles no només per aquestes dones, sinó per a qualsevol persona que pateix abusos, tortures, vexacions... La vulneració més gran de drets humans». Pugen a la pastera previ pagament de milers d’euros per jugar-se la vida. I quan arriben a Itàlia, les fronteres es tornen més toves. «Van amb cotxes, autobusos, i moltes persones de la frontera es dediquen a això, les passen sense problemes», assegura Renart. La segona ruta surt del Senegal, passa per Mauritània i arriba al Marroc per esquivar la frontera sud espanyola. «Nigèria solia ser un indicador molt potent. Ara estem també molt atentes a com es desenvolupen les màfies al Senegal», assegura Llopis. Renart matisa que «la gran majoria de dones arriben sense proves de res. Però quan arriben de llocs com Edo, el simple testimoni gairebé garanteix que pugui demanar protecció com a víctima de tràfic». Les dones africanes també tenen un perfil determinat. «Totes ja han patit violència de gènere o violència domèstica al llarg de la seva vida. I moltes no tenen un sostre», afirma Renart. En aquest moment és quan apareix la figura del «salvador». Un home que els promet treure-les del carrer i els diu «jo et puc portar a Europa». Es pot tractar d’una sola persona o tota una màfia organitzada. «Moltíssimes dones arriben aquí amb els seus ‘marits’ que les obliguen a prostituir-se per guanyar diners. A algunes, de fet, les deixen embarassades i utilitzen els nens com element de coacció sobre elles», explica Renart. Quan arriben a Espanya, molts per via marítima, són separats pel primer dispositiu d’atenció de la Creu Roja. «Aquí s’intenta veure com és la relació i si hi ha perill, però moltes d’aquestes víctimes mai es detecten», afegeix Mary Renart. Quan arriben, molts ‘marits’ se’n van. Tot el procés migratori està vinculat a ells, al contrari que amb les màfies, que les van passant de mà en mà després que la figura del salvador les tregui del carrer. «El més comú és que els treguin el mòbil amb targeta i quan arriben els recullin i els en donin un altre», expliquen. La segona ruta parteix de Colòmbia, i és molt diferent de la primera. Per començar, les víctimes són captades per dones. I no al carrer, sinó en centres d’estètica. La falsa promesa també és la mateixa: «Jo et puc portar a Europa». «Els solen dir que aquí treballaran de cambrera de pis netejant, que li faran papers i es cobra molt bé, però després se n’adonen que la realitat és una altra», diu Llopis. En aquests casos no hi ha ‘marit’ explotador, les mouen les màfies directament. De fet, ho tenen tot controlat. «A l’arribar a l’aeroport els han donat diners en efectiu i els han explicat quins són els principals atractius de la ciutat, per poder contestar bé en cas que els preguntin si venen de turisme», diu Llopis. Això sí, les deixen sense telèfon mòbil i quan surten de la terminal un home les sol esperar amb un de nou. Les rutes no s’assemblen en origen, però sí a l’arribar a Espanya. Com expliquen Llopis i Renart, l’explotació sexual ha canviat. Ja no són visibles al carrer o els clubs, el tràfic es concentra en pisos. «La pandèmia que no permetia que la gent es mogués, però també les legislacions municipals que penalitzen la prostitució, han fet que aquestes dones desapareguin en general de la via pública. Ara el consum se centra en pisos que semblen turístics però no ho són», assenyala Llopis. I en aquestes vivendes on viuen i són explotades també comencen a saldar els seus deutes. Perquè les víctimes de tràfic tenen deutes per pagar en origen. Les de la persona que els va dir «jo et porto a Europa», però el viatge a Europa eren 20.000 euros des de Nigèria, o 4.000 en el cas de Colòmbia. «Hem tingut casos de noies que cobraven 60 euros per ‘servei’ i 30 se’ls quedava la màfia. Només en guanyaven 30», asseguren Renart i Llopis. Les dones acaben atrapades en la gàbia del tràfic durant anys fins que s’escapen o paguen el deute. O cap de les dues. Llavors, després de passar per les rutes, el «salvador», Líbia, el ‘marit’, els taxis, els busos plens i els pisos on són explotades sexualment, arriben a la Mary, la Rocío i la Pilar. Les que arriben i les que es queden en alguna de les anteriors pantalles és una cosa que ningú sap. «Són moltíssimes les que mai surten», remarca Renart. A l’associació arriben «per la via de l’exclusió». «Ens criden de serveis socials dient que tenen una noia africana. M’assec a parlar-hi i veig com a poc a poc em salten totes les alarmes. Resulta que la van obligar a exercir la prostitució, que han passat 4 o 5 anys en què va pagar el deute o va sortir de la xarxa, o la van deixar marxar. El motiu que sigui, però ja han passat per una de les vulneracions més importants que pot patir una persona i una dona. Però ningú ha intervingut abans», es lamenta. Moltes d’aquestes dones arriben sense ni tan sols saber que són víctimes de tràfic. «La realitat és que la majoria té molta por d’anar a explicar-ho a la policia per si les deporten», denuncia. Les que arriben com a víctimes són ràpidament identificades i l’entitat activa les dues grans vies per documentar-les. La primera és la de la protecció internacional i la segona, l’article 59 de la llei d’estrangeria, que preveu permisos de treball en funció de la situació i si és possible col·laborar en una investigació policial. La primera via és la més garantista. Com explica Pilar Albero, advocada especialista, «el més important és que garanteix el principi de no devolució d’aquesta persona, perquè si torna al seu país corre el perill de tornar a caure en el tràfic», assenyala. Malgrat tot, matisa que «Espanya sempre ha sigut reticent a reconèixer les víctimes de tràfic com a dones que poden obtenir la protecció internacional, però que fa uns anys es va regular aquesta situació i ara s’està concedint». Remarca que «moltes dones arriben i s’obliden d’aquesta via, que és la que dona més protecció perquè et dona permís de treball i residencia i et garanteix que no et tornaran al teu país», assegura. La segona via, la d’estrangeria, l’activa Llopis alhora. L’article 59 contempla l’obtenció de permisos per col·laboració amb la policia o circumstàncies personals. Tot i que la majoria d’aquestes dones arriben sense proves, sí que hi ha hagut casos de regularització per aquesta via. «Gràcies a testimonis de les dones s’han desarticulat pisos sencers. Això ha passat», sentencia Llopis.

El més llegit