Les albes de Barcelona i els de tantes ciutats podrien rastrejar-se seguint el solc de les pixades de gos. Gossos, tots són gossos, a Barcelona. La frase robada a Rafael Alberti dedicada als gats de Roma («tot són pixades de gat») acudeix a la memòria a qualsevol racó. Civilitzats els barcelonins amb la recollida de les cagades canines (aparentment són majoria els acostumats a recollir-les, tot i que els hàbits varien segons els barris), tenen una assignatura pendent: les orines aquestes pixades llargues matinals sobre panots, rajoles, fanals i tota mena de mobiliari urbà. El cúmul diari de pipí (ja se sap que on pixa un gos n’hi pixen cent) té un efecte corrosiu que també costa una pasta en la reparació, el manteniment. Són molt pocs els propietaris de gossos que dissolen el pipí amb un raig d’aigua. ¿Un de cada cent? A saber. Resoldre-ho és difícil en un país que, segons les estadístiques, troba més gossos que nens als carrers.