‘Alcarràs’ en versió metropolitana: el difícil dia a dia d’una estirp de pagesos de Sant Boi

Aquesta pel·lícula no està ambientada en el Segrià sinó en el Baix Llobregat, on el cel no és tan net i la vista ensopega amb autopistes, línies d’alta tensió, polígons i blocs de vivendes. Tampoc explica –afortunadament– l’última collita d’una estirp de pagesos. Però conté els caires d’epopeia que converteixen ‘Alcarràs’, el film de Carla Simón, en un fenomen de taquilla: tres generacions que suen la cansalada, el rigor en la collita, l’angoixa de «col·locar» el producte, els temporers africans, la plaga de conills i la pressió del capital en nom del progrés. «És tal qual», confirma Germán Domínguez –l’equivalent al Roger de la ficció–, el nano de Cal Farinetes. Germán, de 26 anys, és una raresa entre els agricultors metropolitans. El 65% no baixen dels 55 i esperen la jubilació per tancar el camp. Així que l’anunci de seguir en l’ofici dels rebesavis va adquirir caires de drama familiar. Es va disgustar l’avi, Baldiri Farrés (1941), un dels fundadors de la Unió de Pagesos en temps de Franco, un home dur que als 22 anys, quan un infart es va emportar el seu pare, es va haver de fer càrrec de les terres. I es va disgustar la mare, la Mercè Farrés (1965), que, quan era petita, confessa, li feia vergonya que la portessin en tractor al col·le –«llavors el pagès era de segona»– i va encaixar malament la poca disponibilitat del seu pare, la impossibilitat d’unes vacances com Déu mana i l’imperatiu de vendre el producte a la parada del mercat de la seva mare. «Quan Germán m’ho va dir, em va caure el món a sobre». El preu de la globalització ¿A què ve tant disgust? «¿Veu aquelles carxoferes? –assenyala Baldiri cap a ponent–. Tants diners i esforç invertits i ja no les volen al mercat; van a les escombraries». Una vegada, prossegueix, quan estaven a punt de collir, va caure pedra i ho va perdre tot. «No vam poder pagar ni unes ulleres per al fill». I així una vegada, i una altra, i una altra. «Aquesta vida no té res de positiu –rondina l’avi, tot i que rebenta d’orgull. Hi ha molt bla, bla, bla sobre la pagesia, però quan aneu a comprar una ceba, us diuen que val 1 euro i la voleu a 0,80... ¡Doncs planteu-la vosaltres!». En un tres i no res es munta un ciri familiar sobre qui en té la culpa. Guanya «la globalització». La terra fèrtil Els de Cal Farinetes –la masia s’anomena així perquè el rebesavi preparava farinetes populars per als que passaven gana– treballen nou de les 3.473 hectàrees del Parc Agrari del Baix Llobregat. Tres són propietat de Baldiri i sis són llogades. Al Baix Llobregat es diu que aquesta terra és més fèrtil que la del Nil, pel llot que es crea amb les crescudes del Llobregat (l’última, el setembre de 1971). Germán va arrencar els fruiters de l’avi –de creixement lent– i al seu lloc va plantar carxofes i faves, cols i bròquils i l’any passat es va atrevir amb el calçot («en devem estar plantant uns 7.000 quilos»). La meitat de la producció va a Mercabarna i l’altra la ven els dissabtes, amb els seus pares i la seva germana, en una parada de carrer de Sant Boi. L’oblit dels ‘essencials’ Durant l’estat d’alarma, quan van tancar els mercats ambulants i el gènere va quedar aturat, Germán va dir, desesperat, per TV-3 i per antena que podia fer cistelles per a les persones confinades. «Ho vaig dir un dimarts a la tarda i dimecres ja en repartia 80; el WhatsApp es va col·lapsar». La família sencera i els temporers van treballar a preu fet al garatge. Van repartir entre 100 i 150 cistelles cada setmana. Jugaven a la lliga dels essencials. Un cop acabat el confinament, no només van deixar de sentir els aplaudiments, sinó que han vist com el preu del gasoil passava dels 0,7 euros el litre a 1,42 en un any. «Un sac d’abonament que costava 8 euros abans de la pandèmia ara supera els 20 –lamenta Germán–, ¡però el producte és el mateix!». Va agafar el tractor i es va afegir a la protesta. Fins i tot va llegir el manifest a la plaça d’Espanya perquè és el vocal de comunicació de la Unió de Pagesos de la comarca. Però no li queda més remei que, després d’acabar la seva tasca, fer jornals amb el tractor per a tercers. «De vegades em truca de nit –explica la Mercè, angoixada– i em diu que no em preocupi, que porta un llum i que hi veu bé». Les temptacions del capital A ‘Alcarràs’, el setge de la modernitat queda simbolitzat pel desembarcament de panells solars per muntar un parc fotovoltaic gestionat pel ric de la zona. Cal Farinetes ha viscut altres pressions. La del totxo, sens dubte. Però n’hi ha hagut altres de més polèmiques, com la pretensió d’instal·lar Eurovegas, el complex d’oci de Sheldon Adelson que prometia molta ocupació en els seus 12 resorts, sis casinos, tres camps de golf i nou teatres, amb un consum energètic equivalent al de tot Saragossa. L’última temptació per llançar la tovallola i viure bé és el cànem industrial. «Estan pagant 30.000 euros de lloguer a l’any per una hectàrea quan nosaltres en paguem mil», compara Germán. Cal portar l’ofici incrustat a la medul·la. Una altra «amenaça» va ser –¿encara ho és?– l’ampliació de l’aeroport del Prat. I no pel soroll de les turbines, que els queda a 12 quilòmetres. La tercera pista ampliaria en mil hectàrees la Zona d’Especial de Protecció per a les Aus (ZEPA), que actualment en consta de 280, situades a la ribera de la platja del Prat. Segons la llei, si un ocell vol descansar, reproduir-se o alimentar-se a les seves terres, els pagesos tenen prohibit tocar una sola hortalissa. «No podria collir, ni fer tractaments químics, ni netejar les sortides de reg. Hauria de precintar el camp». Mentrestant, ja la fan grossa els conills, les cotorres, els tudons i els senglars que dormen entre els canyars del Llobregat i entren a atipar-se. «Un divendres vam plantar 4.000 bròquils i el dimarts següent estaven tots picats. Mil euros a les escombraries i a tornar a plantar.» Però aquí no maten conills a trets des d’un cotxe, com a la pel·lícula. Aquí un caçador federat «es posa al peu de la figuera i dispara a tot el que passa per davant». Nous temps Tampoc hi ha quatre mates de marihuana amagades entre hortalisses per gaudir de tant en tant, com a ‘Alcarràs’, però a Germán li agrada la gresca. Va rebre bronques de l’avi Baldiri perquè a les 6 del matí l’esperava per sortir als camps i ell tornava de festa. La tensió ha cedit, el noi té parella –«el primer que li vaig dir a la meva nòvia és que soc pagès i el que això comporta»– i compleix amb la seva feina, encara que s’ensorri el cel. Ha fet tractes amb un distribuïdor de Vic que el connecta amb un xef estrellat i maneja amb facilitat les xarxes socials, que donen glamur a la vida agrícola i són una formidable eina de màrqueting. Fins i tot va enviar una invitació al samboià Marc Gasol perquè anés a conèixer els seus cultius i fa uns dies, caram, l’exestrella de l’NBA es va presentar en la línia de cols amb interès hortícola. «Ara n’estic molt orgullosa perquè veig que Germán funciona d’una altra manera que el meu pare, ¡gràcies a Déu! –diu la Mercè–. Els dissabtes, el meu marit, Germán, la meva filla (Laura) i jo anem a la parada amb molta il·lusió». I l’avi Baldiri, tan rondinaire com el Quimet Solé de la pel·lícula, no falla un dia a les terres, disposat a desbrossar i al que faci falta. «No sé com s’ho fa el nano, però ens ha involucrat a tots». Aquesta pel·lícula, com veuen, té un ‘happy ending’. Però si van a la botiga de verdures, no escatimin quatre duros. No fos cas que, com els Solé d’‘Alcarràs’, els de Cal Farinetes –i la resta de pagesos que ens donen menjar– hagin de viure la seva última collita.

‘Alcarràs’ en versió metropolitana: el difícil dia a dia d’una estirp de pagesos de Sant Boi

La taquillera pel·lícula de Carla Simón retrata les tribulacions d’una família pagesa del Segrià en la qual es reconeixen els Farrés-Domínguez, del Baix Llobregat

El més llegit