Xina, llastada per la seva tolerància zero contra la covid

L’aspra tancada de Xangai commociona un món que ja conviu amb el virus. Ciutadans cridant des de la finestra que els deixin sortir o fent caure les tanques davant les seves vivendes, suplicant menjar o tement que els funcionaris s’emportin els seus fills contagiats. La tolerància zero a la Xina és globalment desdenyada com una tossuderia estèril, costosa i aliena a la ciència i la raó, explicada només des de l’arrogància política. L’assumpte és més complex. Un judici just exigeix una mirada al retrovisor. Aquesta política es va demostrar durant dos anys més eficaç que els eterns cicles d’obertures i tancaments d’Occident. El bressol de la pandèmia i llar de la cinquena part de la població mundial amb prou feines ha comptat 5.000 morts, la seva economia va ser l’única entre les grans que va créixer el 2021 i l’any passat es va expandir per sobre del 8%. Ha blindat la Xina de les mortaldats globals i les recessions però és pertinent preguntar-se si és encara vigent amb vacunacions en massa i variants més contagioses i menys lesives. Xangai suggereix que no. No hi ha dubtes sobre la magnitud del drama. La Xina pagarà una onerosa factura després de cinc setmanes amb el seu cor financer detingut. Les quarantenes turmenten molta gent i els psicòlegs alerten d’ansietat i depressió i altres seqüeles. Xangai ha trencat la casuística de quarantenes curtes i subministraments garantits que les feien assumibles pel bé comú. Hi ha dubtes, doncs, de si Xangai respon a la recepta tradicional. Autogovern Xangai es representa com un país dins d’un país, rabiosament cosmopolita, més pendent sovint del món que de l’interior. Molts xangainesos opinen que els aniria millor si la ciutat s’autogovernés i no depengués de Pequín. La seva gestió gaudeix d’una justificada fama. Ja va esquivar sense danys l’epidèmia del SARS i durant dos anys de coronavirus va evitar els contagis. Així que, quan a finals de febrer van emergir els primers, va rebutjar les medievals tancades. Una via més internacional, menys xinesa. Va segellar complexos immobiliaris i no va funcionar. Va tancar petits districtes i tampoc. Va aprovar ja amb els contagis desencadenats una inèdita «quarantena dual», cinc dies la meitat de la ciutat a l’est del riu Huangpu i cinc més la de l’oest, però els casos en el moment del relleu en la primera seguien a l’alça i va acceptar per fi l’inevitable. Xangai es va tancar amb 13.000 casos diaris quan Shenzhen, la macrociutat del sud, ho havia fet el mes anterior amb 60 i va sufocar el focus en una setmana. Xangai va necessitar més d’un miler de casos per ordenar els testatges massius mentre a Pequín es van imposar la setmana passada amb sis. La política de tolerància zero no ha fallat a Xangai, Xangai ha fallat a la política de tolerància zero. L’arribada des de la capital de Sun Chunlan, membre del politburó i responsable de la pandèmia des dels temps de Wuhan, va certificar setmanes enrere que s’havien acabat les terceres vies i altres experiments. No abunda la solidaritat a la Xina al drama de Xangai, jutjat com un càstig a la seva arrogància. El llibret se segueix ara al dictat. Guangzhou va cancel·lar els seus vols i va analitzar un terç dels seus 15 milions d’habitants després de descobrir la setmana passada un cas «probable» sense esperar a confirmar-ho. Les autoritats es van equivocar «Les autoritats de Xangai deien que el tenien controlat i es van equivocar. Creien que podrien fer-ho millor que la resta de la Xina amb les seves tancades. I mancaven d’un pla de contingència per mantenir a casa la població i assegurar el subministrament de menjar. No pots suspendre tots els serveis logístics durant gaire temps. Estem veient que Guangzhou, Hangzhou i Pequín han après la lliçó», afirma Dali Yang, professor de Ciència Política de la Universitat de Chicago. Com més demana el món a la Xina que jubili la seva política, amb més afany la defensa la Xina com una assegurança de vida per a la seva població més dèbil. La seva tossuderia se sol explicar des de motius polítics espuris. En el congrés de tardor del partit, on Xi Jinping confirmarà un tercer mandat presidencial, o en la complicada renúncia a una política assenyalada durant dos anys com el corol·lari de la superioritat del seu sistema polític. Són especulacions que no manquen de base però tampoc de comprovació. Més certa i imminent és l’amenaça de patir un desastre com el de Hong Kong. L’excolònia, amb una població similar a la catalana, ha patit 9.000 morts aquest any per un brot que va devastar la seva xarxa hospitalària. Ningú ha oblidat a la Xina els pacients atesos en llits al carrer o les bosses amuntegades de cadàvers. Hong Kong i el continent comparteixen el problema de la baixa vacunació dels seus avis. Gairebé el 90% de la població xinesa compta amb la pauta completa però el percentatge baixa al 51% en els més grans de 80 anys. Els 350 morts a Xangai són, en la seva immensa majoria, avis que no s’han vacunat perquè no han volgut o pogut per malalties greus prèvies. No seguir l’exemple occidental Els experts xinesos i estrangers certifiquen la tragèdia si la Xina adopta la relaxació dels Estats Units o Europa. Si l’òmicron va arrasar la xarxa sanitària hongkonguesa, de les millors del món, espanta pensar en la Xina menys desenvolupada. Les zones rurals, on viu el 40% dels 1.300 milions de xinesos, amb prou feines compten amb 1,4 milions de llits, segons la Comissió Nacional de Salut. El «brot colossal» que anticipen els investigadors de la Peking University mataria no només els contagiats de covid sinó altres malalts que no podrien ser assistits. Airfinity, una consultora britànica de sanitat, calcula que un brot a escala nacional deixaria un milió de morts en tres mesos. Un milió de morts són inassumibles per a una societat i un govern que n’han comptat 5.000 des que van arribar notícies d’un estranya pneumònia a Wuhan. Qualsevol gir passa per la prèvia vacunació dels avis. La Xina la va estimular al principi en els joves perquè sumaven la majoria dels contagis i temia els efectes secundaris en els més febles. «No estava indicada per a ancians ni malalts perquè cap país vol que els vacunats es morin. Hi havia dubtes tant en els avis com en el Govern», revela Dali Yang. Molts continuen esquius perquè la vacuna suposa un risc petit que s’assumeix davant una amenaça més gran que a la Xina no hi ha hagut. El coronavirus ha tingut una presència mínima en la major part del país i aquests avis ara són el flanc feble de la defensa nacional contra la covid. És lícit preguntar-se si un govern que tanca 25 milions de persones durant més d’un mes no pot vacunar els seus avis. La idea, a la pràctica, és dificultosa. Vacunar milions d’avis tossuts com mules, que han rebutjat les punxades malgrat les dotzenes d’ous, descomptes en supermercats i altres suborns, implica la força física i unes escenes poc llustroses amb funcionaris arrossegant-los i lligant-los a un llit. Ni tan sols la Xina pot suportar aquesta clatellada a la seva imatge i és segur que els que avui exigeixen amb entusiasme la vacunació obligatòria denunciaran demà la inexcusable violació de drets. Les circumstàncies lliguen la Xina a la seva política de tolerància zero per falta d’alternatives millors. Assegura que només la canviarà quan el seu cost superi els seus beneficis i la protecció dels més febles no sembla un argument desenraonat. Sent que l’òmicron és imparable però ja es deia el mateix d’altres variants que va parar, sempre més contagioses i indetectables que l’anterior. La Xina no permet el debat i confia en la seva recepta, que no és el nyap de Xangai, sinó l’immediat tancament i quarantenes tolerables d’una o dues setmanes.

Xina, llastada per la seva tolerància zero contra la covid

La baixa vacunació dels avis i la por d’un brot colossal impedeix l’obertura

El més llegit