«Com menys infermeres, més alta és la mortalitat»

La pandèmia ha visibilitzat el seu paper, però elles continuen denunciant les pèssimes condicions laborals que arrosseguen des de fa anys. Baixes ràtios, altes taxes d’interinitat, un nivell de cotització inferior al dels metges... Les infermeres, avalades pels seus pacients, diuen prou i recorden que la seva feina té un impacte directe en la salut poblacional. Aquests són els testimonis d’alguns d’aquests professionals i dels seus malalts. David Oliver. «Com que la pandèmia millora, ja ningú recorda res» David Oliver. «Com que la pandèmia millora, ja ningú recorda res»David Oliver, de 57 anys, ha treballat tota la vida com a infermer. Primer en un hospital; ara, al centre d’atenció primària (CAP) Montilivi, a Girona. La situació de la seva professió, assegura, ha anat a pitjor en les últimes dècades. «Infermeria ha perdut moltíssim. El sistema sanitari català sempre ha anat molt curt en personal», explica. Les poques infermeres que hi ha per a una població envellida és la principal demanda del col·lectiu. Oliver explica que el gran declivi de la professió, que ja arrossegava problemes estructurals, va començar fa 10 anys amb les famoses retallades que mai van acabar de revertir-se del tot. «La pandèmia ha visibilitzat que falten infermeres perquè se n’han anat a l’estranger a treballar. I la gent que surt de les universitats, en comptes de quedar-se a Catalunya, se n’ha hagut d’anar», afegeix. Les condicions a fora són millors. A Catalunya, segons aquest infermer, hi ha poca gent amb plaça fixa, moltes interines i encara existeixen els contractes eventuals («d’una setmana, d’un mes...»). Segons el sindicat d’infermeria Satse, a Catalunya fan falta unes 24.000 infermeres. La ràtio d’infermeres al territori (igual que a Espanya) és de cinc infermeres per mil habitants, mentre que la mitjana europea és de vuit per cada mil habitants. El conseller de Salut, Josep Maria Argimon, s’ha compromès recentment al Parlament a reduir la temporalitat en el sistema sanitari català fins al 8%. La covid no ha fet sinó agreujar aquesta situació perquè hi ha una feina que no existia abans de la pandèmia i que ara s’ha de continuar fent, com la realització de proves diagnòstiques o la vacunació contra la malaltia. «I mentrestant, intentem posar-nos al dia amb l’atenció de les malalties cròniques i tot aquesta feina que encara queda per fer», denuncia Oliver. Catalunya ha pogut mantenir les noves contractacions d’infermeres que es van produir amb motiu de la pandèmia gràcies als fons covid. Com la resta dels seus companys, aquest infermer al·ludeix a les llargues jornades laborals en les quals s’ha d’atendre un volum ingent de persones i a què no es pot dedicar tot el temps necessari. «La gent envelleix i té diverses patologies. Les necessitats als CAPs són més altes que abans», assenyala. Aquestes condicions afecten l’estat anímic. «Estem esgotats», insisteix. I, a més, hi ha «tensió social» (pacients que s’enfaden al no ser tractats com els agradaria), «estrès físic i psíquic». Segons Oliver, les infermeres tenien l’«esperança» que les seves condicions milloressin després de la covid-19, que va servir per visibilitzar la seva feina, però no ha sigut així. «Per desgràcia, quan la pandèmia millora, ningú recorda res. Els convenis negociats no representen cap millora per a la infermeria», conclou. Marta Rubies: «Hem perdut un 30% del nostre poder adquisitiu» Marta Rubies: «Hem perdut un 30% del nostre poder adquisitiu»La infermera de l’Hospital de Traumatologia i Cremats de Vall d’Hebron Marta Rubies posa el focus que les baixes ràtios d’infermeres tant a Catalunya com a Espanya afecta directament la salut de la població. «Està demostrat científicament que com menys personal qualificat atenent als pacients, més alta és la mortalitat. La repercussió en la salut del pacient i benestar és directa», apunta Rubies, de 54 anys. Augmentar el nombre d’infermeres és precisament la principal reivindicació del sindicat Satse. Però per tenir aquestes 24.000 infermeres que necessita Catalunya faria falta que tornessin les 8.000 infermeres catalanes que es troben a l’estranger (sobretot, al Regne Unit). «I per a això les condicions haurien de ser atractives. Hauríem d’estar al nivell A1 de cotització [estan a l’A2]. El retorn no és gens atractiu», reconeix Rubies. Aquesta infermera descriu la situació al seu hospital per il·lustrar quines són les condicions en les quals es troba la seva professió. «Al Vall d’Hebron, el 70% de la plantilla d’infermeria és eventual o interina. Si ni tan sols els oferim estabilitat a la plantilla, ¿com han de retornar?», diu Rubies. Satse també reclama per a la professió que se li reconegui els plus de nocturnitat, perillositat i penosidad (que cobren, per exemple, els policies i els pilots d’avió) per a així acollir-se a una jubilació anticipada als 60 anys. Que es desenvolupin les especialitats d’infermeria i que es creïn més places públiques a les universitats. Segons Rubies, prop d’un 50% de les infermeres pensen a abandonar la professió i el 80% ha patit algun tipus d’agressió. «La covid ha augmentat la tensió», certifica el seu company Oliver. Tot i que creu que la ciència ha avançat molt en les últimes dècades, les condicions laborals han anat a menys. «Jo ara mateix tinc el mateix sou que el 2009. Hem perdut un 30% del poder adquisitiu», apunta. Per això, anímicament, es troben «més làbils, més vulnerables». Tot i que sí que sent el reconeixement ciutadà a l’«esforç titànic» fet durant la pandèmia, Rubies considera que ni l’Estat, ni les empreses, ni les institucions reconeixen la feina de les infermeres. Ara, a l’hospital on ella treballa, aquest «esforç titànic» està centrat a recuperar tota l’activitat que va quedar retardada per la covid-19. Es troben que hi ha «saturació» a les consultes externes. «Hi ha gent que espera fins a tres o quatre hores», adverteix. El repte és posar al dia uns hospitals que estan «col·lapsats» per tot el que es va deixar de fer. «I és difícil, perquè hi ha un dèficit de gent», diu Rubies. Antonio Valdivia: «La meva infermera em va canviar el focus negatiu cap a la meva malaltia» L’Antonio té 31 anys i el 2007, amb 16 anys, li van detectar que pateix la malaltia de Crohn, una afectació inflamatòria crònica del tub digestiu que provoca dolor abdominal, diarrees, pèrdua de pes i fatiga, entre altres símptomes. L’Antonio va començar amb aquests problemes amb només 11 anys, però el diagnòstic, com passa amb freqüència, va tardar a arribar. A més, fa quatre anys li van diagnosticar espondiloartritis, una malaltia que causa inflamació de les articulacions, en el seu cas sobretot a l’esquena, i que està relacionada amb l’altra malaltia, ja que totes dues estan causades per una fallada en el sistema immune. L’Antonio es troba ara millor, però fa uns anys la seva malaltia era per a ell tan incapacitant i frustrant que «només hi veia la part negativa». «Tenia una fatiga de la qual no et recuperes per molt que dormis o descansis, gairebé no et permet aixecar-te del llit. Tenia forts dolors abdominals i diarrees constants. La part psicològica t’afecta molt perquè havia de viure al costat d’un lavabo i havia provat diversos tractaments que no havien funcionat del tot», explica. Fa tres anys va començar a tenir una relació «més freqüent» amb la Carmen, que és la professional d’infermeria de la unitat especialitzada de malaltia inflamatòria intestinal de l’Hospital Virgen de les Nieves, a Granada. Ella li «va canviar la perspectiva», li va explicar que tardaria diversos mesos en recuperar-se i que recuperaria la qualitat de vida i al final l’Antonio «li ha donat la raó». «Per als malalts crònics, els pacients complexos, que veiem que no sempre els tractaments funcionen o que les opcions terapèutiques s’acaben i no ho assimiles, la tasca de les infermeres és fonamental, fan de psicòlegs, ens resolen els dubtes, ens tranquil·litzen i a mi a la Carmen em va ajudar a canviar el focus, a veure la patologia d’una altra manera», assenyala. L’Antonio s’ha passat hores i hores a l’hospital de dia i ha entaulat amb la Carmen una relació molt més intensa de la que manté amb els metges. «Em preguntava pels meus estudis, per la meva feina, per la meva família, he tingut converses amb ella que donen per a molt més que els cinc minuts de la consulta. S’ha convertit en algú de l’entorn familiar i pròxim». De fet, l’Antonio va ara amb menys freqüència a l’hospital perquè es posa ell mateix les injeccions necessàries, però té al cap passar qualsevol dia d’aquests a saludar-la. A més, el contacte telefònic continua sent constant, perquè l’Antonio de vegades té dubtes, sobre la injecció o els seus efectes i la Carmen continua sent la professional sanitària de referència. A més de visitar la Carmen, l’Antonio ha anat diverses vegades a urgències i ha estat hospitalitzat i sempre ha rebut «bon tracte» dels professionals d’infermeria. «Jo els ho he d’agrair tot, no he trobat gairebé res negatiu, són essencials», relata des del coneixement que li dona ser, a més, el tècnic d’àrea sanitària d’ACCU (Confederació Crohn i Colitis Ulcerosa). Patricia Ayuso. «Les infermeres m’han tractat com si fos la seva filla» La valoració que té Patricia Ayuso de la feina de les infermeres no pot ser més alta. «M’han tractat com si fos la seva filla», explica sobre l’afecte, l’atenció i la dedicació que ha rebut per part dels professionals d’infermeria que treballen en la unitat d’hematologia de l’Hospital La Paz de Madrid, on tracten el seu fill Mario Habis, a qui quan tenia sis mesos li van diagnosticar hemofília. Ayuso té milers d’històries per explicar, com quan li van dir que el Mario patia hemofília A greu: «Em vaig ensorrar i les dues primeres persones que em van atendre en el meu plor van ser dues infermeres, la Feli i la Carmen, que em van tranquil·litzar, em van fer petons, em van sostenir... Ara estan jubilades però no me n’oblido», relata. També el seu fill, que ara té 10 anys, té una impressió immillorable dels professionals d’infermeria. I això que des que tenia 9 mesos el tractament de la seva malaltia requereix punxades constants per rebre la profilaxi, cosa que per a un nen no és fàcil. Però «una bona infermera és la que pot fer que un nen porti millor o pitjor la seva malaltia, perquè tot i que el facin patir amb les punxades, tenen un somriure sempre i fan l’indicible perquè el nen no pateixi», assegura la Patricia. El Mario ha passat per diverses fases en la seva malaltia. Fins a complir any i mig havia d’anar cada dos dia a rebre la profilaxi a l’hospital. A partir d’aquesta edat li van posar un Porh-a-cath, que és un dispositiu que proporciona un accés venós permanent, però els seus pares van haver d’anar dos mesos diàriament a l’hospital per aprendre a utilitzar-lo. «El vincle llavors amb les infermeres va anar a més perquè jo era una beneita en tot això, no havia vist una agulla en la meva vida», relata la mare. A més, el nen no hi volia anar, ja fart de tanta punxada dels professionals i dels seus pares en el procés d’aprenentatge, però els infermers «es prenien el temps necessari per convèncer-lo, entretenir-lo, el que calgués». «El seu paper és fonamental, per mi estan al mateix nivell que qualsevol metge», diu la Patricia taxativament, perquè per a la seva família la tasca d’aquests professionals sanitaris és tan important com la dels doctors, els rehabilitadors, els psicòlegs, tots els que conformen la unitat especialitzada. Quan el Mario tenia 7 anys, li van treure el dispositiu Port-a-cath i la Patricia i el seu marit van haver d’aprendre de nou a punxar-lo però a les venes. «Encara recordo el dia que vaig trobar la vena i les tres infermeres que hi havia van fer un crit d’alegria i es va muntar una festa». I, en la fase actual, el Mario es punxa sol. Tots els ensenyaments de com punxar-se, com desinfectar el material i les superfícies, com evitar qualsevol possible focus d’infecció que pot ser molt greu per a un hemofílic ho ha après aquesta família gràcies a l’Alfonso, la Sara, l’Araceli i la Carmina. «Ha arribat un moment que el Mario no vol que l’atengui ningú altre», afirma la Patricia.

«Com menys infermeres, més alta és la mortalitat»

Després de la pandèmia, en què tan visible s’ha fet la seva feina, aquest col·lectiu sanitari torna a sentir-se oblidat i precaritzat. Els seus pacients, no obstant, destaquen el paper clau que exerceixen en el sistema assistencial.

El més llegit