Aigua de l’aixeta al bar: així s’esquiva la nova llei de residus

El cambrer no sabia què estava passant. Mai abans l’havien acusat d’incomplir la llei a la feina, va explicar-li al client després, i menys encara per fer les coses exactament igual que sempre. El client li havia demanat un cafè sol, i això és el que va preparar el cambrer amb moviments ràpids i segurs, abans de preguntar si volia sucre o sacarina. Així que quan va escoltar que acabava d’infringir una norma, va pensar que tot era una broma. Va riure amb incomoditat. Article 18.3 de la llei de residus: «Als establiments del sector de l’hostaleria i restauració s’haurà d’oferir sempre als consumidors, clients o usuaris dels serveis, la possibilitat de consum d’aigua no envasada de manera gratuïta i complementària a l’oferta del mateix establiment». Aprovada després de diverses estirades d’orelles de la Comissió Europea a Espanya per la seva falta d’acció en el camp del reciclatge, i en vigor des de principis d’abril, la norma inclou dos nous impostos (un sobre envasos i un altre sobre dipòsit de residus) i incorpora el veto a estris de plàstic d’un sol ús, com palles, bosses, gots i plats. També deixa clar que, amb l’objecte de la reducció del consum de plàstic, la manera que tenen bars i restaurants d’atendre els qui allà acudeixen ha de canviar. No es tracta que aquests establiments estiguin obligats a servir aigua de l’aixeta sense cobrar res a canvi quan l’hi sol·licitin (faltaria més), sinó que el gest ha de venir d’ells mateixos, que són els que han «d’oferir» el producte. No ho fan. Almenys, no a Madrid, un lloc en teoria idoni per al consum d’aigua de l’aixeta, perquè aquí, com li expliquen sempre al nouvingut, la qualitat és bastant alta, a diferència del que passa a Barcelona. Un estudi de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va analitzar l’aigua de 62 municipis espanyols: Madrid va ocupar la vuitena posició; Barcelona, la cinquanta-sisena. Davant la falta de dades oficials (probablement difícils de recopilar) sobre el grau de compliment de la llei de residus en aquests gairebé dos mesos d’aplicació, una enquesta informal portada a terme durant l’última setmana en una vintena de locals a Madrid va posar de manifest que tot seguia igual que abans. Cap va respectar la norma. De vegades l’incompliment va ser suau, al limitar-se el cambrer a no oferir per la seva pròpia iniciativa la possibilitat de consumir un got d’aigua, i de vegades va ser més flagrant, després que el client demanés «un cafè i una aigua», fórmula deliberadament equívoca, i el treballador arribés amb una ampolla de plàstic. Cap establiment, en tot cas, va rebutjar servir gratis aigua de l’aixeta després que fos sol·licitada. La qüestió, no obstant, és que cal oferir-la abans, i sempre com a alternativa a l’embotellada. Els hostalers: «Poca incidència» «Quan vam debatre la nova llei, la conclusió generalitzada va ser que no tindria gaire incidència pràctica», assenyala José Antonio Aparicio, vicepresident d’Hostaleria Espanya i president d’Hostaleria Madrid. Aparicio es refereix al fet que la norma, segons el seu parer, ja s’estava respectant abans que entrés en vigor, «perquè és molt estrany que els bars o restaurants no et donin aigua de l’aixeta», passant per alt que el que han de fer és donar la possibilitat des del primer moment, sense que el client intervingui, com a via per reduir el perill que es consumeixi una ampolla de plàstic. I tot i així, encara que l’hostaleria complís al peu de la lletra, la llei de residus quedaria curta, segons les associacions de defensa dels consumidors. «La norma no obliga a fer que una persona que no sigui clienta, com un nen o un avi en èpoques d’extrema calor, pugui entrar en un bar i demanar sense més ni més un got d’aigua. És un dèficit de solidaritat que té la llei», argumenta Rubén Sánchez, secretari general de Facua. En aquest sentit, reclama «col·locar més fonts públiques d’aigua» per «suplir la falta d’obligació de la norma», Les fonts municipals són sempre un motiu de conflicte. Els ciutadans tenen la impressió que hi ha poques, els ajuntaments contesten que són més de les que hi havia fins fa poc. Barcelona té ara una mica més de 1.700 d’aquestes instal·lacions, un número elevat si es compara amb Madrid. La capital espanyola, amb el doble de població, acull 2.003 fonts. Estan molt mal repartides, i no sempre les zones acabalades són les més afavorides. Dins del barri de Recoletos, en ple districte de Salamanca, per exemple, només hi ha una font, situada dins d’uns lavabos públics. Així que si hi ha set i les temperatures se situen per sobre dels 30 graus, com en aquests últims dies, pot ser aconsellable anar a un bar, consumir qualsevol cosa (no hi ha alternativa), esperar que el cambrer compleixi amb la llei de residus i llavors, després de comprovar que no ho fa, demanar un got d’aigua.

Aigua de l’aixeta al bar: així s’esquiva la nova llei de residus

La norma incorpora el deure de l’hostaleria d’«oferir sempre» gratis el líquid als clients, però els establiments continuen sense complir-ho dos mesos després de l’entrada en vigor

El més llegit