Els psicòlegs demanen temps per als adolescents reticents a treure’s la mascareta

El primer dia sense mascaretes a les aules catalanes va deixar una imatge sorprenent a molts instituts de secundària, on un bon nombre d’estudiants, en plena pubertat i adolescència, van continuar portant el tapaboques. Al preguntar-los pels motius, deien o que ja hi estaven acostumats o que ho feien per precaució. Els menys admetien una altra raó: per ocultar-se, per no mostrar-se. El fenomen es produeix més en el primer cicle de l’ESO (els dos primers cursos), que no en el segon. I té una explicació relacionada amb el moment vital d’aquests joves i la situació de pandèmia que han viscut en aquests dos últims anys. «Els estudiants que han començat la secundària en pandèmia, no havien fet el ritual de pas d’un centre escolar a cap altre, amb nous companys, com es feia abans. Ho han fet amb les mascaretes. S’han conegut així», apunta la psicòloga social Gemma Altell. S’hi uneix una etapa marcada pels canvis hormonals i físics i caracteritzada per les inseguretats i per la recerca de l’acceptació del grup. «Els costa treure’s la mascareta perquè és mostrar-se de nou», incideix. Li dona la raó Sònia Soriano, psicòloga de l’hospital de dia Sant Pere Claver. «Amb la pubertat, esclaten els canvis físics. Molts es vesteixen per dissimular corbes, per ocultar els canvis que no saben quan acabaran i com els farà ser corporalment i les seves suposades imperfeccions. I la mascareta els permet no mostrar-se del tot, ocultar dents, nas, grans... Els adolescents presenten una imatge distorsionada d’ells mateixos, encara està per definir-se. La mascareta els permet mantenir la seva intimitat», analitza. «En aquest sentit, és un refugi o una protecció emocional». L’impacte de la cara descoberta A tots ens ha passat que en algun moment, al veure per primera vegada la cara d’algú sense mascareta, ens hem dit ‘no pensava que aquesta persona fos així’. En els adolescents, aquesta situació genera més impacte. «Estan en un moment delicat, en el qual la mirada de l’altre és important per a l’acceptació d’un mateix», remarca Soriano. «Mostrar-se de cop els pot ocasionar massa estrès. Per això estan a l’expectativa». És per això que aquesta psicòloga apel·la a «entendre què és ser adolescent i empatitzar amb aquell moment evolutiu, ple d’inseguretats i complexos». En la mateixa línia, Núria Casanovas, psicòloga infantil i presidenta del Consell Social del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, destaca que els alumnes d’ESO, preadolescents i adolescents, estan en un moment en què «la imatge social pren molta rellevància». «Mostrar-te diferent té un impacte. Es pregunten ‘com em veuran, com em miraran, ‘continuaré estant aprovat socialment sense mascareta’. Tenen una sensació de llançar-se al buit perquè la cara sense mascareta es veu més i ells tenen una sensació de vulnerabilitat», reflexiona Casanovas. Més les noies I són més les noies les que s’aferren a la mascareta. «La socialització genera en les nenes més exigència amb el seu cos i la seva imatge. I no han realitzat el procés de fer-se grans mostrant-se. S’han fet dones amb les mascaretes», assenyala Altell. Per això insisteix que «al més aviat possible normalitzem i naturalitzem la nostra imatge, millor». ¿Com cal abordar aquesta situació, ja sigui a casa o a l’institut? Alguns centres de secundària es plantejaven el primer dia sense mascaretes aprofitar les hores de tutoria per parlar del tema amb els alumnes. La recepta dels psicòlegs és no forçar res i donar temps als joves per habituar-se a la nova situació. El diàleg i recórrer als jocs pot ser una opció. Mai la confrontació o la censura. «No se’ls ha d’obligar, però sí que cal fer un treball de conscienciació i que se la vagin traient, a poc a poc. El que marqui el sentit comú», defensa Altell, que proposa que «si fa falta» es parli del tema amb els alumnes «un a un». «Els adults hem donat un missatge d’ús obligatori de la mascareta. Ara no els podem obligar a treure-se-la. Hem de ser tolerants amb els processos que cada un necessiti», afegeix aquesta psicòloga, que sí que considera que cal reprendre ja la normalitat. «Cal anar a poc a poc. Respectar el ritme de cada un», coincideix Soriano, convençuda que cada jove «anirà trobant el moment, a mesura que se sentin segurs». «Ens passa també als adults», remarca. Evitar burles i comentaris Aquest procés de deshabituar-se té un procés positiu, segons el parer de Casanovas. «Cada un ha de poder decidir. No vam poder decidir si portàvem la mascareta quan es va fer obligatòria. Els adolescents, tampoc. Ara poden experimentar que tenen capacitat de decidir quan se la treuen, en cas de tenir cert control sobre la seva vida. Això és positiu». Casanovas apunta un tercer element: evitar qualsevol burla. «Sensibilitzar els joves des de casa o des de classe que haurien d’evitar burles o comentaris sobre el físic facilitaria les coses a molts companys. Hi ha comentaris directes que poden resultar feridors», adverteix. «Cal ser acurat amb el que un diu», aconsella. En el cas d’un adolescent que tingui un fort bloqueig o que persisteixi en el temps amb la mascareta, els psicòlegs plantegen que potser el problema ja no és la mascareta en si, sinó un altre de més profund. En aquest cas, sí que recomanen que l’afectat rebi ajuda professional puntual.

Els psicòlegs demanen temps per als adolescents reticents a treure’s la mascareta

Molts alumnes han entrat en la pubertat i han fet el pas de primària a l’ESO amb tapaboques

La mascareta els ha permès no mostrar-se del tot en una etapa en què l’acceptació del grup és clau

El més llegit