La Daniela és una nena de sis anys com qualsevol altra de la seva edat. Alta, prima, cabell llarg i afició per jugar amb la seva cuineta de joguina i donar menjar als seus ninots. Però a la seva panxa amaga un secret: un botó gàstric a través del qual ha sigut alimentada des que tenia un any i mig. I abans d’això va tenir una sonda nasogàstrica, de les que van del nas a l’estómac, amb què va conviure 10 mesos. Aquests artefactes han sigut l’única manera que al Daniela creixi i tingui un desenvolupament d'acord amb la seva edat. Perquè, sense cap causa clara, va començar a rebutjar la lactància a partir dels dos mesos i, posteriorment, qualsevol aliment. La gana no ha format part de la seva vida i aconseguir que comenci a menjar per si mateixa, fa tres mesos i ja amb sis anys, ha sigut una cursa d’obstacles per a ella, la seva família i l’equip de la unitat de trastorns alimentaris de l’Hospital infantil Niño Jesús de Madrid. La Daniela va néixer completament sana i fins als dos mesos va tenir una lactància normal. A partir d’aquesta data va començar a menjar menys, en menys preses i, per recomanació del pediatre, els seus pares van intentar donar-li biberó, però res, rebuig total tot i que van provar amb tota mena de tetines i de llets. I, als cinc mesos, amb la introducció dels purés, també es va resistir a la cullera. «Calia forçar-la, tapar-li el nas, es regirava, vomitava, pensava que l’asfixiaria, estava desesperada», relata la mare, Eva Maroto, a la seva casa d’Alcalá de Henares (Madrid). Com que era mare primerenca, la reacció de l’entorn era donar-li constants consells, que si dona-li a demanda, que si espaia les preses, que si prova això, que si prova allò altre. «Van ser mesos complicats, la primera reacció de la família i dels amics és que no sabíem fer-ho, cosa que feia sentir l’Eva mala mare», explica el pare, Juanma Martínez.